Els primers passos del FITAG (1998-2002)

El Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (FITAG) arribarà dimarts a la vint-i-cinquena edició instal·lat com un apartat imprescindible de la vida cultural de la ciutat durant l’estiu. Però hi va haver una època en què el FITAG estava tan sols a les beceroles i era un projecte biennal pel qual calia convèncer les institucions i aconseguir finançament. Amb feina i paciència, ho van aconseguir, i el 4 de setembre de 1998 l'Accents, el suplement cultural de Diari de Girona, podia escriure en portada que «Girona es converteix en un aparador internacional de teatre amateur». A les pàgines interiors, profètiques, es titulava amb «L’inici d’una tradició teatral a Girona». Vint-i-set anys després, es pot dir que així ha sigut, encara que ni Sylvana Gross-Melzer (principal impulsora del festival), ni Jep Sànchez (director dels tres primers FITAG), ni Pilar Prats (llavors directora de l’escola de teatre El Galliner) s’ho haguessin pensat.

Gross-Melzer té bona part de la culpa que Girona pugui, almenys durant uns dies, presumir de ser la capital mundial del teatre amateur (en un acte d’aquesta edició, de fet, se la reconeixerà per això). Ja havia fet un intent a Sant Feliu de Guíxols el 1990, i en declaracions a aquest Diari durant el festival va assegurar que es volia seguir fent «cada dos anys» i procurant que «ja que Sant Feliu ha estat la ciutat pionera», es mantingués com a seu. No va ser així: Per «temes polítics», no tingué continuïtat. Gross-Melzer, que assegura que «aquí no havíem vist mai res tan internacional», va seguir viatjant pel món fent teatre i coneixent companyies d’arreu com a membre de l’Associació Internacional de Teatre Amateur (AITA, era la representant del centre català).

Després d’insistir i insistir, finalment va aconseguir que l’escoltessin: A través del Galliner i amb suport de la Diputació de Girona, el FITAG va fer els seus primers passos. Els va fer, això sí, sota el nom d’El Pati, en referència a l’espai de la Casa de Cultura que acollia la majoria de representacions.

«Jo era professora a El Galliner i en Jep (Sànchez, llavors director de l’escola) em va dir que parlés amb la Sylvana, que sempre ens anava al darrere perquè participéssim en festivals de fora», explica Pilar Prats, que va rellevar Sànchez al càrrec. «Me la vaig escoltar i em va ben enredar!». Totes dues van viatjar amb un grup d’alumnes a Copenhaguen el 1996 i Prats descobrí una experiència «molt interessant»: «Era gent de tot el món i veies com es treballava el teatre; per a bé o per a mal Europa estava molt més avançada que nosaltres, i tornant li vaig dir a en Jep», afirma.

Entendre’s amb la Diputació

Encara viatjarien a Brixen, Itàlia, abans de convèncer del tot la Diputació: «La Sylvana no era coneguda ni un referent per a ningú», explica Prats. «En fer-se des del Galliner ho van veure més clar», afegeix Sànchez, en qui va recaure la direcció fins al 2002. «L’ajuda de la Diputació, que no és que donés molts calés però sí infraestructures, que era un gran què, va ser imprescindible, i també els voluntaris del Galliner», explica el director del festival en aquell moment. Gross-Melzer destaca la implicació dels impulsors, sobretot a l’hora de buscar un finançament que va arribar, en bona part, a través d’espònsors.

Mentre Sànchez va centrar-se en la burocràcia («ella no s’hi entenia gaire»), Gross-Melzer ho va fer més en els contactes internacionals: Coneixia membres de l’AITA i companyies pels seus anteriors viatges. Un dels convenciments ferms des de l’inici era tenir un segell de qualitat. «La Sylvana va dur-nos un llistat de companyies que eren capaces de moure’s -explica Sànchez- i ens vam fer un tip de mirar cintes de vídeo!». Com que no hi havia, com avui, la possibilitat de traducció simultània, se cercaven espectacles més aviat visuals que de text.

