«Soc un orgullós friqui de Dire Straits i Mark Knopfler»

Great Straits, la famosa banda de tribut a Dire Straits, arriba aquest dissabte (20:30h) a l’auditori de Girona en la seva actual gira. Óscar Rosende és el líder, guitarra i cantant de la banda, o sigui, és el seu Mark Knopfler.

No tem acabar patint un trastorn de personalitat?

Ui no, si soc més gallec que la Rosalía de Castro. A més, en Mark Knopfler no té cabells i jo sí.

En quin moment va dir «jo vull ser Mark Knopfler»?

Fa molt de temps, devia ser poc després de la desaparició dels dinosaures, quan tenia uns quinze anys (riu). Dire Straits sempre em va agradar, a casa s’escoltava força. Quan tenia cinc anys ja estava amunt i avall amb Dire Straits, fins que, en l’adolescència, em va caure a les mans una vella guitarra i la vaig aprendre a tocar de manera autodidàctica, amb uns fulls que explicaven com posar les mans per tocar els acorda. Vaig començar a treure les cançons de Dire Straits d’oïda.

Així es feien les coses abans.

Si ens llegeix algú de menys de trenta anys, que sàpiga que aleshores no existia ni Internet ni YouTube, així que no hi havia cap vídeo de ningú dient «jo t’ensenyaré a tocar Money for nothing». Simplement tenies una casset que anaves tirant endavant i enrere fins que t’aprenies els acords.

Cada cop que pujo a l’escenari, torno a ser aquell adolescent que es tancava a tocar a l’habitació i deixava volar la ment, imaginant que tenia una banda i tocava les cançons del seu artista favorit. Ja ho veu, a vegades els somnis es fan realitat

I ja no ha deixat de fer-ho.

Sumant la banda actual i l’anterior, porto més de 300 concerts tocant Dire Straits. I cada cop que pujo a l’escenari, torno a ser aquell adolescent que es tancava a tocar a l’habitació i deixava volar la ment, imaginant que tenia una banda i tocava les cançons del seu artista favorit. Ja ho veu, a vegades els somnis es fan realitat.

A quants concerts de Dire Straits va anar?

A cap ni un, tio.

No foti, home.

És una espineta que tinc clavada. Però bé, cada dia que toco soc un fan més de Dire Straits, i així em trec una mica l’espineta. A vegades ve gent a dir-me que els va anar a veure tal any a tal ciutat, i jo penso «seràs cabronàs!» (riu).

Potser no distingeixen a vostès dels originals.

Ha, ha, gràcies, però no es passi. Som autoexigents, això sí. En el meu cas, tinc un munt de guitarres iguals que les de Mark Knopfler, fins els amplificadors són iguals. És a dir, tenim el mateix arc i les mateixes fletxes... però l’indi és molt important. Mai arribaré a Mark Knopfler ni a la sola de les sabates.

Quan vaig fer quaranta anys, un conegut em va dir «tu i jo ja li hem donat la volta al pernil». Vaig pensar que el molt cabró tenia tota la raó i em va canviar el xip

Existeix algun indi que toqui la guitarra com Knopfler?

Això és impossible, perquè Mark Knopfler només n’hi ha un. Hi ha guitarristes que, només de sentir el so de la seva guitarra, els reconeixes. Per la forma de tocar, pel que sigui, tenen un so particular. Pots tocar amb la mateixa guitarra, fer el que fa ell... però mai ho faràs igual, perquè és únic.

A vegades no voldria ser vostè mateix, amb la seva banda i les seves cançons?

A vegades sí, i de fet tinc coses. Però sap què passa? Que tinc la gran sort d’estar fent el que de debò em ve de gust. A la vida intento no forçar res, no vull prémer gaire l’accelerador i que es cremi el motor. Ara mateix, acabem de fer una cosa única, tot i que soni agosarat, perquè no ho van fer ni els mateixos Dire Straits: tocar els seus temes simfònicament, amb l’Orquestra Simfònica de Galícia. Ha quedat tan bé que en 2027 sortirem de gira amb format simfònic. Òbviament passarem per Catalunya, perquè vaig viure a Barcelona i és la meva segona casa.

Això de fer tributs no és una forma de guanyar-se a vida essent un friqui?

Mai no he fet això per guanyar-me la vida, fins fa dos anys jo era visitador mèdic. I abans, a Barcelona, vaig treballar en una empresa que instal·lava el cable a les llars, jo era el que a l’hora de dinar trucava a la porta tocant els collons a la gent preguntant si volien instal·lar cable. Després vaig vendre cotxes. Fa dos anys, vaig decidir deixar les visites mèdiques i dedicar-me per complet a això. En resum: sí, soc orgullosament un friqui de Dire Straits i Mark Knopfler, que és Déu.

Déu n’hi do el canvi, de vendre medicaments a tocar Sultans of swing.

Em vaig adonar que m’havia de focalitzar en una sola cosa: o en el que feia per guanyar-me la vida o en això. I quan vaig fer quaranta anys, un conegut em va dir «tu i jo ja li hem donat la volta al pernil». Vaig pensar que el molt cabró tenia tota la raó i em va canviar el xip. Soc un nen de quaranta anys, quan toquem, més que un concert, visc una experiència.

A vegades ve algú amb el fill petit, que podria ser el meu fill, perquè aprèn a tocar la guitarra i li agrada Dire Straits. I llavors jo sempre dic: encara hi ha esperança

Els espectadors també la viuen?

Dire Straits és la banda sonora de moltes vides. A algú li recorda quan feia la mili, o quan estudiava la carrera, o quan va conèixer la parella, o les vacances amb els amics. O era un nen de cinc anys, com era jo. Sense pretendre ser els Dire Straits, és una manera de donar vida a les cançons que tenim a casa en vinils o en CD.

En canvi, les generacions actuals ni els coneixen...

Això sí que em fa pena, tot ha canviat, fins i tot la forma de consumir música. M’encanta que després dels concerts la gent vingui a parlar. A vegades ve algú amb el fill petit, que podria ser el meu fill, perquè aprèn a tocar la guitarra i li agrada Dire Straits. I llavors jo sempre dic: encara hi ha esperança.

Subscriu-te per seguir llegint