Ària Lua: «Em sorprèn quan em diuen que la meva música sona molt diferent»

La música tradicional ha format part de la vida d’Ària Lua (Ariadna Ruíz) des de ben petita, quan amb quatre anys ja tocava un timbal de joguina en colles de gegants. Després li van donar un timbal de veritat, i envoltada de gralles i altres instruments propis de la cultura catalana, la decisió de dedicar-se professionalment a la percussió va arribar quasi sola. Amb tot, mentre feia els seus estudis de percussionista a l’AulaTradi de Salt, va conèixer el cant. Més de cinc anys després, i des de fa poc més d’una setmana, ha tret fel seu primer disc Reconec (2025), on allibera les seves vivències amb deu cançons que parlen d’inseguretats, amor, trastorns alimentaris i també la mort, i que «em plasmen a mi mateixa», assegura. 

«Sempre dic que no faig música per fer, faig música per explicar alguna cosa», diu la cantant, que reconeix que feia més de dos anys que tenia la idea de fer el disc i que ho ha aconseguit ara «després de diversos intents fallits». Finalment, va descobrir que no s’havia d’asseure a escriure, sinó que li havia de sortir amb naturalitat. Les cançons que formen l’àlbum descriuen la història de com una persona va aprenent al llarg del temps i tots els obstacles que es va trobant. «El resum del recorregut és que et reconeguis a tu mateix, que t’acceptis i puguis conviure amb tu mateix», subratlla. 

Durant el procés de creació va caure en una espiral «molt perfeccionista, fins al punt que només pensava a buscar melodies que fossin hits, però al final vaig entendre que havia de fer la meva música i no intentar buscar què agradarà».

La cantant és nascuda a Sant Celoni i ve de participar en diversos grups de gralles i geganters, i també ha fet les percussions del projecte del músic i productor Enric EZ. «Allà vaig descobrir què era tocar en un escenari, i em va encantar». També va fer un duet amb Noèlia Sanchez, Tecum terra, que els va fer recórrer tot Catalunya amb una proposta tradicional on ella cantava i Sanchez dansava. I amb aquest bagatge, la guspira que va acabar d’encendre aquesta flama de la composició va sorgir quan se li va acudir dedicar-li una cançó a una amiga (Linda, inclosa en el disc). «Ara ja sé de què va la cosa, i el moment de compondre va evolucionar sol, no és que tingués aquest desig des de petita, jo de petita volia ser percussionista, però ho estic compaginant amb el cant». 

Percussió, duets i amics

En el disc, que ha compost amb l’ajuda del seu productor Marc Bosser, hi ha les col·laboracions de músics com Joan Peiró (guitarra i ud àrab) i de Dani Ferran (percussions i membre de Xarop de Canya, d’on ella també ha format part). A més, la seva companya del duo ha fet les percussions del disc. Ruiz no només s’ha envoltat de músics professionals, sinó que també compta amb Oriol Muñoz, que tampoc es dedica professionalment a la música, i que ha portat un toc de percussió africana. A més, la Maria, l’amiga a qui va dedicar-li la seva primera cançó també hi ha participat fent els cors a Linda. El directe serà especial: hi haurà en Joan Peiró amb la guitarra i l’ud i la Maria, i ella també farà percussió i tocarà l’ukulele. «Vull que sigui diferent i que es plasmi el missatge del disc», sosté.

Dues llunes, la cançó que ha escollit com a single és especial per ella perquè en un primer moment havia de tenir aires de cúmbia i salsa, però ha acabat essent una rumba. «La tenia al cap d’una manera i el resultat ha sigut millor del que m’esperava, crec que ha quedat increïble». 

Una música que sona diferent

Les cançons d’Ària Lua són el resultat d’una «influència total del que he viscut, en les melodies i harmonies hi ha música meva, però tenen un toc tradicional del qual no me’n puc desfer perquè ho he viscut des de petita». La rebuda del disc ha sigut bona al seu entorn i allà on ha fet els primers concerts, indica, però les reaccions li han generat descobertes: «em sorprèn una mica quan em diuen que el meu disc és molt diferent, perquè penso que precisament és música molt tradicional de la terra, i que em diguin això fa una mica de mal en el sentit que no reconeixes la teva pròpia cultura», explica. Amb el temps, diu «ho estic començant a acceptar i he anat entenent que no tothom escolta això, i no passa res», riu. 

Subscriu-te per seguir llegint