Oriol Pla: «És bonic que una producció feta a Barcelona arribi a l'altra punta del món»

Què va pensar quan va saber la nominació?

Estava rodant amb Javi [Giner] a Bilbao. Havíem tingut un dia molt complicat i, de cop, ostres… Vaig pensar que era bonic que una producció feta a Sant Iscle de Vallalta i Barcelona hagués arribat a gent de l’altra punta del món i que aquesta gent volgués reconèixer-te des d’allà. Les coses poden viatjar.

És un seguidor de l’univers de les sèries en general? Fins i tot, no sé, un gran coneixedor dels Emmy?

Coneixedor dels Emmy, no, però sé el que són, clar. Sí que és veritat que, com els Oscar, al final són premis que dona una acadèmia… I sempre he intentat no donar molt de valor a això de premiar les arts, encara que sigui una cosa que l’ego agraeix. En les sèries hi estava més posat fa temps, més al principi d’aquesta última època, quan van sortir Los Soprano, A dos metros bajo tierra o The wire. Últimament no tant. Cada vegada m’interessen més les minisèries i, sobretot, les pel·lícules, l’acte poètic de reduir-ho tot a un temps determinat.

Un personatge com el de Yo, adicto requereix una entrega i una generositat radicals per part de l’actor. Era això precisament el que l’atreia?

Van ser diverses coses en realitat. D’una banda, hi havia la temàtica. O el fet que el projecte traspassava el mer fet de fer una sèrie i tenia una voluntat sanadora. El lliurament estava alineat amb aquest valor. I a mi, personalment, m’encanten els reptes.

És un treball molt físic, en el qual el cos parla tant com el rostre. Pel constant frenesí del protagonista i, després, les repercussions de les seves addiccions. Alguna cosa que havia d’atreure’t, si ens fixem, per exemple, en alguna cosa com el seu espectacle de creació Gola, amb aquest element tan físic també.

A veure, s’actua amb el cos, no s’actua amb res més. Em fa gràcia que em diguin actor «físic» perquè em dic: A veure, els altres també són físics. Sí que és cert que jo vinc d’una escola molt més física, d’una herència més de Lecoq o un teatre que beu més del carrer. Sento un gran amor per l’artesania de l’expressió corporal i sempre em dono suport a això.

La culminació d’aquesta part física ha de ser el seu ball nu al so del Benvolgut de Manel. El considera un moment al cim de la seva carrera? O, com a mínim, un hit emocional?

No, hit no… Va ser una escena plaent de fer perquè explicava un camí emocional sense text. Que em permetia ballar i fer un arc emocional des de la dansa. L’imaginari era potser més d’en Javi que meu, referents de pel·lícules, una mica de Liza Minnelli, una mica de Bob Fosse… Vaig deixar que això es filtrés, però vam fer la coreografia amb [el coreògraf, ballarí i actor] Guillermo Weickert, que, de fet, va ser la primera persona que em va parlar del llibre quan giràvem junts amb la companyia de circ Baró d’Evel.

Li va donar Giner moltes indicacions de com havia de reaccionar, moure’s o actuar, o al contrari, li va deixar construir la seva pròpia versió d’ell mateix?

Em va dirigir moltíssim, però em va dirigir confiant en mi i donant-me molt espai, cosa que també és dirigir. Parlem molt, molt, molt, passem molt temps junts… I el que vam veure va ser que no feia falta fer una imitació. M’havia d’acostar al personatge sense abandonar la meva autonomia i la meva sobirania. Jo estava fent, simplement, un Javi. Hi ha coses que són idèntiques a ell. Però, alhora, hi ha coses que són idèntiques a mi. I també unes altres que són una mescla de l’un i l’altre, que era el nostre objectiu. Era una mica: Si tinguéssim un fill tu i jo, com seria?

A alguns actors no els ve de gust caure malament, però aquí vostè, durant diversos episodis, interpreta a algú de qui costa, diguem, apiadar-se.

És un repte caure malament a la gent i, alhora, aconseguir que vulgui saber què et passa. Era una aposta. Era important perquè es tractava d’explicar una persona dèspota, un borinot, difícil, ple d’ira… Com això era una màscara i era la conseqüència d’una malaltia. Era important explicar el monstre en què es converteix una malaltia no tractada.

En un principi, és fàcil dir no m’identifico gens amb aquesta persona, però a mesura que avança l’acció, t’adones que les seves mancances i la seva història no són tan diferents de les teves o de les de molts altres.

L’espectador pensa que li explicaran la història d’un addicte i es distancia pensant jo no soc un d’aquests. A poc a poc, les capes van caient i, cap a la meitat de la sèrie, ja s’acosta molt més a tu. Les capes més nuclears, psicològiques, emocionals, socials, ens travessen a tots. Som fills d’una societat addictiva. D’un món on el teu estatus depèn de com d’agressiu siguis. D’una farmacologia que et vol vendre la solució ràpida, aquesta que volem per estar abonats a un ritme de treball imposat pel capitalisme; no podem parar mai i volem les coses ja. Tot ens empeny una mica a la psicosi.

Què li agradaria que extragués l’espectador d’aquesta sèrie? Les seves lliçons, que són valuoses, semblen extrapolables a moltes classes variades de crisi personal.

[llarg silenci]. M’agradaria que cada persona extragués el que més l’ajudi. Però hi ha una escena en concret que em sembla rellevant en la peça. Es parla d’aquest moment en què no estàs en un lloc feliç i vols anar a un altre lloc. Estàs caminant cap allà, però cau la nit, a la meitat del desert, i no veus absolutament res del camí… Perds la confiança en tu mateix. No saps si tornar. Estàs a terra de ningú. Avançar és encara més dolorós, si fos possible, que tornar enrere. Has de tenir la confiança, travessar el bosc perquè a l’altre costat hi ha un regal. A l’altre costat estàs tu.

Quins projectes té per davant?

Bé, de moment, la gira de Gola [que passa aquest novembre pels municipis gironins de Salt, Banyoles i Figueres] i poc més. Estic valorant projectes futurs, però res que pugui dir. Porto des del juny sense parar de treballar: vaig fer l’obra Travy, vaig dirigir la microòpera Estètica i massacre al Liceu, vaig començar el rodatge de la pel·li… Ara és moment de parar una mica, que també val la pena.