El «Hamlet» punk d’Ostermeier: ni un pam de net

El monòleg del «ser o no ser» surt a l’inici, recitat per un príncep que s’enfoca la cara amb una càmera. Hi torna dos cops més, un dels quals, penjat d’una cortina de fils metàl·lics i amb tetrabricks a les mans com si fossin guants, perquè el Hamlet de Thomas Ostermeier no és un Hamlet a l’ús. Història viva del teatre europeu, és un Hamlet punk, brut de sang i de fang, que sacseja Shakespeare: amb la dramatúrgia de Marius von Mayenburg el condensa en dues hores i 45 que passen volant, retalla escenes i n’afegeix de noves i fa que sis actors interpretin tots els personatges. Tot plegat, un caos en què ja no saps qui és amic o enemic, per potenciar la bogeria d’un protagonista que no és una ànima pura enmig de la putrefacció de la cort danesa, és un ésser corcat. Un Hamlet cabró i malparit com a mirall d’un temps cabró i malparit en què tots ens lamentem per la indecència dels de dalt però no fem res per arreglar-ho.

Temporada Alta ha perseguit durant anys aquest Hamlet visceral que porta el deliri el límit, una versió icònica del drama shakespearià estrenada el 2008 a la Schäubuhne de Berlín i vist poc després a Barcelona. És un dels muntatges que han marcat el teatre del segle XXI i la companyia el continua representant arreu del món, però l’agenda del protagonista, Lars Eidinger, estrella del teatre, el cine i la televisió dins i fora del seu país, havia fet impossible que tornés a l’Estat. Fins aquest cap de setmana, que ha omplert en dues ocasions el Municipal de Girona.

L’espera ha valgut la pena, perquè l’actor té la mà trencada en construir aquest Hamlet feral que enfila el camí de la paranoia mentre improvisa, rapeja i fa cridar el públic. Les expectatives en la nit inaugural del festival eren altes i no va decebre; fins i tot buscant un exemple de «cara de criminal» a la platea va tenir el radar fi, perquè l’escollit va ser Xavier Fina, director general de Promoció Cultural de la Generalitat.

El to esparracat que imprimeix la mirada ultraradical d’Ostermeier a la història immortal del bard i la bruta posada en escena van fer la resta per deixar el públic bocabadat.

En una escenografia amb la tomba del rei mort en primer pla l’humor negre, les cançons i les estomacades s’alternen amb projeccions de vídeo distorsionades, com ho és la realitat dins el cap malalt de Hamlet. En aquest escenari presidit per fossat de terra que la pluja que surt d’una mànega converteix en llot i amb una taula de banquet que evoca l’ambient cortesà en segon terme se succeeixen escenes delirants, però brillants: de l’enterrament amb els enterradors en clau slapstick a l’obra de teatre amb Hamlet en calces, passant per la mort d’Ofelia, ofegada per ampolles d’aigua i embolcallada en plàstic com si Elsinor fos a tocar de Twin Peaks.

Una bufonada rere l’altra que porten Hamlet de la desorientació d’un adolescent malcriat a la ira més profunda fins que uns i altres es llancen els plats pel cap per ser tan patètics i tan contradictoris com ho som en realitat tots.

El d’Ostermeier no és un Hamlet a l’ús, però si fa no fa tot va com ha d’anar i hi mor tothom que ha de morir. Hi ha desordre i una anarquia desvergonyida de pallassades i estirabots que retraten la follia del príncep, però sobretot, la del món d’avui. El director diu que una de les grandeses de Shakespeare és que no llança missatges, però el seu arriba ben clar: tant a la deriva anava aquella Dinamarca corrupta, com nosaltres, ara i aquí.

Subscriu-te per seguir llegint