«Tots els llibres de David Trueba són profundament cinematogràfics»

Després de «Saben aquell» tornen a treballar junts David Verdaguer, David Trueba i vostè. Amb aquest trio és victòria segura?

És un regal pels qui treballem amb els Davids, amb Verdaguer i Trueba. Per a mi ja va ser un regal poder fer Saben aquell amb ells. Acabant aquell rodatge vam parlar amb Trueba i els productors d’Antena 3 i ens va parlar d’aquest llibre, Blitz, que era l’únic dels que ha escrit ell que li venia de gust portar al cinema, adaptar-lo. Per altra banda, el personatge de Miguel era ideal per a David Verdaguer. Mentre fèiem la promoció de Saben aquell totes les peces van acabar d’encaixar per poder tirar endavant l’adaptació de Blitz i que Verdaguer en fos el protagonista. Trueba va fer el guió i vam canviar la ciutat original de Munic del llibre per Lieja, a Bèlgica, i vam rodar entre gener i febrer.

La pel·lícula està tenint una gran resposta. El cap de setmana passat va ser la setena més vista a l’estat.

Estem molt contents amb la resposta del públic. Dimarts, que és el dia de l’espectador sènior, vam ser líders de taquilla. I això ho fem amb la meitat de copies que Bugonia o Predator. Fer més espectadors amb la meitat de copies és una meravella. Hem entrat amb 170, que està molt bé, perquè la distribuïdora ha apostat per ella i estem molt ben posats. A Girona es pot veure als Ocine i al Truffaut, i també a d’altres poblacions com Blanes, Platja d’Aro, Olot, Roses, Figueres...

Per què de tota la seva obra David Trueba només volia adaptar al cinema «Blitz»?

Trueba ara acaba de publicar Mi 69 dins dels deliciosos breves Anagrama, on explica l’any en què va néixer per veure que tots som fruit de les coses que ens han anat formant, on posa el context del que va viure ell. Anant a la pregunta, en David sempre diu que allò que ha triat explicar com a llibre, s’ha de quedar al llibre, i que el que ha plantejat com a pel·lícula, s’ha de veure en una pantalla. Blitz era, inicialment, una idea de pel·lícula i ho ha acabat sent deu anys més tard que s’acabés publicant com a novel·la.

Llegint «Blitz» havia pensat vostè que era un bon material cinematogràfic?

Si, l’havia llegit, m’agrada tot el que escriu David Trueba. El vaig llegir a la seva època fa deu anys, quan es va publicar el 2015, i el vaig repassar i me’l vaig empassar de seguida quan vam concretar l’adaptació. El llibre m’agrada molt i li veia la possibilitat de dur-lo al cinema. Tots els llibres de David Trueba són molt cinematogràfics. Ell filma amb un bolígraf i escriu amb una càmera. Tots són profundament cinematogràfics els seus llibres, altra cosa és quins vol i creu ell que són adaptables..

Una trobada inesperada pot canviar un destí?

Sempre, has d’estar obert a les coses que ens poden passar després d’aquesta conversa o demà o un altre dia, coses que no ens esperem. Som els protagonistes de la vida però el guió no sempre el podem escriure nosaltres mateixos, el que hem de fer és ser nosaltres i veure cap on ens porten les coses que ens passen. El protagonista del film està enamorat de la nòvia que, de manera inesperada, el deixa, i es queda penjat a un altre lloc. Ell mateix veu que no és ell mateix, que s’ha de reconstruir, i això és el que ens passa contínuament a la vida.

Per què li van canviar el títol i la pel·lícula es diu «Siempre es invierno» i no pas «Blitz» com el llibre?

Aquesta és una frase de la pel·lícula que diu la noia al protagonista, que sense amor sempre és hivern. Em sembla una frase molt bonica. Blitz vol dir llampec en alemany. Quan vam decidir canviar Munic per Lieja vam pensar que no tenia tant sentit mantenir aquest títol més filosòfic, que parla del llampec que passa en un moment i et canvia la vida. La frase lligava millor amb la pel·lícula, hi ha èpoques en què no vibres com ho fas a l’estiu, per exemple, quan ens falta allò essencial, la persona estimada.

Com se sobreviu al desamor?

La pel·lícula és un manual per sobreviure al desamor, per conèixer-nos més a nosaltres mateixos i confiar més en el que podem ser. Al film hi ha una reflexió sobre moltes coses, com un dia ens pot marcar la vida i, en canvi, com d’altres moments ni ens en recordem. En quantes caixes pot cabre la nostra vida? L’espectador que va a veure-la hi pot trobar molts aspectes enriquidors i sortir del cine sabent una mica més de nosaltres mateixos.

Aquesta és una comèdia trista?

Si, ho podríem definir així, una comèdia trista o un drama amb humor. Una història que passa al costat de casa, que té humor i persones reals, que fuig dels estereotips i explica coses que ens toquen de la vora. Ofereix una mirada constructiva per confiar en les persones.

La cartellera és plena de cinema espanyol i amb bona resposta a la taquilla. Què li sembla?

A vegades ens costa celebrar les coses pròpies però està molt bé veure que el cine de casa connecta amb els espectadors, és gratificant. Es poden explicar històries que ens toquen més de la vora i no emmirallar-nos sempre amb el que ve de fora. Los Tigres, Los domingos, La cena, Siempre es invierno... que trobin aquesta acollida entre el públic és bonic. Jo crec que va bé que el cinema espanyol estigui ben acompanyat d’altres bones pel·lícules a la cartellera, crea sinergies.

A Girona una de les sales on es pot veure el film és el Truffaut, que precisament celebra dimarts el seu 25è aniversari. Resulta ja un equipament indispensable per a la ciutat?

És un luxe i va més enllà, perquè el luxe a vegades pot ser superflu. És un equipament indispensable i necessari per Girona. Complementa tota l’oferta audiovisual, fent arribar propostes que no són tant comercials, o programar cicles indispensables en pantalla gran com el que ara es fa de Truffaut, o el d’abans dedicat a Kurosawa, i d’altres, per dur versions originals i pel·lícules que s’escapen del circuit comercial... a més és un cinema urbà, és quelcom necessari, indispensable, i al mateix temps meravellós per a la ciutat.

Subscriu-te per seguir llegint