«A la tele només hi treballo, no tinc televisor des de fa molts anys»

La pianista Laura Andrés va musicar fa uns dies la presentació del festival F’Estiu, que es celebrarà a Sant Antoni de Calonge del 13 al 23 d’agost. Laura Andrés, una de les artistes que participarà en el festival amb la proposta Piano Piano, està a punt de treure nou disc, Zerø.

Disparem sobre la pianista?

Vinga, endavant.

Quantes vegades li han dit Play it again, Laura?

De broma, més d’una vegada. Em solen demanar més one more.

Punki potser no ho soc, però una mica hippie, sí.

Tinc entès que vostè escolta una tonada una sola vegada, i ja és capaç d’interpretar-la al piano.

És així. Això es treballa, però és el que anomenem oïda absoluta, una capacitat que té l’ésser humà. Jo sento una nota i sé si és un do, un re o un mi, em queden les notes com gravades al cervell. Hi ha aquesta oïda absoluta, que és la meva, i l’oïda relativa, que no treu tan de pressa la tonada.

És una mutant i aquest és el seu superpoder?

He, he, és un superpoder, però el té molta gent que no ho sap. Per exemple, la gent que té molta facilitat pels idiomes. O la que treu cançons sense haver estudiat música, com aquests que toquen la guitarra d’oïda i et preguntes com pot ser. Doncs sovint, el que passa és que tenen oïda absoluta.

Si no fos pianista m'agradaia ser periodista, m’agrada molt tot el que té a veure amb explicar coses, amb la veritat del que passa

En Chopin té la culpa que el piano ens sembli romàntic?

En Chopin, no. En Chopin ens va donar una evolució brutal del piano, va implementar una nova tècnica i va permetre el virtuosisme, juntament amb Liszt i els postromàntics. El problema és d’educació, en un moment de la història es va entendre que una cosa era el virtuosisme i l’altra, la música. Aleshores, el piano ha anat quedant com un instrument romàntic i cada cop més difícil, crec que injustament. El piano no té per què ser romàntic, pot ser molt agressiu, pot ser minimalista, pots anar als seus budells...

Pot ser més fins i tot sensual que romàntic?

Pot ser molt sensual. I pot ser gruixut. I pot ser pedant. Fins i tot pot ser molt punki, el piano.

Vostè és punki?

Jo soc una mica de tot. Punki potser no, però una mica hippie, sí.

No vaig lenta, al revés, soc un torpede, toco el piano per curar-me

Miraria un programa com O.T. si no hi hagués participat com a professora?

No. No tinc tele des de fa molts anys. A la tele només hi treballo.

No s’ha vist mai per televisió?

No. No suporto mirar-me. Només em miro si es tracta de concerts. Per televisió no, em faig molta vergonya.

Però si s’està convertint en mediàtica, ara que surt al nou programa de Buenafuente.

Ui, no. A vegades pel carrer trobo gent que em diu «jo et conec». Em moro de vergonya, em fa cosa.

Per què estudiar música és tan avorrit?

Perquè ens ho fan avorrit. La música és una cursa de fons, i a l’ésser humà no li agrada esforçar-se. I avui en dia, encara menys, avui ho volem tot de pressa, agafem el mòbil i no hem ni de pensar: no faig res, soc una ameba i deixo que em xuclin el cervell. Si la vida ens colla, mirem una sèrie; si estem preocupats, comprem alguna cosa per Amazon. Tot així de fàcil, hem perdut absolutament la cultura de l’esforç. 

El que s’hauria d’abolir són els prostíbuls, no pas els pianistes

Però els conservatoris...

Fer-li tocar Bach a un nen de vuit anys avui en dia, sense explicar-li res, no té sentit. Se li ha de dir que aquell material el pot utilitzar per fer la seva música, que pot esbudellar Bach, que pot tocar-lo com li doni la gana. Res d’això es fa, tot és purista. A més a més, ens eduquen amb el no, i jo estic a favor d’educar amb el sí. Res de dir «així no es toca», jo prefereixo dir «així, sí».

Què seria, si no fos pianista?

Periodista. M’agrada molt tot el que té a veure amb explicar coses, amb la veritat del que passa.

Doncs jo vull ser pianista.

No li recomano el canvi. Tocar el piano és molt xungo, i després de saber que el toques, la gent et pregunta «molt bé, però de què treballes?» (riu).

A vegades les dones som molt punyeteres, així davant del mansplaining em faig la tonta: funciona millor i m’estalvio fotre una esbroncada

Piano en italià significa a poc a poc. Va en tot lentament, Andrés?

Al revés, soc un torpede, toco el piano per curar-me. Soc intensa, m’interessa la vida. Una amiga meva diu «no sé si la vida serà gaire llarga, però fem-la ampla». Jo la faig ampla. Si tinc un dissabte lliure, ja estic buscant on anar, què fer.

Per què als prostíbuls d’abans hi havia sempre un pianista?

Devia ser per inspirar, ja hem dit que el piano pot ser molt sensual.

Ja no n’hi ha, tristament.

Ells s’ho perden. El que s’hauria d’abolir són els prostíbuls, no pas els pianistes. Em semblen llocs denigrants, no haurien d’existir, si més no d’aquesta manera. Si hi ha un intercanvi de diners per sexe, lícit i regulat, com qualsevol feina, encara. Però ara mateix, no crec que sigui el cas.

No faig por als homes, però imposo distància

Els homes respecten una dona asseguda al piano?

He sigut professora tota la vida, aquesta història de tocar el piano l’he començat de molt gran. Ningú m’havia dit que podia fer-ho, m’hi ha dut la vida. Així que no he viscut faltes de respecte. Potser hi ha mansplaining, però a vegades les dones som molt punyeteres, així que em faig la tonta: funciona millor i m’estalvio fotre una esbroncada. A més, a més, jo desprenc molta proximitat, però a la vegada imposo.

Fa por als homes?

No, però imposo distància. 

Subscriu-te per seguir llegint