Israel Galván guarneix de flamenc silenciós les escales de la Catedral de Girona

Tot un Premi Nacional de Dansa com Israel Galván ha guarnit sense més complements que el seu art les escales de la catedral de Girona amb un espectacle difícil de superar quant a plàstica i paisatge, que ha servit per inaugurar el festival de flamenc FlamenGi.

L'organització ha redoblat l'aposta aquest any, en què el suport de la Fundació Paco de Lucía li ha donat llum al cartell, i Galván ha posat el llistó en el més alt amb la primera proposta programada.

Les escales de la catedral de Girona són una meravella arquitectònica de tal calibre que els productors de la llorejada sèrie Juego de Tronos les van escollir per rodar en una de les seves temporades.

L'estètica de les imatges va atreure i encara ho fa a entusiastes d'aquella trama de tints gòtics, però Iván Galván ha estat a l'altura amb el seu 'Solo', una peça en constant evolució en què balla sense el suport de música o efectes.

La idea és atrevida, però poques vegades haurà estat Galván tan acompanyat com en aquesta ocasió, gràcies a un decorat real pel qual ha desplegat tot el seu coneixement en l'àmbit de la dansa.

En aquesta coreografia, el ritme el marca sempre el protagonista, abandonat a la seva sort davant del públic, però aquí tenia molt a dir també el paisatge.

Altres festivals escullen també aquestes escales per programar algunes de les seves actuacions, tot i que la dansa, el flamenc, dona aquest moviment sobre l'hieratisme de la pedra que poques disciplines aconsegueixen.

Però disposar de tot aquest patrimoni com a aliat exigeix també a l'artista que transiti per l'excel·lència i aquí és on s'entén que l'organització del FlamenGi recorregués a algú tan consagrat.

Israel Galván ha convertit la inauguració del festival en una joia visual i efímera que, com va succeir amb Juego de Tronos, només es podrà recordar a partir d'ara a través del visionat d'imatges.

Abillat amb una jaqueta de frac, uns pantalons curts, mitjons fins al genoll, sabates i una espècie de clavell simbòlic al cabell, Galván ha pujat i baixat les enormes escales i s'ha aturat en cadascun dels seus nivells a tot just centímetres del públic.

El ballarí ha aconseguit un silenci sepulcral que únicament ell ha trencat amb el seu taloneig, palmades, espetecs i l'ajuda d'elements amb què percudir, que estaven repartits al llarg del trajecte.

Ha començat a baix, als peus de la catedral, i ha ascendit les escales per després recórrer el camí invers i acabar ovacionat per un públic variat, assegut mitja hora abans de l'espectacle en el que ha estat escenari de l'actuació.

Flamenc filtrat fins a extreure'n la seva essència com a elecció per a aquesta arrencada del FlamenGi, del qual la seva directora, Noemí Osorio, ja havia advertit en els dies previs que podia ser la "clau" d'aquesta edició. Tenia raó.

Osorio sabia del creixement del festival, però sentia que necessitava "acció al carrer" i disposar d'un espai amb gran visibilitat, tot i que la visió la va tenir quan, després de plantejar-se les escales de la catedral com a escenari, li va venir al cap el nom de l'artista.

"Només Israel Galván podia ballar en un monument històric com aquest", ha estat la reflexió de la directora, que ha desvetllat que al protagonista el va captivar la idea des que se la van fer arribar.

Un i altre han complert per tant un somni i han rendit el primer homenatge al desaparegut Paco de Lucía, a qui el FlamenGi tributa homenatge aquest any.