«De Coppola em va impressionar el malament que tracta els actors»

L’actriu madrilenya Carmen Maura es destapa com a dolenta a Vieja loca, pel·lícula de terror ‘granguiñolesc’ dirigida per l’argentí Martín Mauregui.

Què li va passar pel cap quan el director, Martín Mauregui, li va comentar que havia pensat en vostè per a protagonitzar una pel·lícula titulada Vieja loca?

[Riures] Doncs em va semblar molt bé, la veritat. A mi no m’importa que em diguin vella boja, per a res. A hores d’ara… El que va passar és que Martín em va caure molt bé perquè m’ho va proposar amb molta gràcia. Em va enviar una carta amb el guió que deia que si arribava a la pàgina 3 i no m’havia atrapat, l’abandonés, i això em va caure molt bé. Martín em va conquistar. Per a mi, a l’hora d’acceptar un projecte, és molt important que em caigui bé la persona a la qual hauré d’obeir.

Abans de començar a rodar, va comentar que li semblava el paper més difícil que li havien proposat mai.

Sí, al principi, llegint-lo, ho veia molt complicat. I molt diferent de tot el que havia fet abans. Però al director el veia molt segur. I en les primeres proves que vam fer, de seguida es va entusiasmar amb les coses que jo feia. Així que quan vaig arribar al rodatge anava ja molt tranquil·la. En general, jo solc anar bastant segura als rodatges. Si sé més o menys el que vol el director i porto el personatge après, no tinc per què endur-me cap esglai.

Quan està rodant, té una idea més o menys precisa de com es veurà en pantalla això que està fent?

No, no. Jo en els rodatges mai vaig a veure com queda, perquè no m’agrada veure que estem en una pel·lícula, prefereixo pensar que estem fent un joc. Prefereixo no veure-ho perquè no m’agrada sortir del personatge. Hi ha directors que es posen molt pesats amb això, perquè vegis el que acabes de filmar, però jo ho vull veure tot ja acabat, amb les portes que sonen, amb el color ben posat, amb la música... Aquí és quan les pel·lícules són boniques. Així que normalment les veig molt després d’haver-les rodat i ja m’he oblidat del que havia fet. A més, procuro no jutjar-me. Ho veig com si ho hagués fet una altra.

Què li va semblar llavors veure’s a Vieja loca fent aquestes coses tan tremendes?

Em va impressionar força, la veritat. La primera vegada que vaig veure la pel·lícula vaig sortir una miqueta malament de l’estómac. Jo ja havia matat força en altres pel·lícules, però mai havia fet les coses que faig aquí [riures].

Jo en els rodatges mai vaig a veure com queda, perquè no m’agrada veure que estem en una pel·lícula, prefereixo pensar que estem fent un joc. Prefereixo no veure-ho perquè no m’agrada sortir del personatge

En pantalla fa l’efecte d’haver-li-ho passat en gran.

Vaig gaudir com una nana, la veritat. M’ho vaig passar com si estigués a Disneyland. A mi m’agraden molt els parcs d’atraccions, des de ben petiteta. I els jocs. I tota aquesta part de joc macabre que té la pel·lícula va ser divertidíssim. A més, és que actuar no em costa gaire feina. Hi tinc traça.

En més de 50 anys de carrera ha fet molt poc cinema de gènere. El més semblant a això potser és Las brujas de Zugarramurdi [Álex de la Iglesia, 2013].

En aquesta també vaig gaudir moltíssim. Sobretot, quan dono el discurs a totes les boges que hi havia allà. Perquè allò estava ple de boges, que et deien que havien tingut una àvia bruixota i coses així. I ser allà dalt, cridant «Déu és una dona!» va ser divertidíssim. Aquell rodatge va ser una bogeria.

Si tant ho ha gaudit, no li sap greu no haver fet més cinema de terror?

No em sap greu res. Crec que he tingut una sort increïble en la meva carrera. L’injust d’aquesta feina és que, si no et donen bons papers, no pots demostrar del que ets capaç. I jo he tingut tota mena d’oportunitats. També he fet pel·lícules que no estaven bé, clar, però en general estic molt orgullosa del que he fet i no sento que em falti res. Ara ja no tinc necessitat ni desitjos de fer una cosa concreta o una altra. Del que tinc ganes és de trobar-me amb persones que de sobte em sorprenguin o em motivin. Potser per això he fet moltes pel·lícules amb directors debutants. A mi, que un director sigui molt famós no m’impressiona molt, la veritat.

L’injust d’aquesta feina és que, si no et donen bons papers, no pots demostrar del que ets capaç. I jo he tingut tota mena d’oportunitats

Ni encara que es cridi Francis Ford Coppola [amb qui va treballar a Tetro, de 2009]?

Doncs mira, Coppola, precisament. Es va portar malament. Estava l’home allà a l’Argentina dient: «Si arribo a saber com em tractarien aquí, vaig a un altre país». Doncs escolta, per a estar així de mala lluna ves-te’n a la teva terra i fes-ho amb la teva família. La veritat és que tractava força malament a la gent. Em va impressionar molt el mal ament que tractava els actors. Els deia unes coses… Després em va trucar perquè l’acompanyés en la promoció a Espanya i li vaig dir: «Tu padre». Ell, com a director, doncs bé, què et diré?, però no em va agradar que tractés tan malament la gent. I que fos allà com si fes un favor als argentins.

Després de Vieja loca ha rodat el thriller La cuidadora, amb Álex de la Iglesia. No li fa vergonya que li ofereixin tants papers de senyora a la qual cal cuidar?

Als 80 anys, de què vol que em donin papers? No em fa res, no. Estic disposada a treure-li tot el partit a això de ser vella. A La cuidadora faig un paper superdivertit. I molt diferent del de Vieja loca. Si veus les fotos dels dos personatges, semblen dues actrius diferents. És que el meu cos és… És com un cos pobre, que el pots convertir en qualsevol cosa. Per això he tingut tants papers, perquè puc fer de pobre, de rica, de senyora amb mala llet, de senyora simpàtica... A mi és molt fàcil disfressar-me.

Subscriu-te per seguir llegint