Candela Peña: «En un canal més exigent que La 2Cat amb el català, no tindria l’espai»

En la presentació del programa, Bob Pop (que serà un dels entrevistats) va dir que a Una tarda amb... «veuríem a Candela escoltant, quan moltes vegades l’hem vista parlant». Com ha viscut el pas cap a aquest altre costat?

Em va molestar que aquesta frase provoqués riures. Les persones no som el que d’altres imaginen. Soc profundament respectuosa amb el meu treball, i aquí Laura Folguera, la directora de continguts de La 2 Cat, em posa en valor com a directora i m’encarrega un programa, cosa que li agraeixo infinitament perquè porto molt temps volent dirigir ficció i no ha sigut possible. Em dona la possibilitat de ser la responsable absoluta del projecte des del principi fins al final.

A més de Mònica López, que va ser la protagonista del primer programa, a qui veurem en els pròxims?

A Mer, ginecòloga i obstetra especialitzada en menopausa; a Raül Balam; a Jesús i Carlos, perruquer de cinema i fabricant de perruques del Liceu; a la ballarina Elena Martín; a Bob Pop; a la dermatòloga Adriana Ribé; i a l’escola d’interpretació de Nancy Tuñón, amb ella, Jordi Oliver, Martita Jodar i Raúl Costafreda.

Crec que soc una actriu seriosa, una persona responsable, i vull que se’m prengui seriosament

Hi ha perfils mèdics poc habituals en programes d’entrevistes.

Volia posar en valor a professionals, sobretot dones, que no solen tenir gaire espai en els mitjans i, si els tenen, és en contextos més formals. Una tarda amb… cerca una xerrada tranquil·la, sense que sentim la pressió de les càmeres, en la qual estiguem còmodes i relaxats, des del respecte. No es va a l’acudit. Per això no em va agradar que es rigués amb el «veurem a Candela escoltant». Crec que soc una actriu seriosa, una persona responsable, i vull que se’m prengui seriosament. Tampoc es va posar en valor que Laura Folguera li donés l’espai com a directora a una altra dona.

Com amb la llengua.

Mer, la ginecòloga, i Bob Pop són madrilenys però han desenvolupat part de la seva vida professional a Barcelona i parlen català. Jo soc catalana, però filla d’una murciana i d’un sevillà, així que jo era castellanoparlant a casa encara que vaig estudiar en català perquè em va enxampar la normalització lingüística. I després, als 18 anys, me’n vaig anar a Madrid. El meu català estava molt rovellat, però no per això volia deixar de parlar aquest idioma que també és divers, plural, en el qual es combina amb el castellà... En un altre canal de televisió més exigent amb la llengua no m’haurien donat l’espai, però a La 2Cat sí.

La nota de premsa del programa parla de mostrar «una Catalunya diversa, lluny d’estereotips d’una identitat catalana única».

Exacte. Quan gravem el programa a l’agost jo acabava de rodar una pel·lícula per a Netflix en la qual feia de Mossos d’Esquadra i vaig ser conscient que el meu català era precari. Per això em va fer il·lusió que Laura Folguera m’encarregués això en aquest idioma, perquè vaig dir: és veritat que hi ha moltes maneres de ser catalana i molts tipus diferents d’orgull. Jo estic molt orgullosa de la meva catalanitat. A Madrid es valora molt als treballadors catalans, els fa molta il·lusió quan dic que soc d’aquí, però soc un tipus de catalana concreta. Soc filla de dos emigrants que van anar a Catalunya a buscar-se la vida i que també han ajudat a enriquir-la.

Acabava de rodar una pel·lícula per a Netflix en la qual feia de Mossos d’Esquadra i vaig ser conscient que el meu català era precari

Comentava que portava temps volent estar darrere d’un projecte però que fins al moment no li havien deixat.

Sí, vaig escriure una sèrie. Sempre he volgut dirigir ficció, però alçar una sèrie és complicat. Les plataformes tenen línies editorials molt clares i l’autoria cada vegada s’està perdent més. Per exemple, jo mai hauria fet el programa en un plató de televisió perquè no em veig en aquest context. Aquí m’han deixat fer-ho al carrer, en llocs reals... Prefereixo que es vegi vida i que segueixi com el triomf del normal, mostrar la part relaxada i humana darrere de cada convidat.

A La revuelta va fer broma que no volia ser la cara de la menopausa a Espanya, però és un tema del qual en va parlar amb Mónica López i amb la ginecòloga. Creu que s’està trencant el tabú?

En pocs anys estem intentant avançar, però tampoc tant. La meva mare, quan esteníem, ens deia: «La roba interior, cap a dins». És com que t’avergonyia posar unes calcetes o un sostenidor davant dels llençols. Jo no tinc problema en la visualització del normal, perquè que siguis actriu o cantant no fa que no et passin les mateixes coses que a les altres. I si a la gent l’ajuda sentir altres dones, fantàstic.