«El Bòlit encara ha d’explorar quin és el tipus d’exposició que li funciona»

El crític, comissari d’exposicions, escriptor i investigador en art Oriol Fontdevila (Manresa, 1978) és des del maig el director del Bòlit en substitució d’Ingrid Guardiola. Amb una exposició de l'artista Tere Recarens acabada d’inaugurar enceta aquesta tardor un projecte que vol fer del Centre d’Art Contemporani de Girona un espai per a l’experimentació però inclusiu a partir de dues idees: el laboratori i la xarxa.

Abans d’arribar al Bòlit, s’ha dedicat a la curadoria d’exposicions, a la recerca i també a la docència, uns àmbits, diu, en què una de les seves preocupacions ha sigut treballar els projectes «amb perspectiva transformadora». A què es refereix?

Una de les feines que intentaré mantenir a més del Bòlit és la codirecció del màster d’exposicions de l’escola EINA. Quan jo em vaig formar en curadoria t’ensenyaven els discursos de la crítica d’art i havies de ser hàbil manejant el discurs feminista, decolonial... en aquells moments i ara encara més probablement. Però no com es gestiona un trasllat d’obres, una assegurança, temes que semblen estrictament tècnics però que formen part del dia a dia i que tenen molt d’ideològic.

En quin sentit?

Algunes de les idees més progressistes en l’art contemporani han arribat a partir de plantejaments molt dirigistes. És a dir, podem trobar una exposició que defensi postulats feministes que s’ha treballat amb els paràmetres més patriarcals que hi pugui haver o projectes que aposten per la política decolonial i es fan des de paràmetres totalment autoritaris. A mi, això em preocupa, és on hi ha la investigació curatorial en joc: no tant en proclamar bons discursos, com en saber-los transformar en modus operandi. I això és una de les preocupacions que m’ha perseguit tota la vida: intentar fer coherent el món de l’art amb els enunciats que emet.

Una de les preocupacions que m’ha perseguit tota la vida és intentar fer coherent el món de l’art amb els enunciats que emet

Ara aquesta preocupació l’ha de traslladar al Bòlit. Com ha anat l’aterratge?

El record que tinc de la primera setmana és el profund malestar en conèixer la tramitació de l’Ajuntament de Girona. Pensava «aquí és impossible fer res, hi ha massa distància entre allò que he escrit i el que serà possible». I no, no és veritat perquè el Bòlit té una cosa molt bona, l’equip. La tramitació és molt complexa, més que mai, i l’Ingrid [Guardiola, la seva antecessora] va marxar molt cremada amb aquest tema. Però ha fet molta feina amb l’equip i es nota, per això tot i les circumstàncies la situació de partida és molt millor i sí que es poden fer coses.

El Bòlit té un equip petit i, de fet, és un equipament petit.

Si jo aposto per venir al Bòlit també té a veure amb això, amb un equipament petit, de proximitat, des d’on es pot fer aquest tipus de feina. Fins i tot m’agrada aquesta fesomia tan disgregada; s’ha lluitat per tenir un gran edifici pel Bòlit, cosa que evidentment celebraríem, però aquests espais petits, que donen a places, a zones concorregudes... Tot això té recorregut. És interessant, pels centres d’art, estar tan empeltats a una ciutat.

El seu Bòlit serà molt diferent del de l’Ingrid Guardiola? Ella va optar per obrir-lo a discursos com l’ecofeminisme, la sostenibilitat...

Pot ser. Els discursos probablement seran els mateixos, però per mi, el punt d’origen d’un projecte no és el discurs, és el projecte artístic, moltes vegades, o és la mediació. O hi ha un interès artístic de col·laboració amb un artista o bé d’atendre una conjuntura social, no d’un discurs. És a dir, hi ha una perspectiva més temàtica o discursiva de la curadoria, jo l’he tingut en moments, però ara mateix no és una cosa que m’interessa, i menys pel Bòlit. I de fet, crec que el Bòlit encara ha d’explorar quin és el tipus d’exposició que li funciona.

Què vol dir?

No dic que no s’hagi fet bé, que s’ha fet molt bé. Però hi ha tres espais que no són fàcils: un és una capella romànica, l’altre una antiga galeria d’art i l’altre una oficina de turisme. És a dir, no s’ha creat cap espai a propòsit. I això ho fa estrany, alhora que també ho fa interessant.

Com aprofitarà aquests tres espais, els connectarà?

La tipologia d’exposicions que penso que pot funcionar -no la primera, en què l’artista Tere Recarens ocupa els tres espais- és la d’arxipèlag. Hi pot haver un paraigua comú, una idea o discurs, però es parteix de la producció de tres projectes nous. El Bòlit ha de poder produir un tipus d’exposició que si només veus un espai ja funcioni, que no tinguin continuïtat directa. Si veus els tres espais, en realitat has vist tres exposicions diferents. A mi el que m’interessa del treball en art és que l’input no té per què coincidir amb l’output. Cada cop més, m’interessa treballar llargues temporades amb artistes, no fer projectes de «mira, tens aquesta obra, la poses en una exposició d’un discurs que m’he inventat jo».

