Carla Simón: «Sento que ‘Romería’ és un tancament gran cap al meu passat»

Parlem amb Carla Simón, un dia abans de l’estrena mundial de Romería al festival Canes [dimarts]. Ens rep en una terrassa de l’Hotel Marriott, la seu de la Quinzena de Cineastes, en plena Croisette, a uns 500m de la mítica catifa vermella per on aquesta tarda ja ha desfilat amb tot l’equip de la pel·lícula. Plou a bots i barrals a Canes, però això no impedeix que hi hagi un anar i venir de periodistes que entrevisten els equips de les pel·lícules a competició. Al nostre costat hi ha, per exemple, Julia Ducournau, que acaba de presentar Alpha també a la secció oficial.

A la garrotxina se la veu tranquil·la, confiada, i parla com és habitual en ella amb una gran naturalitat. Al seu costat, hi ha Llúcia Garcia, la jove protagonista del seu nou film. 

«Romería»: la brillant culminació de la trilogia autobiogràfica de Carla Simón

Falten vint-i-quatre hores per la presentació de Romería. Quines són les seves sensacions?  

La veritat és que estem molt contentes de ser aquí i que finalment arribi aquest moment tan esperat. Tenim moltes ganes que la gent vegi la pel·lícula. De fet, la majoria de l’equip encara no l’ha vist, així que serà molt especial compartir-ho també amb ells i amb el públic.

El Festival de Canes té una dimensió mediàtica extraordinària. I hi ha tot el ritual de la catifa vermella, de l’entrada a la sessió de gala, d’estar en el focus del cinema mundial, de que tothom és aquí. Això li genera més pressió?

En totes les seccions oficials hi ha alguna cosa de ritual. I crec que és bonic, perquè quan has estat tant temps treballant en una pel·lícula tens una sensació de tancament d’un procés que tots a l’equip també necessitem. Però és cert que la llegenda de Canes és especial, i és impossible no pensar que per aquestes escales del Palais hi ha desfilat gent que admirem moltíssim. Serà un moment molt especial per disfrutar-lo i veure com ho sentim.

Romería és el tancament d’una trilogia que té molts elements autobiogràfics, però que aquí fins i tot són més marcats que a Estiu 1993 i Alcarràs. Com ha estat el procés de creació del film? És una pel·lícula que sempre ha tingut al cap? Havia pensat en el concepte de la trilogia com un conjunt?

Sí, de fet la idea de les tres pel·lícules hi és des del principi. Quan vam acabar Estiu 1993 ens vam asseure amb la meva productora i vam valorar quin dels altres dos projectes fer primer. Vam optar per Alcarràs perquè per mi era un repte més gran que em permetia desenvolupar el concepte de coralitat. I crec que va ser una decisió encertada perquè la Romería que jo m’imaginava llavors em sembla menys interessant que la que ha acabat sent després de passar per les altres dues pel·lícules. M’he sentit més alliberada, amb opcions per provar altres coses a nivell estilístic i sortir d’un terreny en el que em trobava més còmode. Vaig escriure el guió durant la pandèmia aprofitant que vam haver de retrassar un any el rodatge d’Alcarràs. I em vaig adonar que no era només parlar de la meva història sinó d’alguna cosa més generacional.

Carla Simón porta fins a la Berlinale un tribut a la vida al camp, «Alcarràs»

Les dues primeres pel·lícules tenien un estil més naturalista i orgànic, mentre que aquí es nota un canvi cap a una mirada formalment més elaborada i arriscada. 

Tenia clar que la família que havia de filmar no es podia tractar de la mateixa manera que les altres dues. Aquí la protagonista es situa més com una observadora d’una realitat, i també he optat per una estructura episòdica, a partir de les cartes que vaig trobar de la meva mare, que a la pel·lícula he convertit en un diari. Em venia de gust experimentar i també explotar la dimensió metacinematogràfica de situar una pel·lícula dintre d’una altra pel·lícula.

Una altra vegada ha optat per un càsting amb pocs noms coneguts, i sobretot amb dos protagonistes que pràcticament debuten davant de la càmera. És cert que a Llúcia Garcia, l’actriu principal, la va descobrir pel carrer?

En les tres pel·lícules he fet, he donat molta importància al procés de selecció del càsting, que a Romería ha durat vuit o nou mesos. I és veritat que a la Llúcia la vam veure pel carrer -tornava d’una excursió amb el seu cau- i de seguida la vam convocar a una prova. Al cap de poc, ja vaig tenir clar que era el perfil que volia, però ens va costar molt. Va ser un procés complicat, perquè la Llúcia havia d’interpretar un personatge desdoblat, i hi havia actrius que podien fer una part però no l’altra, i això va dificultar la recerca.

