Un piano per a Bach

Francesco Tristano ha dedicat una gran part de la seva carrera a l'obra per a tecla de Johann Sebastian Bach. Aquestes obres no es van deixar de tocar mai a diferència del repertori sacre del mestre de Leipzig. Són obres que no van parar de circular per Europa i van ser extraordinàriament apreciades per professionals i aficionats. Aquestes músiques que s'havien pensat per a instruments com el clavicordi i el clavicèmbal, amb la invenció del forte-piano s'han anat transfigurant. Però Tristano em sembla que les ha tret d'una tradició en què «la bèstia negra», és a dir, els grans i poderosos pianos moderns han transmutat aquestes obres.

Aquest jove pianista luxemburguès tracta les línies de la mà dreta amb un melodisme menys catabile. D'alguna manera, no amplifica tan l'expressió i en general el tractament s'aproxima més als perfils d'un clavicèmbal. Són línies de veu més pures sense tanta càrrega que dialoga amb les veus destinades a la mà esquerra. Aquí és sobretot on Tristano fa un tractament on hi ha «menys piano». Són perfils amb volums molts suaus que mantenen la mateixa intensitat. Això provoca una claredat en els contrapunts que beneficia aquestes obres. La textura flueix molt millor i l'equilibri de les veus dins de la seva aparent independència posa en relleu el treball compositiu de Bach que no va buscar mai les ressonàncies d'altres repertoris. El piano pot ser un bon vehicle per les obres de Bach, només cal pensar com fer que funcionin evitant imitar els recursos expressius dels instruments de tecla antics. Com servir aquestes músiques des d'un instrument modern és el que sap fer de forma extraordinària aquest pianista que va oferir gran pedra de tocs del repertori bachià. Va retallar molt les Tocates números 4 i 5 amb una sonoritat més lineal però sempre fent que caminin en una direcció, reposades però amb un gran sentit musical.

En les Suites Franceses números 1 i 4 hi ha més obertura, sobretot en la mà dreta. Aquí hi ha una intensió d'establir-les més en un primer pla, però aconsegueix que els contrapunts no semblin subalterns. De fet, Tristano aconsegueix un gran diàleg entre les veus i no tens la sensació que simplement estigui tocant per dosificar la potència del piano. En el registre greu això és més difícil perquè les cordes sonen amb una gran amplitud. Sense capteniment es perdria el sentit de l'escriptura contrapuntística. Val a dir, que en les articulacions hi ha una gran simplicitat. Els ornaments estan molt ben calibrats i els trinos, molt depurats i vívids aporten una gran bellesa. La interpretació d'aquest pianista fa pensar en com les tradicions van canviant.

Un piano per a Bach és possible -i existeix una gran tradició- tot i que el mestre només va poder tocar els models més primerencs i que la seva estètica era fonamentalment clavecinística.

Subscriu-te per seguir llegint