«Romería»: la brillant culminació de la trilogia autobiogràfica de Carla Simón

Aquest dimecres ha estat el gran dia de Carla Simón a Canes. La directora catalana ha presentat a competició la seva nova i esperadíssima pel·lícula Romería, tres anys després de guanyar l’Ós d’Or a Berlín amb Alcarràs. En la primera sessió de gala de la vuitena jornada de la secció oficial competitiva -l’avantpenúltima de l’edició d’enguany- Simón i el seu equip, amb els actors Llúcia Garcia i Mitch i les productores María Zamora i Àngels Masclans al capdavant, han desfilat per la mítica catifa vermella del Palais de Festivals, on han estat rebuts com és tradicional per la Presidenta del Festival, Iris Knobloch i pel delegat general Thierry Fremaux.

La pel·lícula ha rebut una càlida ovació al final de la projecció, una rebuda molt positiva amb nou minuts d'aplaudiments que la cineasta, visiblement emocionada i "sobrepassada", ha agraït: "quan expliques històries tan properes no saps mai com les rebrà la gent i sento el vostre caliu".

Romería és el tancament de la trilogia autobiogràfica de Carla Simón i és també la seva pel·lícula més madura. És una obra que suposa un salt endavant en la seva trajectòria com a directora, perquè més enllà de seguir investigant els seus orígens i la història dels seus pares -morts de sida a principis dels 90-, s’hi percep un canvi estilístic. Passem del registre naturalista i transparent de Estiu 1993 i Alcarràs a una pel·lícula molt més elaborada i arriscada en el seu aparell formal, i en la que juga també amb un component metacinematogràfic que la fa més rica i complexa. I en la recerca dels seus orígens, és la pel·lícula en la que el despullament emocional es fa present d’una forma més directa i sense filtres.

Romería s’estructura en forma de capítols d’un diari personal. Aquesta reconstrucció es fa a partir de les cartes que la mare de Carla Simón va enviar a una cosina i que serveixen de fil conductor narratiu del viatge que la directora va fer a Vigo quan tenia divuit anys, l’estiu de 2004, per retrobar-se amb la família del seu pare biològic. En aquell viatge, va recórrer els espais i paisatges en els que havien viscut els seus pares a finals dels anys 80, abans que la sida trunqués sobtadament les seves vides.

Però a partir de cert moment, la pel·lícula s’articula en dues dimensions en paral·lel, quan els records es transformen en imatges i ens endinsem íntimament en la vida dels seus pares. De sobte, l’actriu que interpreta a la jove Carla Simón de principis dels 2000 -la debutant Llúcia Garcia, tot un descobriment- és també qui interpreta la mare de Carla Simón dels 80, en un joc de dimensions temporals que recorda moltíssim el que va fer la directora Céline Sciamma a Petit maman, un dels referents clars del film juntament amb Un estiu amb Mònica d’Ingmar Bergman, per la sensualitat i llibertat que mostren les imatges dels anys 80.

Carla Simón: «Sento que ‘Romería’ és un tancament gran cap al meu passat»

Romería és una recerca apassionant sobre la memòria i també del poder de les imatges per recrear aquesta memòria imaginada. I és també un retrat generacional, d’un temps en que viure al límit formava part d’una certa idealització de la llibertat individual portada a l’extrem.

Però potser el més interessant és com aquest procés de recerca de la pròpia identitat se’ns mostra en paral·lel a la construcció de la mirada cinematogràfica de la directora. Mentre filma els espais i paisatges on van viure els seus pares, la jove Carla Simón està naixent també com a cineasta, està articulant la seva percepció sobre la realitat, i està buscant la seva forma d’acostar-se a aquesta realitat a través de la càmera.

A més, i en això hi ha una sorprenent connexió amb Sound of falling de Mascha Schilinski, també vista a Canes, a Romería hi ha una reflexió sobre la pervivència dels espais com un lloc de connexió entre persones de diferents generacions, com si les presències impregnessin aquests espais i permetessin reviure les vivències dels familiars o amics.

En definitiva, Romería és el brillant darrer capítol d’una trilogia fonamental, que confirma l’immens talent de Carla Simón i que, amb la sevaa presència a Canes, la situa definitivament com una autora imprescindible del cinema contemporani a nivell mundial.

Subscriu-te per seguir llegint