«Miraven d’aprofitar-se d’una persona que començava en la poesia i la música»

A Justícia poètica, Ivette Nadal, poeta i cantautora que es va iniciar molt aviat en el panorama artístic català, tracta els seus trastorns de la conducta alimentària i explora el fil invisible que la va conduir a escriure poemes i cançons i a buscar una mena de vida i una mena «d’amors». De fet, fragments de cançons i de poemes acompanyen les cloendes de cada capítol. L’autora va presentar dimecres passat a Girona el seu llibre.

Per què va començar a compondre.

No ho sé. Vaig començar molt joveneta, a setze anys. Ja m’agradava molt la música en català, com també la poesia catalana. Vaig començar a anar a concerts, també molt jove. Em va agradar la música tan prematurament que de seguida vaig vincular a la composició la meva manera d’expressar el que sentia.

Va ser una època d’amors... estranys. Què buscava llavors, en els homes?

Aleshores jo tenia cap experiència sentimental ni amorosa. I com que vaig entrar en el món artístic de manera tan prematura, potser idolatrava massa els mestres. Ara pot semblar ridícul, però és força normal en l’etapa de l’adolescència. Coincidia amb persones força més grans que jo, i confonia el que sentia pel mestre amb altres coses.

Potser era normal en el cas de l’adolescent. Però era normal que el mestre, la persona adulta, també s’ho prengués com a relació amorosa?

Aquest és el tema. Al llibre miro de no assenyalar cap culpable, però sí exposar que en molts àmbits -no només en l’artístic- es donen aquestes relacions descompensades. I efectivament, la persona adulta és la que té la maduresa, i ella sí que sap la ferida que pot causar a l’altra. Em pregunto si és ètic que la persona adulta jugui amb els sentiments de la jove.

Vaig entrar en el món artístic de manera tan prematura, potser idolatrava massa els mestres. Coincidia amb persones força més grans que jo, i confonia el que sentia pel mestre amb altres coses

Al llibre explica que va patir anorèxia. Creu que estava relacionada amb la vida que duia?

En el meu cas concret, sí, no vol dir que en d’altres també. Jo defenso que si no saps menjar, no saps estimar. Per mi, «companys» vol dir «compartir el pa», si no saps compartir el pa, no sabràs estimar. Estic segur que la meva anorèxia estava lligada a una mala relació amb l’amor.

Era conscient del seu trastorn alimentari?

Estem parlant de fa més de vint anys, no hi havia la consciència que hi ha ara. No me n’adonava perquè havia conviscut des de molt joveneta amb trastorns d’alimentació. Ho confonia amb la meva personalitat, no era tant una qüestió estètica com una manera de viure.

Per això cantava «Ara és l’hora d’escoltar el meu cos, ara és l’hora de vèncer la por»?

Això ho vaig escriure en ple procés de recuperació, ingressada en un centre. Era com si fos un lema: ara haig d’escoltar què necessita realment el meu cos i començar a portar una vida més saludable.

No miraven si l’altra persona patia i o no patia, si menjava o no menjava. Pensaven a gaudir, no en la ferida de l’altre

Aquells homes adults que coneixia, van intentar mai ajudar-la... o anaven al que anaven?

Com he dit, estem parlant de fa vint anys. No miraven si l’altra persona patia i o no patia, si menjava o no menjava. El que miraven era de gaudir o d’aprofitar-se d’una persona jove que comença i té il·lusions en el món de la poesia i de la música. Pensaven a gaudir, no en la ferida de l’altre.

Tants voltors hi ha en la poesia i en la música?

No crec que això passi només entre poetes i músics, crec que passa en general. I no només són homes, també poden ser dones. 

Un pensaria que els artistes haurien de ser més sensibles.

Ho podria semblar, però els artistes tenen també aquest punt més egoista, de pensar en la seva necessitat. Parlo en general, perquè n’he trobat de meravellosos.

No me n’adonava perquè havia conviscut des de molt joveneta amb trastorns d’alimentació. Ho confonia amb la meva personalitat, no era tant una qüestió estètica com una manera de viure

Encara no fa dos dies sortia la notícia de Leonardo DiCaprio, 50 anys, amb la seva xicota de 18. I Lamine Yamal, 17, amb una de 30.

La persona jove -encara que sigui major d’edat-, desconeix la gran diferència que hi ha entre els dos a nivell de maduresa, de mentalitat, de manera d’enfocar la vida... i al final sempre hi surt perdent emocionalment, perquè no té les eines de maduresa per a gestionar-ho. Ara bé, aquests casos no tenen res a veure amb la meva història, en el sentit que l’intercanvi és gent privilegiada. És molt més consensuat, més pactat, no crec que aquí hi hagi una ferida d’amor. Jo parlo de relacions asimètriques, descompensades, que es porten d’amagat.

Els adolescents s’han de fer amb adolescents?

I tant, que tinguin les seves primeres experiències, tant físiques com emocionals, amb gent de la seva edat. Sobretot als inicis, és important que no hi hagi gran diferència d’edat .

L'esclerosi múltiple és una nova situació per a mi, probablement causada per l’anorèxia, a causa dels dèficits de vitamines durant molt de temps

Un cop superada l’anorèxia, li han diagnosticat esclerosi múltiple. Com ho porta?

No és res que m’esperés. Però és una realitat i l’he volgut explicar en el llibre. És una nova situació per a mi, probablement causada per l’anorèxia, a causa dels dèficits de vitamines durant molt de temps.

Quin resum fa de la seva vida fins ara?

Tornaria a viure tot el que he viscut, també les coses dolentes. M’han donat un gran aprenentatge, m’han fet madurar, m’han permès conèixer gent interessant. Fins i tot tornaria a viure les experiències amoroses de què parlàvem, ja que m’han format i m’han fet escriure com escric. Si de cas, miraria d’escurçar el temps que vaig tenir anorèxia.

Subscriu-te per seguir llegint