Com seran aquests projectes de llarga durada?

M’interessa poder dir als artistes: «estàs treballant aquests plantejaments, des del Bòlit et podem aportar recursos econòmics, acompanyament, un dispositiu de mediació» i fer-ho créixer. Per mi, això és un centre d’art, la diferència amb un museu té a veure amb la producció. No és un interès tant temàtic com d’espai de laboratori i crec que el Bòlit té aquesta potencialitat.

Quan va presentar el seu projecte va parlar de dues idees: de laboratori i de xarxa.

Em sento fill de la Xarxa de Centres d’Art, una política cultural inspiradora perquè va néixer no pensant en una política d’excel·lència, d’un gran aparador. Posava sobre la taula la necessitat d’atendre el teixit productiu, de donar recursos per a la producció i la investigació i no només per a l’exhibició, i sobretot recursos per a la incidència social, perquè parlem de centres petits al rere país, fent una funció del dia a dia. Pensava que aquest era el model, per això vaig viure amb molta decepció quan la Generalitat s’ho va treure de sobre i ho va transferir als municipis, que han fet el que han pogut.

Els dos conceptes, la xarxa i el laboratori, han d’anar lligats?

Sí, clar. La idea de laboratori tancat no em serveix i la xarxa que només articula i fa populisme tampoc. Ha de ser un espai d’experimentació, un espai protegit però molt ben articulat per atendre els desafinaments d’avui en dia i buscar còmplices i aliances. Una de les millors coses que se li pot aportar a un artista local són les connexions internacionals, hem de poder articular-nos amb centres de fora, i això també vol dir artistes, curadors... que vinguin i col·laborin. Per mi l’artista de la regió és un capital molt important, però d’altres llocs també, perquè s’han de poder barrejar. Ara, sí que m’interessa que es faci des d’una perspectiva situada: som aquí i les aliances són les que són.

Els comissariats dels projectes que vol engegar seran tots seus?

No, en absolut. És un vici dolent que s’ha instal·lat en els centres d’art. Pot tenir a veure amb l’economia, eh? Si ho faig jo, m’estalvio uns diners o repercuteixen al pressupost del centre, però també vol dir que desatendré altres funcions. Un director també ha d’estar per moltes altres coses que només per programar. Hem de poder fer territori, la xarxa territorial ha d’estar molt més enllaçada i hem d’internacionalitzar molt més. Això vol dir que direcció ha d’estar per diferents coses. La segona meitat del 2026 comissariaré una exposició, la tercera. No crec haver-ho de fer molt sovint, no he vingut precisament a això.

Quins reptes té al davant?

Una cosa que cal és mirar la infraestructura, consolidar un equip educatiu i de mediació i un equip editorial i intentarem trobar la manera. El Bòlit ha produït molt bons llibres, però no distribueix.

D’on sortiran els recursos per impulsar la part educativa i el projecte editorial? Què es deixarà de fer?

Llibres ja se n’han fet. Però s’han fet d’una manera determinada. La meva idea amb els llibres és fer un conveni amb una editorial, que sigui una coproducció, els mateixos però invertits d’una altra manera.

I el projecte educatiu? Hi haurà canvis al Bòlit Mentor?

S’ha de revisar profundament, el Bòlit Mentor gasta molts diners en l’exposició. Si la deixes de fer pots treballar en educació molt més intensivament. Aquesta és l’aposta, potser no serà ben rebuda, no ho sé, perquè porta molts anys i això és complicat. Una exposició és cara sempre, arreglar els espais, muntatge, trasllat d’obres... Potser hem de fer més treball a l’aula i al carrer. Hem de fer menys exposicions, i fer-les més llargues i dinamitzades. No parlo de reduir l’activitat educativa, al revés, en vull més però més innovadora.

Amb la dinamització, a quin tipus de públic es vol acostar?

Fins ara el Bòlit ha mirat molt els programes públics a un nivell postacadèmic, agafant un tema i tractant-lo bé, i això hi ha de seguir sent, però també hi ha d’haver molta més dinamització en públic familiar i en infància i adolescència. Són àmbits on hem de poder incidir molt més i l’estructura hi és: el Pou Rodó hauria de ser la plaça del Bòlit. El bar del costat ara està en traspàs i no té terrassa, però he demanat a l’Ajuntament que si n’hi ha de tornar a haver, em truquin per codissenyar-la. No pot ser que tinguem unes taules arribant fins a la finestra, la finestra és brutal, l’obres i tens accés directe a una plaça que s’omple de nanos cada tarda, sobretot els divendres i dissabtes. Què estem fent sense treballar amb aquesta canalla?

