La GIO reinterpreta l’espai de l’Auditori, i de quina manera!

La resposta a la invitació a revisitar els diferents espais de l’Auditori de Girona en el seu vintè aniversari ha estat una proposta ara ja clàssica considerant el bagatge contemporani, però encara que no fos sorpresiu del tot -costa moltíssim trobar coses noves en aquest àmbit- la factura va ser realment de primer nivell. La planta triangular que dona la benvinguda al públic va esdevenir una sala de concerts amb un espai rectangular al centre com escenari principal, però no únic perquè la GIO va fer un recorregut per tot l’espai explotant a fons les seves possibilitats. La il·luminació de Noxfera va ser també un element destacat que va reportar un espai íntim amb una certa sensació pertorbadora molt interessant.

El moviment dels intèrprets, d’un vèrtex a un altre, deambulant al voltant de l’escenari i, des d’aquí dalt, movent-se envers les direccions de les grades on hi havia el públic no era una qüestió fàcil de resoldre. La litúrgia del moviment va ser calmat, com en un monestir, sense artificis i molt natural, però val a dir que sempre hi ha moments de transició que són molt difícils de construir i que generen espais que no acaben de funcionar del tot encara que aporten naturalitat i resten transcendència a l’espectacle. En general, doncs, va ser una planificació molt ben estudiada per unes músiques fascinants que la GIO va interpretar amb una petita formació de corda i un piano que va obrir l’espectacle amb una obra de Tomas Schmit de 1962, especialment atractiva i amb ressonàncies barroques.

Una successió d’obres del barroc i peces contemporànies va ser la proposta musical, val a dir que extraordinàriament escollides en tots dos casos i que torna a posar en dubte - per enèsima vegada- el cànon de les programacions cronològiques des dels mestres antics als moderns. De fet, totes aquestes músiques van establir un diàleg formidable que la GIO va anar teixint amb encert establint un clima unitari i coherent perseguint l’objectiu anunciat d’aquest Hallscape que aconseguia així un entorn envolvent.

Les grans perles del repertori contemporani van tenir de segur un efecte transformador pel públic perquè de seguida s’acomplia l’objectiu de transportar-nos i això diu molt dels compositors d’aquestes obres. Un moment que va servir de contrapunt -molt intel·ligent al meu entendre- va ser el Newspaper music d’Alison Knowles, que és una obra certament inquietant. Del mestre Oláfur Arnalds vam poder escoltar la immersiva Doria, que forma part del seu treball Island songs VII, que és una música entendridora però gens endolçada i molt reconfortant. D’Hania Rani van interpretar Glass, que forma part del seu àlbum Esja, molt en la línia d’Arnalds. Memorable l’obra de Max Richter On the nature of daylight procedent dels seus àlbums blaus que de seguida corprèn per la seva inefable bellesa.

L’afirmació -repetida moltes vegades- sobre el divorci del públic amb les músiques contemporànies no ho seria tant amb propostes com les de la GIO.

Ja hem repetit més d’una vegada la gran aportació que està duent a terme el director Francesc Prat en el seu inqüestionable domini de les músiques contemporànies.

Per continuar sabent qui som -i no perdre el nord de l’humanisme- hem de poder escoltar les músiques del nostre temps. Enhorabona, GIO Symphonia i als artistes que han sabut donar cos a tot l’espectacle (Noxfera, Àgata Tartinyà, Hèctor Boada, Josep Iglesias i tots els professionals que han fet possible la producció), inclós dins la programació de Temporada Alta.

Subscriu-te per seguir llegint