«Ni soc una superheroïna ni soc una persona que no tingui res a dir»

Després de dos anys de silenci, Paula Ribó s’ha tornat a calçar les botes de Rigoberta Bandini amb Jesucrista Superstar, un disc que abraça les seves contradicions i inseguretats i que parla de religió, identitat i feminisme. Dissabte el presenta al Palau de Fires de Girona amb un concert teatralitzat pensat per a grans escenaris. L'actuació, inclosa dins el festival Temporada Alta, serà la darrera parada d'una gira per tot l'Estat en què ha recuperat les bones sensacions després de la pausa: "ara tinc set de més i penso que és un bon indicador, prefereixo quedar-me amb ganes de més que no tipa".

Amb el concert de Bandini, el festival culminarà un cap de setmana de concerts al recinte firal, ja que la nit abans, divendres, hi actuaran Mushka i 31FAM.

Ha plogut molt des de l’última vegada que va actuar a Girona, ara fa quatre anys, a l’Auditori.

Ho recordo amb molt d’afecte, perquè també era a Temporada Alta. Jo em vaig formar a l’Institut del Teatre i sempre ha estat un referent, aquí he vist la meva primera Angélica Liddell, a Rodrigo García... Tornar-hi em fa molta il·lusió perquè aquest xou és molt més teatral, l’altre era ben bé un concert i ara també, però té una intenció estètica i teatral que hi encaixa molt bé.

La Rigoberta Bandini que va venir el 2021 no era la mateixa que és ara. Són diferents, l’artista i el públic de llavors?

Crec que el meu públic no ha canviat gaire, sempre ha estat bastant heterogeni i variat. Hi ha gent que hi connecta i gent que no, però sí que és un públic més ampli, segurament. El projecte el sento més consolidat. Aquest àlbum és diferent pel que fa a so i posada en escena i és guai portar una proposta més cuidada estèticament, a nivell lumínic, a molts nivells. Sempre he dit que és com una mena de musical.

Girona és la parada final d’una gira per tot l’Estat després d’una pausa de dos anys. Com s’ha sentit a l’escenari? Ha notat diferències respecte a l’etapa anterior?

Sí, però hi ha un punt inconscient que no s’ha perdut perquè el control no sempre és el millor amic dels concerts. Sempre hi ha el punt de tenir la sensació de llençar-me al buit, una incertesa abans de pujar a l’escenari que continua existint, un punt de por que penso que és el motor dels concerts. Però he pogut preparar molt la part física i vocal i en aquest sentit sí que em sento segura. Tot ha canviat, però al mateix temps no, perquè continuo sent la mateixa, continuo buscant, intentant connectar amb la gent, emocionant-me quan això passa i hi ha un punt de deliri col·lectiu que em passa igual que em passava el 2021.

Escoltant les lletres del disc, fa la sensació que ha assumit que no pot agradar tothom, i que això no té perquè ser dolent, tampoc.

Sí, totalment. Crec que això és una cosa molt sana per qualsevol projecte: quan comences, i com em va passar a mi, comences a agradar a tothom, sents que és com una onada que es fa cada cop més gran i hi ha un moment en el qual t’adones que ha estat meravellós, però que no pots viure en aquesta onada de continu creixement i de sensació d’agradar a tothom. En el moment en què vaig plantejar deixar de fer concerts un temps i compondre aquest àlbum amb calma, una prioritat era això.

Hi ha un moment en el qual t’adones que ha estat meravellós, però que no pots viure en aquesta onada de continu creixement

En quin sentit?

Havia de fer l’àlbum que em venia de gust fer, igual que havia fet als inicis d’aquest projecte, perquè al final és l’única clau real que tinc. Quan diuen, quina és la clau de l’èxit? Doncs no ho sé, però sí que sé que el que m’ha dut a mi a connectar amb la gent és mantenir-me fidel a mi mateixa i això és del que m’encarrego, sento que és la meva única responsabilitat.

Les inseguretats són molt presents a Jesucrista Superstar. A Aprenderás parla fins i tot de «monetitzar» les ferides.

