Curro Sánchez: «Crec que l’instint de supervivència em va fer rebutjar la guitarra»

Els seus records de petit són el seu pare abraçat a una guitarra?

El meu record de petit és el meu pare assajant dits al saló de la casa que teníem a la serralada de Madrid, fent servir de trast un tovalló, per no fer soroll i no molestar la meva mare i les meves germanes. Tinc aquesta imatge molt viva, d’ell al sofà fent mans, i jo assegut a terra, jugant i mirant com practicava.

Va arribar a tenir gelosia de la guitarra?

Doncs sí. Per descomptat. Quan ets tan petit hi ha una gelosia inconscient, que més d’adult ja és conscient, perquè la guitarra prenia moltes hores a una persona que per a mi era molt important. Més endavant, amb el temps, aquesta gelosia es converteix en agraïment, ja que gràcies a la guitarra el meu pare es va poder expressar i regalar-li al món una cosa perdurable i eterna. Els fills i els nets ens n’anirem, les generacions passaran, però aquesta música quedarà per sempre.

Al món de l’art hi ha fills que segueixen els passos dels pares. A vegades amb resultats sorprenents, però normalment són decebedors i frustrants

Aquell nen no s’hi va aficionar?

Em va donar classes de guitarra -que jo trobava molt pesades- des dels quatre anys fins als cinc o sis, que vaig tenir una reacció de desconnectar totalment amb aquest instrument. El meu pare ho va entendre i no em va tornar a insistir mai més.

Vostè tampoc no va tornar a insistir?

Des de llavors que no toco la guitarra. He estat sempre envoltat de música flamenca, primer a la família i, ja de gran, com a aficionat. Però no he tornat a tenir una guitarra a les mans des d’aleshores.

En Luis Landero va deixar la guitarra per sempre el dia que va sentir Paco de Lucía. Vostè el tenia encara més a prop.

Quan ets al davant d’una figura tan titànica, hi ha un sentiment de protegir-se un mateix. En Landero des d’un punt de vista i jo des d’un altre, però segur que és així.

Si vostè fos guitarrista, les comparacions serien inevitables?

És clar, és clar. Al món de l’art hi ha fills que segueixen els passos dels pares. A vegades amb resultats sorprenents, però normalment són decebedors i frustrants. No diguem res si la comparació és amb un artista d’aquesta magnitud. Crec que va ser per instint de supervivència, que vaig rebutjar la guitarra des de petit, per no haver de fer aquest camí.

La gelosia que sentia de la guitarra del meu pare es va convertir en agraiment amb el pas dels anys

És difícil ser fill d’un mite?

Moltíssim. Molt difícil. Però quan superes la dificultat, aquesta vinculació no deixa de donar fruit.

A qui admirava el seu pare?

Admirava molt Manolo Sanlúcar, també a Chick Corea. I tot i ser músiques tan diferents, admirava moltíssim Rubén Blades, considerava que Pedro Navaja era de les millors lletres de la història. I és clar, els clàssics que pot esperar: Falla, Granados i, per descomptat, Mozart, Beethoven, Bach... Era molt eclèctic. Li agradava també molt la música brasilera.

Continua escoltant-lo tocar?

Tinc una llista d’Spotify per a quan surto a córrer, molt variada, i hi ha molts temes del meu pare. Així que l’escolto quasi cada dia.

Cada cop que escolto 'Mi niño Curro', sento que el meu pare em parla

O sigui que és una música que va bé per a mantenir-se en forma?

Ha, ha, faig esport escoltant el meu pare. És l’únic moment del dia que no vaig revolucionat per la feina, intentant mantenir el cap en blanc. Gaudeixo de la natura, de l’experiència de córrer... i alhora escoltant el meu pare. És un moment molt maco.

El reconeix, sense que li diguin que és ell qui toca?

El reconec per l’empremta única que té quan toca... i perquè per fer el documental vaig estar mesos escoltant tots els seus temes, des que tenia 22 anys fins al darrer disc, que el va treure quan en tenia 66.

És com si el sentís parlar?

Hi ha un tema que es titula Mi niño Curro, amb una cadència molt lenta, i és una cançó de bressol al seu fill, alhora que una cançó d’amor. Cada cop que l’escolto, entenc el que sentia pel primer fill que va tenir, després de dues filles. I l’estimació i l’amor que sentia cap aquell nen tan petit, cap a mi. Aquí sí, que sento que em parla.

És molt difícil ser fill d'un mite, però quan superes la dificultat, aquesta vinculació no deixa de donar fruit

Els nets saben qui va ser el seu avi?

Els nets més grans el tenen tots present en les seves vides. Els petits, que són els meus fills, van néixer uns deu anys després de la seva mort, mels començo a explicar coses del seu avi. El més gran ja ho va entenent, cada cop fa més preguntes i sent més curiositat pel seu avui i la seva música. És un procés gradual.

N’hi ha algun que agafi la guitarra?

Cap fill meu ni de les meves germanes. Els fills de l’altre matrimoni del meu pare sí, són molt bons músics. El flamenc ha anat a parar a altres branques de la família, com els meus oncles i cosins, i els seus fills.

Subscriu-te per seguir llegint