Disfressar-se de rinoceront per envestir la vida

En acabar l'espectacle, Conchi León ensenya al public la fotografia d'un home amb els braços amputats a l'altura de les espatlles, perquè de petit va patir un accident propiciat pel seu pare borratxo. Està assegut dalt del camió que s'havia adaptat ell mateix per poder conduir amb els monyons. León recorda el personatge, batejat irònicament com el Pulpo, i el seu lema de vida: "aixeca't cada dia, vesteix-te de rinoceront i embesteix la vida, perquè si no t'envestirà ella a tu".

I tant la proclama com la filosofia amb què aquest personatge real va entomar la seva situació serveixen bé per definir la proposta amb què la dramaturga i actriu mexicana ha debutat al festival Temporada Alta.

La sala La Planeta de Girona va acollir diumenge l'estrena a l'Estat de Cachorro de León, una autoficció en què Conchi León relata una infància marcada per la violència a tots els nivells que el seu pare infligia a la seva mare. Amb l'ajut d'un joc de te infantil, part de la cabina del tràiler que conduïa el Pajarito, l'àlies de l'espècimen, i unes quantes fotografies, León articula un monòleg que transita de l'odi a un pare alcohòlic, maltractador i barrut a una reflexió sobre el perdó i al reconeixement que, malgrat tot, ell l'ha fet ser com és. També pel que fa al sentit de l'humor, un dels trets distintius de l'espectacle, heretat entre cop i cop.

León, que defensa la capacitat sanadora del teatre tant per a ella com pels col·lectius amb qui treballa habitualment, com ara presos, ressuscita davant del públic els records familiars, els de les pallisses i els enganys, però també els de les bromes i les cançons compartides i el d'un atropellament que, si no hagués sigut per la intervenció del seu progenitor, li hagués pogut costar la vida.

Ho fa amb moltíssima gràcia, arrencant riallades on no sempre toca, sobretot quan evoca els amics del pare -entre ells, el Pulpo, l'únic que se salva, un bon home enmig d'una tribu de buidaampolles masclistes-. També quan trenca la quarta paret per connectar encara més amb el públic, amb qui la intèrpret arriba a compartir cerveses.

De tant en tant, un parell de càmeres projecten en una pantalla la cara de l'actriu en primer pla. Prou, de veritat. És l'única pega de l'espectacle, cau en el pecat cada cop més comú de fer servir projeccions en directe sense sentit. És un recurs que no aporta res i menys en un format tan de proximitat com el que planteja la mexicana.

La Planeta no és precisament el Palau Sant Jordi. Fins i tot l'espectador més curt de vista de l'última fila pot copsar que compartir una història tan personal és per a León una molt bona disfressa de rinoceront per envestir la vida.