Tot era a punt per a la primera edició. El 1998 van venir dotze grups internacionals del 5 a l’11 de setembre. Havien de ser tretze, però els indis de Punjab Folk Theatre van tenir problemes de visat i van haver d’esperar la segona edició. El centenar de persones que va arribar van pagar-se el vol, però se’ls acollia en residències i albergs i menjaven plegats a la Casa de Cultura. «Era de les primeres vegades que es feia una cosa així. No existia res semblant a Espanya, res», assegura Gross-Melzer.

El psicòleg algerià

El Galliner era l’escola amfitriona d’aquell esdeveniment i la seva directora, ja Prats, va viure-ho «amb molta il·lusió». Era el mateix sentiment que omplia Sylvana Gross-Melzer en veure realitzat el gran projecte per què va picar pedra durant anys. «Va tenir molt públic, va sortir a la premsa, i va quedar clar que el teatre amateur és art, és cultura», s’enorgulleix.

També era important que la gent de fora en parlés bé, sobretot de cara a l’AITA i pensant en futures edicions. Això es va aconseguir i Abdelaker Addala, que va venir com a convidat internacional, ho corrobora: «Em va encantar el festival i la ciutat». De fet, va quedar-se a Girona doctorant-se en psicologia (era psicòleg a Argèlia), i va viure-hi fins al 2022, quan va marxar a Galícia.

Addala formava part d’una companyia de Mostaganem i coneixia Gross-Melzer d’un festival a Tunísia on van fer amistat. Quan van retrobar-se (pel teatre, és clar) de nou, ella va convidar-los a participar en El Pati. Això no fou possible perquè eren massa actors (divuit, quan hi havia un límit de deu), però ell i el director van poder venir igualment, sense actuar, com a espectadors d’honor.

Sànchez assegura que no s’esperava que sortís tot tan rodat: «Era una festa, i quan ens acomiadàvem ja parlàvem de tornar-nos a veure». «Tot el que siguin relacions internacionals, no només en teatre, aporta creixement i enriquiment», afegeix Prats. Nejib Bouraui, convidada de Tunisia el 2000, recorda agraïda amb el centre català de l’AITA «els bons moments amb companyies del món sencer».

«Ens ho vam passar bomba»

Un dels punts forts de les primeres edicions del FITAG eren les activitats que s’organitzaven en paral·lel al nucli dur del festival, que era, és clar, el teatre. Les companyies, que sovint venien de lluny, tenien ganes de visitar l’entorn de Girona. Addala recorda «molt un cop que vam anar a Roses, vam fer una excursió en vaixell i vam dinar; va ser una molt bona experiència que m’ha quedat marcada en la memòria».

«Ens ho vam passar bomba. Tots els grups anaven convidats en autobús i fèiem moltes visites, sense haver d’actuar, perquè em vaig moure molt amb els Ajuntaments, que participaven gratuïtament», afirma Gross-Melzer, feliç de la «família» que van fer i «les amistats i amors» que van sortir. La clau de tot plegat, diu la impulsora, era que «la gent venia molt de gust, amb el cor obert». Un sentiment «d’internacionalisme i solidaritat entre grups i de les poblacions» que avui troba a faltar. «Era com convidar amics, que ho fas tot per ells, i espero que es mantingui aquest esperit», afegeix. Jep Sànchez recorda com les companyies arribaven amb obsequis per als organitzadors i els companys, i com els amfitrions intentaven que «marxessin amb alguna cosa típica d’aquí i provessin la botifarra!».

Hi havia voluntaris (sobretot del Galliner) mobilitzats per acompanyar cada grup, també en les excursions. «El primer dia els fèiem una visita a Girona, i després els que volien s’apuntaven per anar a la costa o a Barcelona, perquè molts venien de lluny i volien aprofitar», explica el director, remarcant també que els grups eren com «convidats». I això també passava, apunta, per donar-los les millors condicions per a fer els seus espectacles.

