«Si pogués parlar amb Bono li donaria les gràcies per les cançons»

U2, la mítica banda irlandesa liderada per Bono, ha vingut set vegades a Catalunya (Barcelona), i en la segona, un plujós 13 de setembre de 1997 (Popmart Tour), entre els 65.000 seguidors que van pujar a Montjuïc, hi havia Miki Fargas. Quan després del concert tornava cap a casa, a Gavà, en autobús, ell, que ja tenia una banda de versions amb amics, parlava amb un dels seus companys. «Que xulo seria poder fer un grup només de versions d’U2». Allò es va acabar fent realitat un parell d’anys després. Van agafar com a nom el títol del single de l’àlbum Pop que més sonava, Please, i es van afegir a grups pioners com Smoking Stones i Abbey Road en això de les bandes tribut. Demà Please torna a la Mirona (21h) per fer un clon del concert que la banda irlandesa va fer al Camp Nou de Barcelona l’agost de 2005. El Vertigo Tour fa 20 anys.

Fargas es va convertir, per tant, en un alter ego de Bono i continua donant guerra als escenaris. Explica que mai han tingut l’ocasió de conèixer els membres de la banda original «tot i que hi hem estat a prop» i recorda un capítol, precisament, de la visita d’U2 en la gira Vertigo. Van intentar muntar una trobada improvisada amb els irlandesos a les portes del Camp Nou en col·laboració amb un programa de TV3 que presentava Mari Pau Huguet. «Es tractava de mirar de coincidir-hi i jo vestit de Bono mirar de cantar alguna cosa amb ell o a veure què deien. Però van arribar tard a l’aeroport i va ser impossible aconseguir-ho», relata el cantant de Please. També explica Fargas que mai l’han confós amb Bono tot i una certa retirada. «Ell té un doble que a vegades ha sortit per televisió, però no canta massa bé», bromeja.

Banda tribut oficial

Té clar, això sí, què li diria a Bono si se’l trobés. «Li agrairia el feliç que m’ha fet escoltar les seves cançons i tot el que he gaudit escoltant la seva veu, i li diria que estic agraït de cantar les seves cançons. Hi ha molts grups originals als quals no els agraden les bandes tribut però a U2 els és igual. Més que una trobada ràpida m’agradaria anar a prendre uns quitos amb ell i parlar de l’orígen de les seves cançons», explica el cantant de Please. La banda va tenir un cop de fortuna quan es va creuar amb el periodista Jordi Tardà a primers de 2000 i això els va obrir les portes de la televisió i de la ràdio, en emissores com Cadena 100. A partir d’aquí el seu projecte ,va arribar a Universal Music, que els va contractar un parell de vegades per promocionar un parell de discos del grup irlandès. Primer pel recopilatori d’èxits 1990-2000 i el 2004 pel llançament de How to dismantle an atomic bomb, precisament el disc que es presentava en la gira Vertigo Tour. Allò els va servir per convertir-se en la banda tribut oficial d’U2.

Miki Fargas ha vist en directe U2 els set cops que ha vingut a Barcelona, començant pel primer, el 1992, en la gira Zoo TV. Admet, això sí, que no ha sigut tan fan com per tenir la necessitat d’anar-los a veure fora de Catalunya, tot i que li agraden molt. Ara, però, fa vuit anys que no aterren al país i tot i que consta que estan preparant material per publicar un nou disc, el seguiment ja no és tant massiu com fa uns anys. El líder de Please pensa que l’ultim disc de U2 que va triomfar a nivell global va ser How to Dismantle an Atomic Bomb, amb cançons com Vertigo i aquell enganxós «uno, dos, tres, catorze» del començament. «Ara mantenen la popularitat, estan ben considerats, però són notícia per esdeveniments concrets i per qui són, i ja no tant pels seus discos. Són el seu millor grup tribut». I és que per a això triomfa Please, perquè lluny dels concerts massius en estadis dona al públic allò que vol, i de proximitat. Fargas promet demà a la Mirona «una festa».

Subscriu-te per seguir llegint