El mite de Rigoberta Superstar eclosiona a Girona

Un muntatge que recrea un plató televisiu per parodiar el Benidorm Fest que la va convertir en una estrella mediàtica, un pantallot descomunal, plataformes mòbils i set canvis de vestuari en menys de dues hores són l’aparatós embolcall amb què Rigoberta Bandini presenta el seu segon disc, Jesucrista Superstar. Paula Ribó hi furga en el mite Bandini, se’n riu de l’artificiositat del món que l’envolta i explota, a conveniència, a cop d’humor i temarros, un personatge que, al mateix temps, sembla que a vegades vol fer volar pels aires.

Amb aquesta desconcertant barreja de profunditat i autoparòdia en forma de concert teatralitzat, l’actriu i cantant barcelonina es va plantar aquest dissabte al Palau de Fires de Girona, en un dels dies marcats en vermell a l’extensíssima programació del festival Temporada Alta.

Davant unes 3.500 persones, segons l’organització, Rigoberta Bandini va desgranar un repertori amb cançons com In Spain we call It soledad, A ver qué pasa, Pamela Anderson o Ay, mamá -amb el tors a l’aire marca de la casa inclós, és clar- curosament empaquetat en l’espectacle retrofuturista que li ha dissenyat Enric Cambray per mostrar totes les seves cares: la perra, la ie-ie, la cantautora, la superada per la sobreexposició.

De fet, era la darrera oportunitat per veure aquest xou total, que ja no girarà més així.

De la televisió a Battiato

«Roberta Bandini? Renata?», li preguntava en un moment del concert la histriònica presentadora d’un fals concurs musical de televisió incapaç de dir el seu nom, mentre li insistia que havia de fer ballar els assistents «però no fer-los pensar».

L’intèrpret juga, i li funciona molt bé, amb la màscara, però la cosa encara rutlla més quan aparca el teatret i mostra les costures del Xou de Truman i canta a les seves inseguretats i contradiccions -o les de totes, vaja-.

JAJAJA, Club Xavalas Tristes, Simpática pero problemática van obrir la llauna de la segona actuació de l’artista en un festival, va dir, que per a una antiga alumna de l’Institut del Teatre com ella «és millor que ser a Coachella».

Vuelaaa, Enamorados, Brindis, Aprenderás, Si muriera mañana o La pulga en el sofá també van sonar en l’atapeït recinte firal de Girona davant d’un públic totalment entregat a les tonades enganxoses i rimes de mèrit relatiu de Bandini.

«Rigoberta Bandini som totes», va cridar a mig recital, celebrant la relació d’«amor sa» amb els seus seguidors. Costa saber què hi ha de real i que de no en aquest idil·li, perquè el concert inclou la projecció d’un vídeo d’un episodi en què Ribó es desmunta en una habitació d’hotel i és consolada per la seva cosina i corista Belén Barenys.

De El Amor de Massiel va saltar a repartir Amore amore amore i xarrups de ratafia entre el públic, i d’allà a Kaiman i Two many drugs, per deixar-ho tot a punt de neu, abans d’entonar el final despertant l’eufòria amb Ay, mamá i el seu particular homenatge a Franco Battiato.

Ni un moment de silenci, hi va haver, perquè Esteban Navarro, el maridíssim, va omplir els buits amb tralla dura, com una versió makina de La Oreja de Van Gogh.

Després de posar-se la gavardina de xarol groga, vestir-se de lluentons i de glamurosa diva de color fúcsia, de fer la gossa a quatre grames i de moure’s amb desimboltura entre les sis ballarines i coristes, la Bandini es va acomiadar recordant-nos que, quan s’apaguen els llums, aquesta Rigoberta Superstar continua buscant un centre de gravetat permanent, un lloc del qual (la Paula Ribó) no vulgui marxar.

Subscriu-te per seguir llegint