Cornellà celebra el 75è aniversari del cine Rosa a can Xapes

Cornellà ha culminat avui la celebració del 75è aniversari de la inauguració del cine Rosa, tancat el 1971, que ocupava el local de Can Xapes.

Can Xapes Espai Gastronòmic és, avui, un dels locals de referència de la restauració gironina. Però abans que això, el local havia estat el cinema Rosa de Cornellà, un equipament inaugurat el 1950 que es va mantenir vigent com a tal fins al 1971 de la mà de la família Vicens-Olivet.

«A partir dels setanta la gent ja començava a tenir més disponibilitat de desplaçar-se i si a Banyoles arribaven abans les estrenes, hi anaven allà», explica Pere Espinet, fill del poble, tot i que va viure a La Cellera i Anglès, exmestre i, sobretot, apassionat del setè art, programador de cinema de poble i operador de màquines de 35 mm com la que hi havia a la sala que la família regentava a Anglès.

Avui Espinet ha estat un dels participants a la taula rodona Un viatge dels cinemes de poble a les multisales, que ha servit per tancar els actes de celebració dels 75 anys del cine Rosa. Al seu costat hi havia Mateu Ciurana, periodista, locutor de ràdio i col·laborador del Diari de Girona; Toni Aulina, del cinema Paradís d’Amer; i Esteve Agustí, gerent de la cadena gironina Ocine.

El primer acte d’aquesta celebració va ser la presentació de material cinematogràfic —maquinària, pòsters i altres elements— durant la festa major del passat mes d’abril. La mostra ha tingut una gran acceptació, amb nombroses visites de centres docents, veïns del poble i poblacions de les rodalies. Les activitats han estat organitzades per l’Ateneu La Vall del Terri. Ara, el següent repte és recuperar al poble les projeccions a través del cicle Gaudí.

Entre Pere Espinet i la seva família han dut el cinema a La Cellera, Anglès, Osor, Amer, Jafre, Camallera, Bellcaire, Albons, Cassà, Llagostera, Bescanó i Sant Hilari, entre d’altres pobles gironins. L’exalcalde d’Anglès opina que avui les sales de cine, i en especial les de poble, estan «fotudes» i ho justifica amb un argument irrefutable: «en el moment en què es consumeix més cine que mai, gràcies a les plataformes, és quan menys espectadors van al cinema. Abans era un acte litúrgic. La gent esperava que arribés el cap de setmana per anar al cinema, es mudaven, ara això s’ha perdut».

Una flama d’esperança, però, manté encara el cine viu, tot i que el sistema d’exhibició ha canviat molt i ara manen les grans multisales i circuits. «Això és com veure un partit de futbol al camp o des de casa. No té res a veure. La màgia del cine, la sala fosca quan tanquen els ulls i l’experiència comunitària no té preu», argumenta.