"Quan els navegants grecs passaven pel cap de Creus veien un temple d’Afrodita"

Xavier Febrés va tenir, durant uns anys, casa a Palafrugell, però ara no té residència fixa a l’Empordà. Això no l’eximeix de venir amb "molta freqüència" i d’haver-li dedicat un munt de llibres que té indexats en el seu blog Apologia de la curiositat, nom que ja ho diu tot. El més reculat dedicat a l’Empordà, obviant personatges i fenòmens empordanesos, és L’Empordà com un món (La Magrana, 1998). Després en vindrien molts més fins aquest darrer, el dietari literari Afrodita vista al cap de Creus (Cal·lígraf), que inclou molta informació històrica i documentació, presentat la setmana passada a Vilajuïga i que tanca la trilogia iniciada amb Apologia de l’Empordà i L’Empordà per a mitòmans.  

Què hi troba a l’Empordà per tornar una vegada i una altra?

De petit ja venia amb la família. Per mi és un costum, però una de les coses que m’agraden és la proximitat amb la frontera. Trobo que el Rosselló té alguns dels racons més bonics de l’Empordà i el paisatge és extraordinari, tant de mar com de muntanya. Això no vol dir que no tingui els mateixos problemes que les altres comarques, no idealitzo. Una cosa és que jo me l’estimi i una altra que sigui el paradís a la terra.

En escriure Apologia de l’Empordà pensava fer una trilogia?

No. Això és una tècnica de dietari fragmentari. Tots tres la comparteixen i per això formen una trilogia. Aquest gènere em permet la llibertat de saltar d’un tema a un altre que m’agrada molt, però no vol dir que no pugui tocar altres gèneres com el reportatge històric com he fet a El tresor de la Vajol (2024) o Motel Empordà, elogi de l’amor estable (2024), un llibre personal sobre un establiment de llarga història.

A Afrodita vista al cap de Creus anem de l’Empordà al món antic.

La història antiga, des del meu punt de vista, no és tan antiga com això. El que convencionalment s’entén com a prehistòria ocupa el 95% del temps de la nostra Història. Per tant, l’arribada dels grecs a la península l’any 575 aC o la dels romans el 218 abans de la nostra era és història antiga, però tampoc tant, no deixem de ser fruit d’aquelles cultures que ens van arribar. La història antiga és una gran desconeguda i em faig creus que l’existència més que centenària d’un jaciment obert al públic com Empúries hagi donat tan poc peu a conèixer-la millor. Possiblement és una fallada de la comunitat cultural en general i també del mateix jaciment en particular. Tot i ser concebut com un instrument de promoció cultural ha generat poc interès fora dels experts per la història antiga d’aquest país, que és ben poc. No oblidem que la primera vegada que grecs i romans posen el peu a la península ibèrica ho fan a Empúries, així que té un paper pioner d’abast internacional.

"El temple podria ser a Portvendres o Sant Martí d’Empúries, però el més curiós és que ni s’ha buscat"

Això ens porta fins al temple d’Afrodita al cap de Creus. Una història sorprenent. D’on sorgeix?

Hi ha una sèrie de fonts escrites antigues que parlen dels navegants grecs que viatjaven lluny de la seva terra i que quan passaven pel cap de Creus, que és el gran accident geogràfic que separa el golf de Lleó del de Roses i, per tant, del Mediterrani hispànic, veien un temple d’Afrodita. I el més curiós és que ni tan sols s’ha buscat. I podria ser a Portvendres, a Cervera, a Sant Pere de Rodes, a Norfeu o a Sant Martí d’Empúries, tots llocs lògics, però se n’ha parlat molt poc.

El llibre ve a ser com una recerca de la divinitat i en aquest viatge s’atura per llocs estimats.

Exacte, però el comú denominador és la potència del paisatge de cap de Creus i, per extensió, de tot el que domina: tant el golf de Lleó com la badia de Roses i Empúries.

Diu que la ciutat grega de Rhode podria haver estat fundada pels grecs rodis de l’illa de Rodes i estar soterrada a la Ciutadella de Roses.

Sí, molt anterior a Empúries, dos o tres segles, però no s’ha pogut demostrar de forma factual perquè no s’ha excavat, però és un indici, una possibilitat que revolucionaria la història antiga en el sentit que seria una de les fundacions més antigues dels grecs a la Mediterrània occidental. Però no s’ha buscat, senzillament. S’han fet intents molt superficials, tanmateix sense resultats.

