Silenci i lentitud a l’Empordà

De les sis propostes que Italo Calvino volia preservar per al proper mil·leni (el nostre) la sisena no va poder arribar a ser presentada per culpa d’un ictus cerebral impossible de superar. Tot i saber, gràcies a la meticulositat dels manuscrits llegats pel mestre, que aquest darrer apartat de les seves cèlebres «Lezioni americane» hauria girat a l’entorn de la «Consistency» de treballs com, per exemple, el Bartleby de Herman Melville, resulta enormement suggerent, també, veure en el seu inevitable «silenci» una possibilitat molt fèrtil, com a mínim, per a les diferents manifestacions de les arts visuals contemporànies (hom no s’imagina una literatura silenciosa). 

És a dir: es tractaria de completar «lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat»-les «cinc propostes» que Calvino va poder fer en vida- amb una mena de silenci existencial, prenyat de significat i diametralment oposat al soroll del món. Silenci, també, com a sinònim d’introspecció, de retorn cap al nucli de tot raonament possible, lluny de la superfície polifònica de l’engany. Silenci, en darrera instància, en el sentit precís que li va voler donar el músic i compositor John Cage...

Pep Admetlla (Girona, 1962) afirma cercar permanentment un entorn de «silenci i lentitud”» per a fer possible la seva tasca com a artista: des del seu estudi eugenienc planifica les escultures amb meticulositat d’orfebre tot i saber que el destí dels seus treballs només s’expressarà plenament en una altra escala. 

Amb tot, hi ha un altre Admetlla que no és ni lent ni silenciós: és l’activista cultural que cerca dilatar els límits de la seva disciplina mitjançant el diàleg amb personalitats com el neurocirurgià Joan San, i també hi ha l’Admetlla que intenta repensar l’urbanisme i les possibilitats de l’arquitectura, que col·labora amb joves arquitectes (és cofundador de Nomas Land Studio i spaceGAP-archittecturSTUDIO) que s’implica amb fundacions com Atrium-Artis entestades en difondre els nostres artistes més propers -amb una lloable transversalitat generacional- o s’arremanga a l’aula de l’Escola Eiximenis per fer la feina de base que, ben mirat, és la única que resulta imprescindible. 

Silenciós o no, en darrera instància, Admetlla és escultor: treballa amb la forma i, també, amb l’espai que aquesta genera. O, donat el cas, amb el buit mateix, cosí germà del silenci: Roberto Calasso -per seguir citant, juntament amb Calvino, erudits italians-, en un dels seus magnífics micro-assaigs dedicats a l’art en general, reflexionava sobre la nostra incapacitat per a suportar el Buit (la majúscula és seva), per a tolerar silencis en aquesta mena de relat permanent en el que tots vivim immergits. El florentí considerava que la funció del Buit és idèntica a la de l’oxigen en cas d’asfíxia «perquè una de les malalties més greus de les quals patim és la del Ple: la malaltia de qui viu en un continu mental ocupat per un remolí de paraules entrellaçades, d’imatges estúpidament recurrents, de certeses inútils i infundades, de temors formulats en sentències abans que en emocions». 

Subscriu-te per seguir llegint