Rosa Martín: «A Barcelona se’n reien del meu català, el devien trobar pagès»

Exposa per primer cop... a 71 anys. Realment s’ha assegurat d’estar prou preparada, oi?

He, he, hi ha raons de més pes -problemes familiars que m’exigien estar per ells-, però sí, en certa manera també ha pesat el fet no tenir-ho ben clar. Els darrers anys m’he pogut tornar a dedicar a l’art, que és el que m’agrada i el que havia estudiat.

Podem dir que estic davant d’una jove i prometedora artista?

Penso que... sí (riallada). Havia participat en algunes exposicions col·lectives, però és la primera que faig en solitari. M’imposava molt de respecte. Potser tampoc on n’he tingut la necessitat, hi ha artistes que no han completat la seva obra fins que no l’han ensenyat. No és el meu cas.

Hi ha artistes que no han completat la seva obra fins que no l’han ensenyat. No és el meu cas

En art sempre es va aprenent, tinguis l’edat que tinguis?

No pares d’aprendre. Segurament això és el més bonic que té l’art. Res és definitiu, sempre estàs descobrint.

En Picasso va dir algun cop que per fer un simple dibuix havia trigat 60 anys, que eren els que tenia aleshores. Les seves peces tenen setanta anys al darrere?

Sí, això és claríssim. En el meu cas, a més, he tingut un taller d’art, donant classes a nens he après moltíssim. Els nens són un repte.

Què va aprendre d’ells?

Els nens m’han ensenyat molt més dels que jo els he ensenyat.

La seva col·lecció Vestigis té molt a veure amb escriptures arcaiques. Per què li interessen, aquests llenguatges?

La primera vegada que vaig veure aquests escrits arcaics ja em van agradar, els trobava preciosos, era una qüestió només plàstica. Em sembla que va ser al museu d’Ullastret, amb els seus alfabets ibèrics, fins i tot em vaig comprar un llapis que duia aquells signes. Més endavant els vaig buscar per Internet i hi he estat treballant, però com si fossin una mena de rastre. Els llenguatges arcaics tenen una gran bellesa, però alhora estan relacionats amb la comunicació no verbal, un tema que sempre m’ha interessat. Ara mateix, parlo amb vostè i inconscientment estic dibuixant en aquest paper.

No pares d’aprendre. Segurament això és el més bonic que té l’art

Alguns asseguren que, si les coses no canvien, aviat el català serà una llengua arcaica...

Ha, ha, molt probablement. Els vestigis de la meva obra fan referència a coses que s’han extingit. Del català ja només en queden rastres, en alguns llocs.

Veu?

Soc d’Olot i la veritat és que, de petita, mai parlàvem castellà. Quan vaig anar a estudiar Belles Arts a Barcelona, recordo que se’n reien de mi, quan parlaven català. Devien trobar que era un català massa... pagès.

Ja que parla de pagès: una altra seva col·lecció són Marques de Pastor. L’art apareix als llocs més inversemblants?

És clar. A la Garrotxa i el Ripollès hi ha força marques de pastor, servien per assenyalar de qui era la propietat de les terres i el bestiar. Les dones fins i tot brodaven aquella marca als llençols, que es podia trobar també gravada a balcons o capçaleres de llit. Inicialment les marques eren figures geomètriques simples, perquè la gent era analfabeta. Moltes vegades decidia la marca el mateix ferrer. És un altre exemple de llenguatge no verbal. Sovint era també una marca invisible de propietat sobre les dones.

Caram.

En èpoques passades, l’amo no ho era només de totes les terres, era amo també de les persones. I, per tant, de les dones. Per això, a Terra Baixa, en Manelic mata l’amo.

En èpoques passades, l’amo no ho era només de totes les terres, era amo també de les persones. I, per tant, de les dones

En canvi, vostè em sembla una dona molt lliure.

Jo diria que sí (riu). Visc amb mi mateixa, suposo que cadascú té la seva evolució. Què li ha fet pensar, que sigui tan lliure?

Posem que tinc un sisè sentit que detecta aquestes coses.

Tinc la capacitat de fer el que vull, si es refereix a això. La meva vida ha tingut situacions tan dures, que moltes altres coses que em passen les considero banals.

A més, no m’ha semblat veure que porti cap marca de pastor, això ja indica molt.

Sí que en porto, sí. Tots en portem. Encara que no es vegin.

Tots en portem, de marques de pastor. Encara que no es vegin

No vull acabar l’entrevista sense preguntar-li si pensa esperar 71 anys més per a fer la segona exposició...

Nooo. Bé, de col·lectives ja en vaig fent. Ara justament estic en un grup de dones de la Garrotxa, i en farem una a Sant Joan de les Abadesses, que potser anirà també a Ripoll. Si em pregunta quan en tornaré a fer una en solitari... no, no esperaré 71 anys més. 

Subscriu-te per seguir llegint