No crec que hagin de ser un bon indicador pel Bòlit les xifres de visitants

Treballar amb la mainada i les seves famílies ha de trencar amb la idea que l’art en general, i el Bòlit en particular, són una cosa molt tancada i de capelletes?

Els entorns experimentals, no només en l’art, en qualsevol àmbit, generen sensació de club o la mala sensació d’exclusió i és fotut. És una cosa que no m’agrada de l’art contemporani i que a vegades m’ha fet dubtar fins i tot dedicar-me al que em dedico. Els últims anys també he treballat en disseny, i allà he trobat un món que m’ha semblat més porós, segurament tampoc ho és, però venint de l’art de cop són miratges. En realitat, tots els mons acaben tendint molt a la capelleta i crec que és un repte dels centres, obrir-les. Un centre ha de ser inclusiu, ser laboratori i xarxa vol dir ser experimental a la vegada que inclusiu, i això sí que és un repte.

Del nou edifici ens n’hem d’oblidar del tot? Han passat els temps de pensar més en el continent que en el contingut?

A vegades els edificis fan nosa, a l’art. Com que l’art ha viscut molt de la seva façana, també ha estat utilitzat per cosmètica. I moltes vegades aquests edificis arriben molt enverinats: són edificis malalts, deficitaris a tots els nivells, perquè són arquitectures massa singulars, o un cop el té, el polític diu que allò és maco que per què s’ha d’invertir en els continguts. Tenim assignatures pendents en l’accessibilitat, als tres espais actuals els trobaries alguna pega i ho hem d’anar millorant. Hem d’estimar aquests espais, és clar que podríem somiar en un espai molt més gran o xulo, però no crec que estigui a les meves mans ara mateix.

És cosa de la política, en tot cas.

És un gest polític important, si se’m demana complicitat la tindran, però jo no puc liderar això. He de liderar que els tres espais estiguin ben articulats i preparats. També pel pressupost que tinc. Si políticament hi ha la voluntat, jo pujo al carro i aniré a pensar en un Bòlit d’una altra dimensió. Però arribo en un moment en què la jugada no està sobre la taula i jo no li posaré.

El gran projecte que té Girona relacionat amb l’art contemporani, el museu de la Casa Pastors, està encallat des de fa anys. El Bòlit hi ha de jugar algun paper?

El dia que això existeixi, que és molt necessari, podrem deixar de fer exposicions com la de Pere Noguera [una de les mostres que s’han fet durant el 2025 a tot Catalunya per homenatjar l’artista bisbalenc]. S’ha fet molt bona feina, però ho he dit fins i tot el dia la inauguració, no entenc què estem fent.

Per què?

Perquè al Bòlit no li toca treballar en la consagració dels artistes, li toca treballar en l’emergència. Si volem fer un treball amb en Pere Noguera, per mi és invitar-lo a fer una nova producció, no revisar el seu llegat. S’ha fet una exposició amb ànim retrospectiu, implicant tres institucions. Per què s’ha fet aquest any Pere Noguera? Perquè al MACBA no li estan fent cas, i això em sembla de jutjat de guàrdia. I perquè no hi ha un museu d’art modern a la zona. Hem fet una exposició que és molt bona, però que no està al nivell de Pere Noguera. Ho sento, Pere Noguera mereix una exposició més potent, fins i tot.

Al Bòlit no li toca treballar en la consagració dels artistes, li toca treballar en l’emergència

El Bòlit no ha de ser l’espai per a reivindicar artistes, doncs?

Fem que el Bòlit sigui aquest espai on emergir, on produir, on experimentar amb artistes de 80 anys o de 10, eh? Quan parlo d’artista emergent no estic posant una franja biològica d’edat. Però sí que la funció de la consagració no passa pel Bòlit, perquè li fem poc favor a la consagració, tenim les eines que tenim. Crec que hem de poder funcionar molt més com a oficina de producció, on la difusió no té per què passar ni tan sols per una exposició, pot passar per altres coses. No crec que hagin de ser un bon indicador pel Bòlit les xifres de visitants.

Té contracte per quatre anys, amb la possibilitat de prorrogar-lo dos més. Com s’imagina el Bòlit d’aquí a quatre o sis anys?

Molt més ben articulat a escala social, en el territori immediat i internacionalment també. Me l’imagino com una productora de projectes artístics a un nivell més important potser, és a dir, podrem fer itinerar o coproduir. És molt difícil que el Bòlit pugui coproduir una exposició amb un gran centre d’art d’aquí o de fora al mateix nivell, però podem agafar un artista que ens interessi als dos i aportar finançament conjuntament. Per mi això és un bon escenari de futur del Bòlit: coproduir amb centres importants i articular-nos molt millor amb les diferents escales d’incidència.

Subscriu-te per seguir llegint