Tot té una cara A i una cara B i el disc parla clarament d’això, de fet és dual, hi ha dos discos en un. El meu motor per compondre ha estat la dualitat, aquesta contradicció constant: la sensació de sentir-me molt poderosa en alguns moments, amb moltes coses a oferir, i de sentir-me també molt insegura i sense trobar la meva veu en altres moments. Al final són les dues coses: ni soc una superheroïna ni soc una persona que no tingui res a dir, i des d’aquest lloc em sembla interessant fer música i art en general.

En aquest disc, el missatge feminista dels inicis es manté, però sense tanta ràbia com a Perra.

És cert que als inicis hi havia una part que necessitava ser vista, com una cosa molt animal, una ràbia que havia acumulat amb els anys. Ara que m’he tret l’espineta de certes cançons i maneres de dir, en aquest àlbum he pogut aprofundir en altres veus que hi ha dins meu que potser no criden tant però segueixo sentint que són necessàries de dir.

La Jesucrista Superstar del títol, amb una combinació d’espiritualitat i pop, la defineix bé?

Sí, és aquesta dualitat: Jesucrista és aquesta part més introspectiva i espiritual i el Superstar la part exhibicionista, d’expressar i connectar amb la gent, que també és necessària. Totes dues formen part de mi i de l’àlbum. Òbviament, soc conscient de la connotació religiosa del Jesucrista i que m’he apoderat d’ella des de la feminitat. Al final sempre hi ha certs dubtes, però com més passa el temps més penso que té molt de sentit haver triat aquest títol.

La religió té un punt de moda ara mateix, amb el nou disc de la Rosalía, Lux, s’ha tornat un tema mediàtic.

Amb la Rosalía tothom en parla, però jo crec que qualsevol artista busca respostes i és natural que topis amb Déu, perquè és una resposta molt universal. El que és estrany és que no se’n parli més, perquè al final, quan fas aquesta mena de recerca i intentes justificar els teus buits existencials, és normal que topis amb la fe i l’espiritualitat. És un tema en realitat molt recurrent, el que passa que potser estèticament ara se li està donant una presència diferent o està impactat per una sèrie de circumstàncies socials, encara que sempre ha estat allà.

Qualsevol artista busca respostes i és natural que topis amb Déu, perquè és una resposta molt universal

Com es trasllada aquest vessant dual del disc al directe?

He treballat amb l’Enric Cambray, amb qui vaig coincidir a l’Institut del Teatre fa moltíssims anys, un home orquestra a qui admiro moltíssim. Ha estat una decisió molt encertada tenir-lo com a director d’escena, perquè al principi del projecte jo dirigia i interpretava i és una cosa absolutament esquizofrènica que no tornaré a fer mai més. Ell entén molt bé els codis del musical i aquest directe veu molt d’aquestes referències. També hi ha una part molt televisiva.

Sempre es va plantejar per a grans escenaris?

Teníem clar que volíem apostar per un xou gran, ja que l’àlbum és extens. Va ser molt divertit poder jugar en gran i que després la gent hi connectés, perquè era un enigma, són uns codis molt concrets i podien generar rebuig. Veure que la gent hi connectava ens va fer molt feliços.

Ha trobat el que venia a buscar quan va decidir tornar a la música?

Sí. Una de les coses que més il·lusió em fa és que m’ha passat molt de pressa. Quan vaig acabar la gira anterior tenia ganes de parar, necessitava reconnectar i ara tinc set de més i penso que és un bon indicador, prefereixo quedar-me amb ganes de més que no tipa. He après moltes coses, però sobretot he après que sempre necessitaré aquests espais, que potser a vegades seran més llargs o més curts. El temps et fa entendre les coses, i a mi m’agrada anar a poc a poc.

Ara tinc set de més i penso que és un bon indicador, prefereixo quedar-me amb ganes de més que no tipa

Després de Girona marxa de gira a Llatinoamèrica. I després, què?

No ho sé, ja ho veurem (riu). A poc a poc i bona lletra.

Subscriu-te per seguir llegint