Natxo Tarrés: «Si vas per la vida fent el que et diuen els altres, cagada pastoret»

Un se’n cansa, de ser un gos?

Hi ha fatiga. Fatiga del que suposa un projecte tan gran. I l’edat és la que tens.

Duia una vida gossa?

La vida gossa me la guardo per a la jubilació. Si vull fer tot el que tinc a la llista, he de viure moltes vides. 

És més fàcil saber què és un gos que un humà

Han passat de ser gossos a ser humans. No està malament, el canvi.

És més fàcil saber què és un gos. Un humà encara no sabem ben bé què és, per saber-ho cal tot un procés d’investigació.

«Quan no puguis més és el moment de confiar», canten. Es pot confiar en la gent?

Si més no, podem confiar en la vida. Pel que fa a la gent... confiar-hi és una qüestió de fe, cal insistir-hi. Perquè és l’altre qui ens fa humans, sense l’altre no soc una persona completa. Encara que costi, hem d’insistir a crear lligams i confiança.

No s’endú moltes garrotades, la gent que confia en els altres?

El primer pas és l’autoconfiança. Si has d’anar per la vida fent el que et diuen els altres, cagada pastoret. Els altres hi són per complementar-te, per aprendre, per ampliar, però finalment és un mateix qui ha de saber el que ha de fer. Si no, vas cedint el poder, i ja en tenim ben poc.

Anem a la natura per a regular-nos, però en lloc de descobrir el seu potencial, ens l’agafem com un parc d’atraccions

Què ens diu la Mare Terra, a qui li dediquen un tema?

Ens diu que la pel·lícula és molt diferent de la que ens estem muntant. Tinc amics de pobles originaris, en el sentit de cultures que viuen quasi com fa 3.000 anys, que mai s’han desvinculat del seu origen. No han tingut mai la necessitat de canviar. Estan plens, som nosaltres és que estem buits i necessitem buscar alguna cosa que no acabem de trobar.

No són catalans aquests amics, sospito.

El problema que tenim aquí és que, per anar al nostre origen, hauríem de travessar moltes capes. Com a mínim, hem de passar per sobre dels romans i anar fins als ibers, per trobar alguna cosa que poguéssim considerar nostra de debò, d’arrel.

Tinc amics de pobles originaris, en el sentit de cultures que viuen quasi com fa 3.000 anys, no han tingut mai la necessitat de canviar. Estan plens, som nosaltres és que estem buits

L’escoltem quan ens parla, la mare terra?

Més que escoltar-la, la utilitzem. Quan no podem més, sobretot el cap de setmana, tendim a anar a la natura. Ni que sigui per fer turisme esportiu. Anem a la natura per a regular-nos, però en lloc de descobrir el seu potencial, ens l’agafem com un parc d’atraccions. I la natura està sempre allà, el tema és tenir temps per a escoltar-la: aturar-nos, fondre’ns amb ella... No és el que jo aportaré a la natura, sinó el que ella m’aporta a mi, per tant, haig d’estar a l’escolta.

M’està trencant un mite, jo em pensava la de músic era una vida de vici i perdició i em trobo un tio la mar de sa.

Com veu, algun vici encara mantinc [assenyala el cigarret que fuma i la cervesa de la taula]. La vida és un procés d’aprenentatge, potser l’interessant és tastar-ho tot. Segurament vam tenir moments d’excessos, quan ets jove la nit comporta buscar els propis límits. Per sort, encara em sento jove... amb 50 anys i sentint que el dia està bé. De fet, Humana Sound System és un projecte més diürn que nocturn.

Sobra aquest esperit colonitzador, estaria bé que ens comencéssim a fregar les nostres pròpies caquetes

De debò «no hi ha ningú a qui calgui salvar»?

A vegades ens sentim salvadors del que sigui o de qui sigui. Hem d’anar alerta amb intentar salvar algú, sobretot si no ens ho ha demanat. Voler salvar les persones és una actitud molt paternalista. Jo he après a base de patacades, més que algú que em salvi, prefereixo algú que m’acompanyi, que tingui cura de mi. No sé si salvar-me és la millor opció.

Quina és la «nova proposta que ens cal»?

Ha de ser alguna cosa diferent. Diferent del que tenim ara. Segurament tindrà a veure amb el retorn als orígens del que parlàvem abans. En algun moment en concret, com a societat vam prendre unes decisions no gaire encertades. És cert que tenim abundància de tantes coses, tot i que molt mal repartides, però en el fons tot això no ens satisfà. 

El progrés està aquí, no el podem ignorar.

He conegut persones d’altres llocs del món a les quals els agradaria que ens fotéssim el nostre progrés pel cul. El que per nosaltres és progrés, moltes vegades ha significat destrucció per a d’altres.

Encara que tinguis un dia com el cul, la vida et donarà més oportunitats, demà tornarà a sortir el sol

El que em deia, d’ajudar a qui no ens ho demana...

Sobretot, no necessitaven que els prenguéssim el que ells tenien. Sobra aquest esperit colonitzador, estaria bé que ens comencéssim a fregar les nostres pròpies caquetes. Especialment Europa, un continent força depredador.

Què «dona forces per seguir endavant»?

L’esperança. Encara que tinguis un dia com el cul, la vida et donarà més oportunitats, demà tornarà a sortir el sol.

D’això se’n deu haver adonat de gran, perquè de jove no el veia, el sol.

(Riallada) Llavors veia que, de cop, s’acabava la nit i al cel hi havia llum: hòstia, què és això! Ara bé, sempre m’ha calgut dormir ni que sigui cinc minuts, per diferenciar el dia d’ahir del d’avui. 

Subscriu-te per seguir llegint