Mariàngela Vilallonga publica el seu primer poemari: «Aquells anys m’explicava a mi mateixa a través de la poesia»

La llatinista Mariàngela Vilallonga (Girona, 1952) és una persona a qui, a l’hora d’atribuir-li una etiqueta professional, podem definir de moltes maneres a causa de la seva condició polifacètica. En aquesta ocasió, la paraula que li escau és «poeta», ja que l'exconsellera de Cultura de la Generalitat i actual presidenta de la Fundació Prudenci Bertrana acaba de publicar el seu primer poemari, Retrat interior (Proa), amb poemes escrits entre Girona i Nova York entre el 2003 i el 2009.

Retrat interior arriba en la seva maduresa. Ha fet cas a l’escriptora Aurora Bertrana quan deia: «El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i després, per si de cas, escriure-la amb coneixement de causa.»

De fet, el vaig escriure entre els anys 2003 i 2009, la qual cosa vol dir que és el retrat interior de la meva cinquantena. En un exercici de distorsió dels temps, apareixen publicats ara que he viscut força més. Però aquells anys van ser intensos i els vaig escriure, sí, amb coneixement de causa.

També ha tingut present Horaci, que recomanava que els textos s’han de guardar nou anys per veure si mereixen ser exposats a la llum pública...

Ara m'he adonat que he estat fidel, per excés, a aquesta recomanació d'Horaci a la seva Ars poetica. Els tenia en un arxiu de l'ordinador, com si diguéssim al bany maria, i també impresos al fons que vaig donar a la biblioteca de la Universitat de Girona, on continua el mecanoscrit original. Per publicar-los, els vaig donar el títol que els correspon de debò, Retrat interior. El vaig prendre del títol d’un poema del recull Poemes francesos de Rainer Maria Rilke, que vaig traduir i publicar l’any 2011.

S’hi ha reconegut plenament, en la seva veu de fa vint anys?

Continuo trobant la meva veu en aquests versos. Jo he envellit, els poemes, no, tenen la frescor de quan els vaig escriure. M'hi reconec i em recordo escrivint els poemes, les circumstàncies que em van motivar a escriure'ls, els llocs i les situacions. Escriure és recordar i publicar el que has escrit fa anys permet un doble record.

Quines raons la varen dur a l’elaboració d’aquests poemes i a la seva publicació posterior?

Cada època de la vida et porta a expressar-te d'una manera o d'una altra. Aquells anys m'explicava a mi mateixa a través de la poesia. En un moment determinat vaig tancar i vaig endreçar els poemes. Fa un parell d'anys els vaig llegir al meu home i em va esperonar a editar-los. Vaig enviar-los al meu amic Lluís Muntada. El que em va dir, generós com és, em va refermar en la idea d'enviar-los a Josep Lluch, l'editor, que em va donar l'alegria de voler publicar-los.

Quina Mariàngela Vilallonga trobarà el lector en aquest retrat interior?

La que coneix, la professora de llatí de tants estudiants de la Universitat de Girona, i una de més íntima que diu però no diu les seves vivències personals, els seus sentiments, les seves emocions fetes literatura. La Mariàngela que reflexiona sobre la vida i la mort, l'amor i el desamor, les presències i les absències, les pèrdues i els guanys, la comunió amb la natura.

Una comunió que és plena.

El paisatge m’és fonamental com a persona. Vaig néixer en una casa amb jardí, vam comprar la casa de Romanyà, i allà vaig escriure sobre arbres. Em sabia totes les plantes no només del jardí, sinó del camí de Romanyà a Llagostera, n'admirava els canvis de les estacions. Sempre va ser una necessitat interior la que em va impel·lir a fondre'm amb la natura que m'envoltava. Els meus pares em van ensenyar a estimar la natura, la terra. He passat molts anys creant itineraris literaris. He reflexionat sobre la relació entre la literatura i el paisatge. Vam fer un atles literari.

Per tant, no ha fet poesia hermètica, ni experimental. Hi parla de la seva experiència vital.

Sí, que pot ser l'experiència de qualsevol de nosaltres, canviant les circumstàncies, el decorat, els protagonistes. He furgat en els replecs de la meva ànima i he desplegat la meva veritat íntima, la meva essencialitat, que per això pot esdevenir universal, en el temps i en l'espai.

El lector hi pot trobar també les seves veritats personals, a través de les meves

La petjada dels clàssics apareix en diferents llocs del volum...

És inevitable. Els clàssics llatins van amb mi, els tinc interioritzats, tants anys explicant-los a classe. Em surten espontàniament en les converses, són presents en la meva vida quotidiana.

Lluís Muntada, el dia de la presentació, afirmava que el llibre recull noranta breus poemes escrits amb rima lliure i amb una «senzillesa treballada», la qual cosa també ens remet a aquella citació de Mercè Rodoreda: «Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials».

Costa, i tant si costa. Els meus límits són els del meu llenguatge, afirmava Wittgenstein. Si tornem a Horaci, en una de les odes que explica el seu procés de creació i la seva impossibilitat d'escriure poesia com la de Píndar, diu que fa com l'abella que xucla el nèctar de la farigola, volta per l'espessor del bosc i elabora poemes treballosos.

En relació amb alguns poemes, vostè diu que, tot i el «Llenguatge transparent, no tothom sabrà què hi ha al darrere». A què es refereix exactament?

La poesia no té context, a diferència del conte o de la novel·la, o de les memòries. Si hagués volgut explicar la meva vida hauria escrit les meves memòries o una autobiografia. Vaig deixar constància d'allò essencial de les experiències que vivia. El lector hi pot trobar també les seves veritats personals, a través de les meves.

El poemari està dedicat «A ella».

Des dels inicis, el volum ha estat dedicat «A ella». La que l’escrivia el va dedicar a la que el vivia? Sempre em va semblar un enigma. Avui té més sentit que mai, aquesta dedicatòria. La meva neta Brunilda va néixer el dia 6 d’octubre de l’any 2020. Acaba de fer cinc anys. Quan jo els vaig complir, la meva mare em va escriure un poema. El dia 8 d’octubre d’aquest 2025, va arribar a les llibreries aquest meu primer llibre de poemes. Per això, ara, aquesta «ella» de fa tants anys ha de ser la meva neta. La vida, com tantes vegades, m’ha fet un nou regal amb totes les sincronicitats que m’admiren i em sorprenen.

Ens imaginem que aquest camí emprès tindrà continuïtat.

Doncs mira, sí. M'exalta i m'exulta tenir aquest llibre a les mans. I ara he tornat a escriure poemes.

Ens pot parlar de la paret pompeiana de la coberta?

És una paret pompeiana, sí, la del fris dels amorets dels oficis de la sala gran de la Casa dels Vetii, amorets vinaters, amorets perfumistes, amorets orfebres. Són del quart estil pompeià, que en diuen, i es situen entre el 60 i el 79 després de Crist. Els amorets es pintaven a les parets per allunyar el mal d'ull o les enveges, que tant feien patir els escriptors romans, com apareix a les seves obres. Que els amorets facin la seva feina i protegeixin els noranta-tres poemes que formen el volum.

El llibre també és una expressió d’agraïment a l’existència. Què li ha ensenyat la vida?

A viure-la i a voler-la viure.

Subscriu-te per seguir llegint