«‘Transforma la mala merda en bona merda’ és el meu lema»

«Cada moment, cada persona, tot és un mestre de vida. I a vegades les pitjors coses són les que més ensenyen. Realment crec que el trauma és la gasolina de la vida, la pots fer servir per cremar bé o per cremar malament», assegura el bluesman Fantastic Negrito. El guanyador de tres premis Grammy en la categoria de Millor Àlbum de Blues Contemporani, actuarà el pròxim 30 de juliol a Sant Feliu de Guíxols. «Transforma la mala merda en bona merda és el meu lema», resumeix el nord-americà quan li pregunten pel seu darrer disc, Son of a broken man, que presentarà a la sala Las Vegas.

L’àlbum, publicat a finals de l’any passat, aborda la difícil relació amb el seu pare, un home que el va tenir als 63 anys, quan la seva mare en tenia trenta. Xavier Amin Dphrepaulezz, el nen rere l’àlies de Fantastic Negrito, era el vuitè fill de quinze germans i va patir la «humiliació» que el pare li deixés de parlar als onze anys.

«He intentat ser tan honest com he pogut, m’he fet vulnerable i potser això ajuda a altres fills d’homes trencats [la traducció del títol de l’àlbum], perquè ell era realment un home trencat, i un dels millors mestres de vida, malgrat tot», assegura. «Ser el seu fill va ser molt difícil, i he volgut aturar el trauma generacional. Crec que, com a artistes, tenim una gran oportunitat de fer que passin coses bones perquè abans ens n’han passat de dolentes», continua.

L’àlbum inclou cançons com California Loner, concebuda com una «carta» al pare, amb qui tot i les dificultats, va tenir unes relacions «ambivalents»: «com a pare era terrible, però també era el meu heroi. Va prendre decisions nefastes, però també tenia unes qualitats molt fortes que m’han fet ser qui soc».

Aquesta dualitat, assegura, li ha «donat forma com a home i com a artista al 100%»: «m’he volgut assegurar que aquestes qualitats formessin part de la meva vida. I he hagut de treballar molt per treure’m les coses dolentes de sobre, perquè també tenia molta merda del meu pare», apunta.

Connexió amb el públic

«Els artistes intentem ser guais, però no podem oblidar la connexió amb la gent», resumeix sobre la recepció d’un disc, assegura, que no només ha sigut «sanador» per a ell, sinó que aspira a ser-ho també per al públic.

«La feina dels artistes és explicar històries de vida per sanar-nos amb l’audiència, tots ens curem a través de les històries, la música i les emocions, i això és de les coses més poderoses de ser a l’escenari compartint cançons», subratllava fa uns dies des del Japó, on aquest estiu està fent una intensa gira i workshops en universitats abans de venir a Europa.

Amb una manera de fer que s’expandeix del blues al funk, passant pel soul o la psicodèlia, assegura que «només vol ser lliure». «Vaig començar a fer àlbums com a Fantastic Negrito amb 46 anys, i això al final ho ha fet més fàcil, perquè a mesura que et fas gran el temps s’escurça i no tens temps per merdes», bromeja un artista que, assegura, mai ha volgut «fer el que feia tothom, però tampoc ser original». «El negoci et posa en una categoria, però sempre ho he rebutjat, perquè estimo les cançons, sense etiquetes, que són el menys important de la música. Si creus en això, hi poses el cor», apunta.

Guanyador el 2015 del Tiny Desk Contest, un prestigiós concurs per descobrir talents desconeguts i sense contractes discogràfics, afirma que quan mira com ha estat la darrera dècada «només pot estar agraït i assegurar-se de ser tan autèntic com sigui possible, a l’escenari i a l’estudi». «Soc al Japó fent una entrevista perquè vindré a Europa. En aquests deu anys he tocat en 43 països, he vist món, he tastat menjars de tot arreu, he conegut molta gent i els he tocat el cor o me l’han tocat a mi, no puc ser més afortunat», conclou.