"Tenim l'ideal de les feines creatives, però tot és molt més prosaic i planer, com de pastor pasturant ovelles"

«En l’art sempre hi ha l’ambivalència de fins a quin punt et serveix per a les teves necessitats gairebé terapèutiques o de si realment et deus a la necessitat d’un servei social, d’ajudar la gent a passar una bona estona. El punt mig entre les dues coses és la realitat de la feina d’actor», assegura Roger Coma. Amb una dilatada carrera d’actor, sobretot al teatre i la televisió, s’atreveix ara amb el seu primer monòleg d’humor, No ho hauria de fer, una peça sobre la professió i les feines que no volem fer que es veurà aquest diumenge al festival (a)phònica de Banyoles (Teatre Municipal, 12.00), amb l’intèrpret jugant a casa.

Tarta Relena, Cala Vento i els nous projectes de Refree i Judit Neddermann, a l'(a)phònica

A mig camí entre el teatre d’autoficció i l’stand-up clàssic, el text ofereix un viatge en primera persona des que li encarreguen fer el discurs d’un funeral d’un familiar a qui ja ni recordava fins que arriba el dia de l’enterrament. El punt de partida acaba funcionant com «una metàfora» dels molts encàrrecs que rep qualsevol professional del món creatiu, ja sigui interpretar un paper, escriure un text o gravar un anunci: «Tenim l’ideal de les feines creatives, però tot és molt més prosaic i planer, com de pastor pasturant ovelles, i volia contraposar les dues coses». 

«No pots trair les teves necessitats de sublimar-te, però tampoc pots ser absolutament egocèntric i cec al teu context, i aquest debat filosòfic sempre és allà, amb els dubtes rondant. I aquestes preguntes que no tenen una resposta satisfactòria acaben sent molt interessants per generar material», assegura el banyolí, que afirma que «has de saber entendre bé el teu lloc». 

«La responsabilitat com a adult és que Déu ha disposat per tu aquestes cartes i amb elles jugaràs la partida, encara que no tinguis ganes de fer això. Hi ha la infantilització de dir que tens dret que les coses siguin completament diferents, a seguir un estímul i uns desitjos molt profunds construïts per Instagram... Doncs no, hi ha un sentit de responsabilitat i això també és propi de les persones construïdes als anys 80», afirma l’intèrpret de Porca misèria, Com si fos ahir o ara, al teatre Menú tancat. 

Hi ha la infantilització de dir que tens dret que les coses siguin completament diferents

En aquest sentit, apunta, el monòleg planteja també una mirada generacional sobre com ens vinculem a qui vam ser, perquè «la nostàlgia i el ‘tot està canviant’ en el fons és que qui canvia som nosaltres, el més dolorós és que nosaltres ja no som el que érem, no que el món no sigui com abans, perquè és bastant igual». 

Debut com a monologuista

Com a debutant en el monòleg, assegura que el més cansat és «tenir la càrrega permanent»: «tenia moltes ganes de fer-ho i és tan extenuant com m’imaginava». 

«Quan fas d’actor estàs més atrapat, tot està més mesurat i és com de marbre, aquí hi ha més marge perquè és una cosa que m’he regalat a mi mateix. Hi ha la possibilitat de deixar-te fluir una mica i això és el repte. Que el text balli una mica m’excita, em dona la pujada d’hormona que necessito, també en el teatre convencional, per fer que no sembli tot absolutament mecànic», explica. 

Roger Coma reconeix que l’humor ajuda a dir coses que no ens atreviríem a dir: «soc una persona que necessito molt explicar la mirada filosòfica, però em fa sempre un pudor immens que soni a alliçonament, i l’única via possible que trobo és des de la ironia i l’humor». 

Pel que fa al bon moment que passa la comèdia en català, destaca que «hi havia una necessitat que ningú estava suplint i hi ha gent que ha tingut la intuïció de saber-ho notar»: «al teatre tens un públic molt a favor perquè té ganes d’una experiència atmosfèrica i aquí tot és més visceral, és un altre punt de partida i t’has de col·locar en un altre nivell de vibració».  

Actualment, Coma alterna els bolos de No ho hauria de fer i de Menú tancat amb les gravacions de la sèrie Com si fos ahir. «De la tele m’agrada molt que hi ha una relació molt mil·limètrica amb la càmera, però al mateix temps hi ha molt material a fer. A vegades no es pot cuidar tot amb la precisió que cuidaries una pel·li, però alhora té una mirada sobre la quotidianitat que m’encanta i que no té el teatre, que mira més l’ètica», conclou.