Tere Recarens: «M’agrada estar informada i dibuixar, es veu que en diuen art»

Això de fer catifes és molt arbucienc, com vostè, no?

He, he, podria ser. També coincideix que l’Iran és el país de les catifes. Diria que la meva característica és treballar amb el terra.

Cosa molt incòmoda. És per això que per treballar s’ha hagut de posar faixa?

Això no cal que ho comenti, eh (riu)? Encara estem bé, encara em puc permetre treballar força hores a terra.

Li agrada que la gent trepitgi l’art?

Aquí l’han de trepitjar sense sabates.

Els iranians no es senten identificats amb la imatge que tenim d’ells

És una metàfora, que l’art sigui trepitjat?

És que a mi la paraula art m’és igual. A mi m’agrada treballar i ja està, els altres que en diguin com vulguin.

Desmitifica l’art?

Senzillament és que no m’interessa encasellar les coses. M’agrada dibuixar i m’agrada estar informada, i tinc la meva feina. Es veu que socialment en diuen art.

Ja que ho esmenta, el seu art -o com en vulgui dir- és compromès. L’art ha de ser-ho?

No necessàriament, cada persona pot fer el que vulgui. En el meu cas, em surt així. M’encanta posar-me al davant d’un paper blanc i que surti el que surti.

En aquest cas, li ha sortit molt iranià. Coneix el país?

Hi he estat diverses vegades. Una de les preguntes que allà et fa la gent és com els veiem des de fora. No es senten identificats amb la imatge que tenim d’ells.

Haver estat a Pallassos Sense Fronteres em serveix per parlar amb coneixement de causa del que està passant

Són molt diferents del que pensem?

Les notícies que rebem de l’Iran no són gaire fidels a la realitat. Tot i que després de les revoltes per la Mahsa Amini [jove iraniana que va morir després de ser arrestada i torturada per la policia per no dur ben posat el hijab], tenim més informació directa. Però el millor és tenir contacte amb la gent d’allà, perquè si t’has de refiar dels periodistes, costa d’entendre el que passa.

A la llunyania geogràfica s’hi suma la llunyania cultural?

Tampoc no són tan estranys ni tan diferents de nosaltres. Tots volem el mateix, volem viure, volem tenir una bona sanitat, etc, cosa que ells no tenen.

Va ser un error que occident col·laborés a derrocar el Xa i donés suport a l’aiatol·là Khomeini?

Evidentment que va ser un error. El Xa afavoria molt la gent rica, i gens la gent pobra. Per això va tenir lloc la revolució i per això els països d’occident van ajudar al retorn de Khomeini, que era molt carismàtic. En principi va anunciar que portaria la democràcia, però al cap de pocs dies va instaurar una república islàmica.

Els iranians vivien millor amb el Xa?

Els rics sí, però els pobres, no. Ara bé, en època del Xa, culturalment l’Iran era increïble. Hi havia un festival en el qual es barrejaven totes les cultures del món, una cosa que no he vist mai enlloc més.

Hauria de sortir una dona a liderar el país, que les iranianes són molt vàlides i valentes

Diuen que el fill del Xa podria tornar...

Diu que seria un interpass abans d’una democràcia, però quan la gent té el poder... Jo estic per les dones. Hauria de sortir una dona, que les iranianes són molt vàlides i valentes, el que passa és que estan totes empresonades. Les que estan a la diàspora perquè s’han exiliat, donen veu a les que són a la presó.

No va molt de pressa? Ni tan sols a Catalunya i Espanya hem tingut mai dones al poder.

I què? Ens pensem que l’Iran és el tercer món, i no. L’Iran va arribar a ser el lloc més modern del món.

Però actualment tenen fins i tot policia de la moral.

Està clar que les dones iranianes viuen oprimides, avui. A partir de nou anys han d’anar amb vel, ja no poden jugar, ni tampoc anar en bicicleta. A algunes fins i tot les fan casar. Ara bé, d’amagat hi ha molta llibertat, a dins de les cases viuen igual que nosaltres. Diré més: són més sexis que nosaltres (riu)!

A Submissió, de Michel Houellebecq, surt precisament aquest contrast entre les musulmanes al carrer i en la intimitat.

Són especialistes a transgredir. A l’Iran, Internet està censurat, però com que són molt bons en informàtica, accedeixen igualment a tota la informació que volen.

Parlant de policia de la moral: no creu que a occident n’hi ha cada vegada més?

Sí, i tant. Ho he notat a Turquia, els turcs que hi viuen, són molt més moderns que els que van emigrar fa anys a Alemanya. Això passa una mica a tot arreu. Quan jo vaig arribar a Berlín, era totalment lliure, paràvem el sol en pilotes en un petit parc i ningú deia res. Avui seria impossible, hi ha tanta gent de tot arreu que segur que algú s’ofendria.

La seva obra conté sempre humor. És una bona arma revolucionària?

No sé si per tothom, però per mi, sí. Ja que hi ha tantes desgràcies, almenys posem-hi humor.

Li surt així?

És que vaig ser pallassa sense fronteres. El meu primer gran viatge va ser una expedició a Guatemala amb Pallassos Sense Fronteres, després d’estudiar art.

Ja que hi ha tantes desgràcies, almenys posem-hi humor

Li serveix l’experiència de pallassa, en el seu vessant artístic?

Moltíssim. Em serveix per parlar amb coneixement de causa del que està passant.

Què li agradaria que pensés la gent, quan vegi aquesta catifa que ha pintat a terra?

Que s’hi passegin, que s’aturin en els temes que els interessin. Sense sabates, això sí (riu). Fa dos anys que treballo exclusivament sobre l’Iran, i quan pinto una catifa, a més a més convido la comunitat iraniana del lloc on estigui, a participar. Així expliquen com veiem nosaltres els iranians i què han trobat aquí.

Quina experiència destacaria de les viscudes en aquell país?

Miri, a Sant Nicolau exposo una catifa que vaig començar l’any 2017 i la vaig acabar en 2022. En un viatge a Teheran l’any 2018 vaig descobrir la cara de darrere de les catifes també està dibuixada. Així que la catifa que vaig fer, en una cara parla de temes de l’Iran i en l’altra explico la millor experiència que vaig tenir en aquell país.

Espero que sigui publicable: endavant.

Estava bevent un te en el mausoleu d’un poeta clàssic persa, i va venir una noia corrent, vestida a la manera tradicional. Em va preguntar d’on era, i tot seguit va escriure una nota molt de pressa. Després em va regalar una nina feta per ella mateixa.

Què deia la nota?

Els iranians són molt educats. Deia «Estimada gent d’Espanya, em dic tal, soc artesana, i he fet aquesta nina perquè voldria que tots els nens del món fossin feliços».

Subscriu-te per seguir llegint