En òptica El Galliner, Pilar Prats recorda que aquella primera edició del FITAG va ser «un revulsiu molt important del teatre amateur a Girona i, de rebot, a l’escola, perquè estàvem a primeríssima línia, participant i acompanyant». A més, va servir per a valorar «la feina del teatre amateur, que sempre havia tingut una mica de desprestigi, i, en canvi, es va col·locar en un lloc de prestigi. Van ser els nostres anys daurats», assegura. També destaca el creixement personal com a directora aplicant com a eina educativa i d’enriquiment tot el que va aprendre al festival.

Mantenint l’empenta

La segona edició del festival va concentrar-se en menys dies que la primera, del 14 al 17 de setembre de l’any 2000. Sànchez recorda que va ser així, sobretot, per «una qüestió econòmica», i també per a facilitar l’estada als membres de les companyies, que sovint havien (tal com avui) de demanar vacances per a assistir al FITAG. Qui venia de més lluny i amb ganes de passar més dies fent turisme, ja podia fer-ho.

Entre el 10 i el 14 de setembre va tenir lloc l’edició del 2002, l’última que encara mantenia, tot i que amb menys rellevància, els primers organitzadors. Aquella va ser, a més, la primera vegada que es va adoptar el nom de FITAG. «La idea era conjunta. El Pati ens semblava bé, però veiem la possibilitat que això durés i volíem que es notés que venia gent de fora. Havia de sortir la paraula internacional», explica Sánchez. «A mi em va agradar molt més! El Pati estava bé, però no hi tenia tant a veure», afegeix Gross-Melzer insistint en el caràcter internacional del festival.

El del 2002 va ser l’últim FITAG amb Jep Sànchez al capdavant. Va passar a dirigir el Teatre Municipal de Girona i, el 2004, Teatre de Guerrilla li va agafar un breu i poc reeixit relleu. El 2005, amb Martí Peraferrer a la direcció, ja es va fer el pas a les edicions anuals que han continuat fins a la vint-i-cinquena d'enguany. «M’han convidat sempre i s’han portat bé amb mi, però no he seguit col·laborant tant com m’hauria agradat», explica Gross-Melzer, que ha tingut veu a l’hora de recomanar companyies i observadors. Això sí, li queda la «tristor», diu, d’haver sigut apartada «injustament».

L’obra que ningú va entendre

Aquells primers anys de FITAG van deixar anècdotes de tota mena per als qui el van viure. N’encadena especialment Sylvana Gross-Melzer, que riu de valent amb la passió de Marià Busquets, director de la Casa de Cultura, per a cuidar cada detall de la primera edició. «Hi havia un grup de Macedònia (Hyperactive Theatre Group G-6), que era un país relativament nou, i no trobàvem la bandera! En Marià no parava dir que havíem de trobar-la», explica, i tot i les corredisses, ho van aconseguir.

Dels primers anys també evoca la companyia que, de tan posada com estava a l’actuació, no va adonar-se que plovia. «Jo els deia que paressin, però no reaccionaven! Al final va venir altra gent i vam tapar l’escenari amb plàstics, perquè érem a fora, al pati, i estaven com despertant-se d’un somni. Mai he vist actors tan concentrats en el paper», recorda.

Una altra obra que la va marcar, ja més tardana, fou la del duet sirià Al-Khareef Company el 2007, a la Sala La Planeta. Feien una obra en àrab, llengua que «ningú al públic coneixia, però estava tan ben feta que s’entenia». Explicant-ho, la memòria li va fallar un pèl, perquè Abdelaker Addala, llavors ben instal·lat a Girona, va gaudir-ne sense barrera lingüística.

Les memòries de la impulsora del FITAG no s’aturen, però també passen per l’edició ganxona de 1990. Una de les companyies que van viatjar a Sant Feliu de Guíxols era la berlinesa Reissuer Chluss. Durant el festival, el 3 d’octubre, Alemanya va culminar la reunificació quasi un any després d’haver enderrocat el mur: «Aquell dia ens van regalar roses, ho recordaré tota la vida».