Maxi Fuentes: «Si de tot en dius feixisme, aleshores no hi ha feixisme»

Què coi fa un argentí investigant feixistes espanyols? Com si al seu país on tingués feina...

Sí que en tenim, sí. És que jo soc meitat i meitat, ja porto mitja vida aquí. Per tant, podríem dir que m’interessen es feixistes d’allà i els d’aquí (riu). M’interessa Milei i m’interessa la història d’Espanya. Ja fa molts anys que, acadèmicament, m’hi dedico. Vaig començar biografiant un català, Eugeni d’Ors.

Què el va fer interessar justament per Rafael Sánchez Mazas?

Primer, perquè és l’únic dels fundadors de Falange que no comptava amb una biografia ben feta. Hi havia només un llibre petit, sobre ell. I després, per tot el que va passar aquí a prop, al Collell, amb el seu afusellament i tot plegat.

La novel·la de Cercas el va empènyer?

En realitat, no. Vaig llegir Soldados de Salamina quan va sortir, i l’he tornat a llegir ara per escriure el llibre. M’interessava el final, agafar la novel·la per repensar què havia quedat d’aquest personatge. Per mi, la clau era entendre la vida de Sánchez Mazas per, així, entendre el feixisme espanyol. Sánchez Mazas crea tota la simbologia i la litúrgia de Falange, però al final era un catòlic gairebé integrista i monàrquic convençut, cosa que no casa gaire amb la idea que tenim del feixisme.

Algunes versions, fins i tot des del franquisme, negaven la història de l’afusellament i sostenien que va ser un rescat.

La veritat no la sabrem mai. Perquè tenim la versió que va explicar ell mateix i el que va explicar després Eugenio Montes a La Vanguardia. Poca cosa més. Gregorio Morán, per exemple, va escriure que aquells fets no van ocórrer mai. Ara bé, la majoria dels indicis semblen indicar que sí, que va escapar després de sobreviure a un afusellament. A partir d’això, Cercas en va escriure la novel·la, afegint-hi el soldat republicà que se’n plany. Això encara menys, devia passar. El que sabem del cert que hi va haver un afusellament on van morir 48 persones de 50. Van sobreviure Sánchez Mazas i Jesús Pascual.

Es pot ser bon escriptor o bon artista, essent mala persona?

La meva opinió és que sí.

La majoria dels indicis semblen indicar que sí, que va escapar després de sobreviure a un afusellament

La correcció política ho posa a vegades en dubte, avui dia.

Una cosa és el fet de separar l’obra de l’artista. I una altra és entendre l’obra en el context en el qual va ser creada. I hem de fer totes dues coses. No tenim per què combregar amb les idees d’un artista perquè ens impacti la seva creació.

En Sánchez Mazas era bon escriptor i mala persona?

Bon escriptor ho era segur. Bona persona... segons els meus criteris ideològics,´òbviament no ho era. Algú que dedica part de la seva vida a construir una ideologia que projectada políticament porta a matar i a afusellar, no és bona persona.

El franquisme ha estat criticat intel·lectualment, però Déu n’hi do els seus intel·lectuals: Sánchez Mazas, Panero, Ridruejo. Foxà, González Ruano...

Que el franquisme eren quatre tarats i que no tenia gent intel·lectualment vàlida, no s’aguanta per enlloc. Una dictadura no pot aguantar tants anys sense intel·lectuals de pes al darrere. Probablement en tenia més la República, però n’hi havia.

Igual que al feixisme italià...

Malaparte, D’Annunzio... Intel·lectuals de primeríssim nivell. Una altra cosa és com deriva tot plegat.

No tenim per què combregar amb les idees d’un artista perquè ens impacti la seva creació

No n’hi ha prou amb la força, per implantar una dictadura?

Mai. Per més violent que sigui un règim, és sempre una barreja de violència i coerció. Fins i tot el més repressiu.

Tal com diu la cita (de Bob Dylan) que obre llibre, tots tenim contradiccions?

N’estem plens.

Quina és la seva?

Buf, moltes. M’agradaria construir una societat més equitativa, cosa que implica un compromís col·lectiu més elevat. I alhora, construeixo una carrera amb una important part individual.

Sánchez Mazas va dir, mig de broma mig seriosament 'Ridruejo jodió a todos mis hijos'. Ridruejo era amic de la família

I la de Sánchez Mazas?

Per exemple la reivindicació del catolicisme que no té res a veure amb les arrels ecumèniques que aspiren a la igualtat.

En la seva elegia als morts de Falange, va escriure « A la victoria que no sea clara, caballeresca y generosa, preferimos la derrota» Això ho podria signar un culer...

(Riallada) I tant. Jo crec que Sánchez Mazas pensava això, escriu coses similars diverses vegades. Ara bé: això quina aplicació pràctica té? Cap, suposo. Almenys en el franquisme. Una altra cosa és en el futbol (riu).

Què li preguntaria si el tingués al davant, en el meu lloc?

Què va passar realment al Collell. No ho sabrem mai. I ell segurament em respondria amb la versió oficial, que el disparen i sobreviu.

Es va crear un mite ell mateix?

Em penso que el mite el crea el franquisme i ell se n’aprofita. I li va bé, clar. Franco el fa ministre sense cartera, que és una bicoca perquè no ha de fer res. Encara no havia rebut l’herència que el converteix en milionari, o sigui que havia de treballar. O fer-ho veure. Li va anar bé, la llegenda.

I quina colla de fills. En Chicho cantava, en ple franquisme: «Los ministros españoles lo hacen todo del revés, unos andan de cabeza y otros piensan con los pies» .

Tota la família va sortir així, tot i que Chicho és el més exagerat. Miguel va ser un gran matemàtic que es va exiliar i va estar en l’embrió del PSOE. Després hi ha l’escriptor, que es casa amb Carmen Martín Gaite. La filla, Gabriela, es casa amb Javier Pradera. Aquella família devia ser un festival. Sánchez Mazas va dir, mig de broma mig seriosament «Ridruejo jodió a todos mis hijos». Ridruejo era amic de la família.

Què opina la gent que l’autor de la biografia de Sánchez Mazas sigui un socialista?

De moment ningú diu res, cosa que em sorprèn. No deuen haver lligat caps.

I des del socialisme no li han dit què fa?

Cal conèixer els enemics, en aquest cas la gent que va construir el franquisme.

Estic als antípodes de molts moviments actuals, però no en podem dir feixisme. Jo critico molt fort Vox, però no són feixistes.

La moda és dir que «està blanquejant» un feixista.

Encara no m’ho han dit, però ho espero. Ja em va passar en un llibre sobre la història del feixisme en l’àmbit internacional, on argumentava que la ultradreta actual no és feixisme. O no ho era aleshores...

Ara ho és qualsevol que et dugui la contrària.

Si de tot en dius feixisme, aleshores no hi ha feixisme. De moment, almenys, no hi ha un partit únic, unes milícies... Pot passar, però de moment no ho tenim. Estic als antípodes de molts moviments actuals, però no en podem dir feixisme. Jo critico molt fort Vox, però no són feixistes. Morirem d’una altra cosa, però hem de saber de què morim.

Subscriu-te per seguir llegint