Glosa Càustica: «No diem el que el públic vol sentir, sinó el que el públic vol dir».

Glosa Càustica és un grup de cançó improvisada format aquest passat febrer i integrat per quatre glosadors: Berta Llos (Torroella de Montgrí), Yago Calbet (Cardedeu), Esther Santos (Esplugues de Llobregat) i Pol Kvam (Sant Just Desvern). Tot i la seva recent creació, ja acumulen una quarantena de concerts arreu dels Països Catalans. Recentment han estat al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí dins el cicle Capvespres Musicals.

El glosat consisteix a cantar versos que s’improvisen al moment mateix d’interpretar-los. El ressorgiment d’aquesta pràctica es deu, en gran part, a l’associació Cor de Carxofa, dedicada al foment del glosat, i que porta 25 anys fent tasques de recuperació. La gran majoria de combats de glosa que coneixem, així com les múltiples activitats que es fan durant l’any, les organitza aquesta associació. És un espai de referència a Catalunya del qual els membres de Glosa Càustica en formen part.

Com està anant aquest primer estiu com a grup?

Esther: Nosaltres estem molt contents. Va començar com un experiment i l’objectiu era expandir al màxim la glosa. Per exemple, als Ateneus i Casals populars, la glosa estava prou present, però hi ha tot un món per explorar de llocs on no havíem arribat fins ara. De moment, la valoració és bona perquè això està passant.

Pol: Ha superat totes les expectatives. Vam cantar a Gràcia i, al cap de tres dies, vaig tornar a la mateixa plaça i em vaig trobar un grup de gent que estava improvisant. Això és el millor que ens pot passar.

A Mallorca i a Menorca no es va perdre la glosa, però aquí sí. Per què es va perdre aquí?

Pol: Alguna cosa va passar entre el 1939 i el 1975. Tècnicament, hi havia un fil conductor amb dos o tres portadors de la tradició aquí al Principat, i es podria dir que no es va perdre del tot. Gràcies a aquests portadors es va poder recuperar. Cap a principis de segle van decidir començar a fomentar-la i reunir-se amb aquesta gent que era portadora per treure-li tot el suc possible. Es van començar a fer espectacles de glosa a una dimensió molt petita. Realment l’evolució fins ara ha sigut un creixement exponencial molt bèstia.

Berta: Va passar el mateix que amb tota l'oralitat en general. Ja no ens trobem per cantar perquè ja no estem cosint durant hores, per exemple, o no tenim el temps que crea les circumstàncies per explicar contes, cantar cançons i glosar.

Yago: A més, durant el franquisme es va destinar a un escenari. Es trenca la part popular, igual que va passar amb els balls, el règim va voler que es veiés com una cosa folklòrica en un escenari.

«Diuen que la glosa és l’única disciplina en la qual l’error és un valor afegit.»

La glosa és un fenomen d’interacció social, doncs?

Esther: Sí. I jo diria també que quan diem que no es perd a Mallorca i Menorca és perquè no va deixar de passar de pares a fills o d’avis a nets. De forma orgànica i natural en els espais de socialització es podia aprendre glosa i a Catalunya això és el que es va trencar. La gent que ho va recuperar va forçar aquests espais que en altres llocs passaven de forma natural. Es van fixar en el País Basc i en Mallorca i Menorca; a partir d’aquí, comencen els combats d’Espolla i Sabadell.

I vosltres, com comenceu a glosar individualment?

Berta: Tenim orígens diferents. El meu perfil és paradigmàtic perquè dec ser de les poques persones -ara espero que n’hi hagi més- que ho vaig aprendre a l’escola. Una professora meva feia glosa, me’n va ensenyar i em va encantar. Això pretenia ser un dels èxits de la glosa a Catalunya, però la realitat és que encara no passa. Tot i així, ara hi ha molts programes de glosa a les escoles.

Yago: Jo m’hi vaig enganxar a l’esplai, fent els primers garrotins. Ho coneixia d’espectador i arran de començar a coorganitzar un combat a Vilassar vaig entrar en contacte amb la gent de Cor de Carxofa.

«Creiem que la cançó improvisada s’entrena i que tothom pot ser glosador; simplement es tracta d’anar al gimnàs.»

Com es forma Glosa Càustica?

Esther: Vam estar pràcticament dos anys quedant setmanalment per glosar.

Pol: Hi ha uns 15 grups territorials que queden setmanalment per entrenar, però a les nostres zones estàvem orfes. Llavors vam decidir fer un grup que no responia a cap criteri territorial, sinó d’afinitat. Cada setmana quedem en un lloc diferent.

S’entrena la glosa? S’estudia?

Esther: En algun moment de la història -o en alguns corrents- proposen que això sigui una mena de do, que es neix amb ell. Nosaltres el que creiem és que s’entrena i que tothom pot ser glosador i simplement es tracta d’anar al gimnàs.

Berta: Per no deixar-ho tan eteri, jo diria que sí que es practica la rima i la mètrica. Sí que hi ha una tècnica concreta per fer la glosa. No és que es pugui fer de qualsevol forma. S’han de complir uns paràmetres tècnics, però amb això no n’hi ha prou. Has de tenir coses a dir i generar trencament, opinió, controvèrsia…

Una de les dificultats afegides és que us poden demanar glosar sobre qualsevol tema. Si no domineu el tema i us quedeu en blanc, què passa?

Pol: Diuen que la glosa és l’única disciplina en la qual l’error és un valor afegit.

Berta: Encara que sembli un tòpic, aquest món va molt de pressa i ho volem tot perfecte i al moment. Aquest segon i mig que podem trigar quan ens quedem en blanc -que sembla que siguin trenta- i que la gent està esperant què passa, és una part bastant única de la nostra disciplina.

«Fem música, però no som músics. Fem poesia, però no som poetes. Fem teatre, però no som actors. Som glosadors.»

Què vol dir ser glosador al segle XXI?

Pol: Fem música, però no som músics. Fem poesia, però no som poetes. Fem teatre, però no som actors. Som glosadors. És una disciplina pròpia, única i s’ha d’entendre com una disciplina més. La nostra funció és sintetitzar les inquietuds del poble i ser crítics amb el poder. Això per a mi és fonamental. Un gran referent nostre ens va dir una vegada: no heu de dir el que el públic vol sentir, sinó el que el públic vol dir. Per això, intentem canalitzar el millor possible les inquietuds del poble.

Yago: Glosar és tenir alguna cosa a dir i tots tenim alguna cosa a dir. Si despertem aquestes llavors de la gent que tingui coses a dir, serà fantàstic.

Sou els germans bons dels que fan freestyle rap?

Yago: Som els avis (riu).

Pol: Nosaltres els admirem molt.

Esther: En essència, tot són formes d’improvisació oral. Simplement, una es va originar a Catalunya i l’altra es va originar a l’altra banda de l’Atlàntic.

Berta: Sense voler ser comparatiu, en la glosa no hi ha un sentiment de competició explícit. Tot i que hi hagi combats, la sensació és que entre totes ho fem tot, que l’èxit és de la glosa i que no ens importa gaire qui guanyi o qui perdi. Sense que sigui comparatiu, jo crec que això és definitori.

Creieu que hi haurà un circuit oficial de glosa?

Pol: Al País Basc ha passat amb els Bertsolariak i podria ser que passés aquí.

Esther: Es van començar a fer combats per estendre la pràctica. Nosaltres som de la creença que això no hauria de ser el centre. Si això ajuda que es promocioni i que cada vegada hi hagi més glosa, endavant. Sempre i quan no es perdin les glosades de sobretaula i la resta de formats de glosa. Si no, no tindria sentit.