Sembla que intentem oblidar.

Totes les societats tenen una versió oficial o acadèmica de les coses que, a vegades, emmascara la curiositat de les persones que, sense ser experts acadèmics, es documenten, graten, busquen, s’interroguen, s’informen i escriuen. Sovint l’arqueologia acadèmica ha tapat més del que ha destapat i això ha fet un cert mal en aquest aspecte. També trobaríem arqueòlegs admirables, segurament, però en general és difícil entendre que un jaciment com Empúries de més de cent anys s’hagi excavat entre el 10 i el 20% del seu recinte, tot i que hi ha hagut durant aquests cent deu anys arqueòlegs esplaiats a plena dedicació durant tot l’any: no només excavacions de becaris d’estiu sinó que hi ha hagut una professionalització.

Per amagar-ho? Per què?

Probablement hi ha una qüestió de burocratització del saber de les universitats i de les plataformes professionals dels arqueòlegs. Jo soc una persona molt curiosa que intento informar-me i donar el meu punt de vista i a mi em sembla que qualsevol ciutadà informat i documentat hauria de poder plantejar hipòtesis històriques i que el fet de no ser un expert acadèmic hagin de ser descartades. Al contrari, jo parlo de moltes hipòtesis acadèmiques que s’han vist desmentides posteriorment per altres recerques. Hi ha un prestigi de l’obscuritat científica que cada vegada ha anat perdent més pistonada. Aquella cultura reservada a una elit amb uns coneixements impossibles de trobar-se a l’abast de la majoria dels ciutadans això va acabar fa temps.

"Em faig creus que Empúries hagi donat tan poc peu a conèixer millor la història antiga"

El llibre és un cant d’amor a l’Empordà, però també fot clatellots.

La vida clava clatellots. Això és una característica pròpia dels que procedim del periodisme: tenim un respecte sagrat per la realitat. La nostra feina és transcriure, exposar la realitat, a diferència de la ficció. Els clatellots són els que observo en la vida quotidiana i l’Empordà té uns desequilibris iguals o pitjors que qualsevol altra comarca i això també s’ha de poder dir: el model turístic fa aigües per totes bandes i la desigualtat social creix en la mateixa mesura que el creixement econòmic i això, fins fa unes dècades, no era així, és a partir de la crisi del 2008. Per tant, aquest enamorament no és acrític sinó de la realitat amb els seus pros i contres. La mateixa punta del cap de Creus es veu sotmesa a moltes tensions per aglomeracions en determinades dates que s’intenta controlar d’una manera més o menys eficaç o encertada, però la vida són tensions i clatellots i particularment la nostra època. Així s’ha de parlar de la història antiga i del paisatge des d’un punt de vista actual. Aquest paisatge que ens enamora ha estat víctima de violacions grupals per part de les immobiliàries d’una crueltat absoluta. Per tant, tot s’ha de poder dir: el bo i el no tan bo per poder preservar el que és bo.

Què donaria per trobar el temple d’Afrodita Pirenaica?

El que he donat: una mirada personal. Em sembla important fer-ho a temes de debat general, que els ciutadans, en general, i els escriptors, en particular, tinguin un punt de vista i ho expliquin. Quan jo dic que de les sobretaules de cala Pelosa entreveig del cim del cap Norfeu aquest temple d’Afrodita és una mirada personal, potser exagerada, però és important donar-la. Crec en la democratització de la cultura, fins i tot de l’alta cultura. La democràcia és això.

Connectar amb tot el que ens ha precedit perquè si no ho oblidem.

La prova és tot el que desconeixem encara. De la mateixa manera que deia que les versions acadèmiques han estat anquilosades i han afavorit que altres versions siguin excloses, també diré que el romanticisme ha fet el mateix mal, ja que era idealitzar un país, una cultura, una persona o un paisatge. Jo defenso que es pot estimar i estar enamorat d’un paisatge i alhora tenir un punt de vista crític. Això és molt important i molt propi del nostre temps. Nosaltres som fills d’aquell romanticisme, d’aquella visió acadèmica, i intentem anar més enllà perquè observem que cap de les dues acaba de donar les respostes que democràticament es poden esperar. És un exercici de llibertat democràtica sotmetre la història a la crítica de cada moment i, quan ho fas, t’adones que les versions que ens han donat fins ara són molt coixes.

Subscriu-te per seguir llegint