Notable debut del madrileny Guillermo Galoe a Canes amb “Ciudad sin sueño”

Fa dos anys, el jove director madrileny Guillermo Galoe va presentar a Canes el curtmetratge “Aunque es de noche", ambientat al barri de la Cañada Real, l’assentament de barraques i construccions il·legals més gran d’Europa, que s’estén entre els termes municipals de Madrid, Getafe, Coslada i Rivas i on viuen més de 7.000 persones. Posteriorment, en el marc de la Residència per cineastes del mateix Festival, Galoe ha desenvolupat el seu projecte de llargmetratge “Ciudad sin sueño”, que finalment ha vist la llum aquest dimecres a Canes en el marc de la Setmana de la Crítica, una de les seccions paral·leles del certamen. La pel·lícula ha tingut una recepció molt calurosa i és confirma com un dels debuts més notables en la direcció del cinema espanyol dels darrers anys.

“Ciudad sin sueño”, que s’ha rodat amb actors no professionals i en bona part d’escenaris reals del barri, fa una radiografia d’un territori físic i emocional. Els darrers anys, la Cañada Real està sent progressivament desmantellada i els seus residents reubicats en pisos de diversos barris de l’extrarradi de Madrid. La càmera de Galoe és el testimoni viu d’un espai que desapareix, un univers que s’acaba i una forma de vida que s’extingeix. A través dels ulls de Tonino, el jove protagonista del film, ens endinsem en la vida de la Cañada, habitada sobretot per persones d’ètnia gitana, i ho fem durant el dia i també durant la nit, quan el barri queda sense llum i les fogueres i les llums dels vehicles il·luminen fugaçment les barraques. Amb ecos del cinema iranià dels anys 90 i del neorrealisme italià, Guillermo Galoe construeix un film molt meritori perquè aconsegueix emocionar sense abusar del sentimentalisme i plantejar-nos el dilema de si els personatges aconseguiran ser més feliços en un pis dotat de llum i aigua corrent o en aquell territori salvatge i precari en el que han crescut. La mirada final de Tonino, interpretat pel jove Antonio Fernández Gabarre, no ens dona respostes a aquesta pregunta però és d’aquelles que se’t queden gravades a la retina.

A la secció competitiva, jornada de cara i creu. S’esperava amb interès la quarta aparició del nord-americà Wes Anderson a la Croisette, i la presentació de “The phoenician scheme” ha confirmat l’estancament absolut del director texà. El nou film d’Anderson és una nova mostra -com ja passava a “The french dispatch” i a “Asteroid city”, també presentades a Canes- de la més absoluta perfecció estètica al servei d’una història que no aconsegueix transmetre cap emoció.

Mai el fons i la forma d’una pel·lícula havien estat tan separades com en el darrer cinema d’Anderson. Amb vestuari de la gran Milena Canonero i disseny de producció d’Adam Stockhausen, “The phoenician scheme” segueix les aventures d’un milionari extravagant, interpretat per Benicio del Toro i el seu viatge per diversos escenaris d’Orient Mitjà amb la seva filla, una novicia que no entén els mètodes en el món dels negocis del seu pare. És una nova pel·lícula coral -hi apareixen entre d’altres en petits papers Tom Hanks, Bryan Cranston, Scarlett Johansson, Willem Dafoe, Benedict Cumberbatch i Riz Ahmed- però que acaba convertida en un artefacte d’escenaris sumptuosos, visualment impecable, però incapaç de generar cap tipus d’empatia emocional ni interès en la història que ens està explicant. És la darrera confirmació de que la carrera i estil d’Anderson estan entrant en un perillós bucle del que necessita sortir urgentment.

En canvi, “O agente secreto”, la pel·lícula brasilera de Kleber Mendonça Filho, ha estat una de les sorpreses fins ara de la competició. En les taules de puntuacions de la crítica que publiquen revistes especialitzades com Screen o Le film français ja apareix com la més ben puntuada de totes les pel·lícules projectades fins ara, una mica per sobre de “Sirat” d’Oliver Laxe. Mendonça Filho situa la trama al Brasil dels anys 70, en plena dictadura militar. És el mateix moment que va tractar Walter Salles a “Aún estoy aquí”, el film brasiler que va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula internacional. Però aquí la perspectiva és molt diferent perquè l’acostament es fa des del thriller i el cinema d’espies i sense la càrrega emocional que tenia el film de Salles. Interpretada per un gran Wagner Moura -el protagonista de la sèrie “Narcos”- demostra el bon moment que viu el cinema brasiler, connectant amb el públic actual tot fent uns exercicis de memòria històrica modèlics.

Oliver Laxe competeix a Canes amb la seva pel·lícula més ambiciosa

Subscriu-te per seguir llegint