Com és el teu treball amb els actors? Ha seguit el mateix mètode o directrius que a les anteriors pel·lícules?

M’agrada donar confiança i llibertat als actors però fins a cert punt, i depenent una mica de l’escena. A vegades dono unes instruccions molt clares perquè sé exactament el que vull. Però en d’altres escenes, sobretot amb els actors no professionals, intento fugir de la repetició que pot dificultar trobar la naturalitat que busco.

La pel·lícula planteja una recerca als orígens i a qui és a partir del que van ser i com van viure els seus pares biològics. Com ha treballat tot aquest material i fins a quin punt fer la pel·lícula ha estat també un procés d’autodescobriment?

Partia d’un material d’arxiu familiar molt petit. Només tinc un vídeo de la meva mare i algunes fotos. Del meu pare no tinc cap imatge en moviment. Per això va ser tan important trobar les cartes que la meva mare va escriure a la seva cosina. Això va ser revel·lador, va ser com sentir-la parlar, vaig entendre com vivien i, de fet, també hi havia un cert retrat generacional. També sentia que les cartes tenien un potencial poètic i que havia de filmar unes imatges que estiguessin a l’alçada. Ho vaig convertir en diari perquè m’encaixava millor per una ficció i després hi vaig afegir aquest costat més imaginari de la pel·lícula que funciona per la protagonista com un mirall de les coses que li han explicat, dels espais que ha filmat. 

Trobar les cartes que la meva mare va escriure a la seva cosina va ser revel·lador, va ser com sentir-la parlar, vaig entendre com vivien"

A Romería planteja una simbiosi molt interessant entre el procés de descobriment identitari en paral·lel a la construcció de la seva mirada com a cineasta. Aquesta idea ja la tenia des de l’inici del projecte?

No, per res. En la primera versió del guió, ella no anava filmant, no hi havia el component metacinematogràfic. I de sobte, per fer-la més activa, vaig pensar que donar-li una càmera em permetia desenvolupar molt més el component visual de la pel·lícula però també enriquir molt més el personatge. I podia expressar una idea que per mi era clau, la de que els espais sempre hi són i mantenen alguna cosa de les persones que hi han viscut, i que en certa forma, connectem amb elles a través dels espais.

És clarament la seva pel·lícula més farcida de referents cinematogràfics. Petit maman de Céline Sciamma i Un estiu amb Mònica d’Ingmar Bergman són potser els més explícits.

-Sí, és cert que aquests dos hi són, i n’hi ha d’altres que d’una forma o altra m’han influït, com Pierrot le fou de Godard, More de Barbet Schroeder, Zabriskie point d’Antonioni. També he revisat molt com Agnès Varda filma el cos femení sense cap mena de filtre per lligar-ho amb la sensualitat i llibertat amb què els meus pares vivien i que m’interessava mostrar a la pel·lícula.

Treballar des de les emocions pròpies és molt interessant, però no vull quedar-me només en aquest registre"

Romería tanca una etapa basada en aquest procés d’introspecció íntima? 

Sí, sento que és un tancament gran cap al meu passat. Tinc ganes d’explorar móns que no conec. Treballar des de les emocions pròpies és molt interessant, i potser en algun moment de la vida ho torno a fer, però no vull quedar-me només en aquest registre i vull provar altres coses.

En aquest festival està en una llista molt selecta de grans noms del cinema mundial, competint amb ells al palmarès. Com veu aquesta vessant competitiva dels festivals i l’oportunitat de compartir un espai amb gent a qui admira?

Sí, ho hem parlat moltes vegades amb companys de professió i m’atrau molt més la idea de compartir que la de competir. No m’agrada aquest llenguatge gairebé bèl·lic de la competició que es viu a vegades als festivals o als premis de les acadèmies. Jo he fet una pel·lícula que vull compartir amb el públic, no vinc a lluitar per res. Però no negaré que m’impressiona veure quins cineastes hi ha a Canes, gent que admiro moltíssim com Kelly Reichardt, els germans Dardenne o Richard Linklater. Em sento molt afortunada i sento que Canes és un festival molt obert perquè he fet una pel·lícula molt i molt personal però que els ha agradat i em donen l’oportunitat de compartir-la amb públic de tot el món.

Subscriu-te per seguir llegint