Arjau, el grup que canta havaneres imperfectes amb Sergio Dalma

Potser l’havanera no és la música més popular que sona a ràdios i festes, però certament és part indestriable de la banda sonora de l’estiu, especialment a la Costa Brava. El grup Arjau fa 28 anys que s’hi dedica i la setmana passada va publicar el seu sisè àlbum d’estudi, en què per primera vegada inclouen obra pròpia i, a més, compten amb col·laboracions de luxe amb les veus de Sergio Dalma i Mariona Escoda i la guitarra de Carlos Coronado.

Orgànic, expliquen, és un disc d’imperfeccions. «Té una intervenció minimíssima, sense efectes ni retocs. Volíem que fos molt proper, cantat de tu a tu, i aconseguir una proximitat màxima, com si fóssim dins de casa cantant». O, millor, dins la taverna, on els dos membres fundadors, Jordi Grau i Jordi Rubau, van començar a estimar el gènere «amb catorze o quinze anys». Tots dos, com Josep Maria Batlle, incorporat ara fa vuit anys, són nascuts a Palafrugell i duen l’havanera a la sang.

Parlen amb orgull de la seva música i s’il·lusionen de poder compartir per primer cop temes composats per ells mateixos. A la tarda, Lola i La memòria de l’aigua «són peces que hem provat i han funcionat, perquè a vegades en fas i no funcionen», diu Rubau, autor de les dues primeres. «Com un fill, que forma part de tu», afegeix Grau, que ha composat l’última.

A més, han cantat amb noms d’allò més destacats. «Quan li vam proposar a en Sergio (Dalma) crèiem que seria un no, però va dir que era un canvi de registre, i a més, ara que viu aquí, cantar Busca’m a l’Empordà també era molt identificatiu», expliquen. Amb Mariona Escoda van conèixer-se i fer amistat a la Cantada de Calella «i va ser un sí rotund». Junts, han fet A cau d’orella. Carlos Coronado aporta no pas veu, sinó guitarra. «Té un toc flamenc amb moltes notes mediterrànies, com l’havanera, que té aquesta arrel mediterrània, i ha posat pinzellades molt bones sense ser gens invasiu», comenta Rubau, guitarrista del grup.

Arjau ja està «agafant el gustillo» a això de les col·laboracions, perquè el 2021 van publicar Ramiro amb Lildami. «Som un grup totalment clàssic, el típic tercet de Calella, però tota cosa ha de ser viva i ens aporta oxigen i portar l’havanera a llocs diferents». Si Lildami donà un públic jove que potser veia el gènere com «un vestigi de l’antiguitat» (somriuen), Sergio Dalma obre ara les portes al món llatinoamericà, «on alguns països també comparteixen aquesta arrel».

L’esperança d’un carnisser

Durant l’estiu, el grup té una cinquantena de concerts, «el vuitanta o noranta per cent que fem». Asseguren que fer havanera avui dia no és difícil, però sí que «per arribar al gran públic necessites infraestructures potents». Les col·laboracions són una possibilitat, i, també, fer part de projectes més amplis com l’espectacle Mare Mundi que el novembre fara pujar més de 120 músics a l’escenari de l’Auditori de Girona. Serà un concert de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya en homenatge al mar.

Tots tres viuen, en part, de l’havanera, però tenen feines al marge. Rubau és carnisser, Grau té una empresa de distribució i venda de vins i licors i Batlle treballa a l’Ajuntament. Com a bons palafrugellencs, això sí, els uneix la passió per l’havanera. «Som amics i cada cop que pugem a l’escenari és com una festa, un privilegi», expliquen. Amb molt gust, també, recorden el doble concert que van fer el juny a l’Auditori acompanyats de nens i nenes de cinquè de primària d’escoles de la província. «Sents que canten a casa i l’autobús i és esperança perquè hi hagi continuïtat», diu Rubau.

Una generació «en extinció»

Els darrers vint-i-vuit anys, des que van fundar el grup, Rubau i Grau han vist grans canvis al món de l’havanera. També, és clar, Batlle, incorporat al lloc d’en Xiqui Ramon, peça «cabdal i un dels històrics de l’havanera». Remetent al darrer disc, ADN, pel 25è aniversari d’Arjau, Grau se sent d’una «generació testimoni de la cançó de taverna i que ara s’extingirà, perquè ja no hi ha havanera de taverna». «Hem pujat a l’escenari, que està molt bé, però s’ha perdut aquella proximitat i espontaneïtat» que busquen a Orgànic. Troben que el canvi, això sí, és natural: «Tot evoluciona, però estem orgullosos d’aquells inicis, que també ens han donat moltes armes de repertori i interpretació». Repassant sa trajectòria, se’ls escapen els noms: Fonso Carreras (Port Bo), Ricardo Balil (gran estudiós del gènere) o Josep Bastons (Peix Fregit), i ben segur que podrien seguir.

Sobre l’havanera de l’estiu, El meu Avi, es consideren «sensibles a totes les postures» i miren de «respectar» la voluntat de l’organització de cada concert. «Som músics, anem a cantar i passar-ho bé, i ens devem al públic». Rubau també comenta que «una mica de polèmica va bé, que es parli bé o malament d’havaneres, però que se’n parli!».