Oques Grasses: ansietat, catalanitat, ‘FOMO’ i més

La manera com Oques Grasses van sumant nits a l’Estadi Olímpic (dues ja plenes i dues més que posa a la venda avui, així que apunten a igualar la marca de Coldplay el 2023) esperona la conversa sobre el FOMO, l’efecte que et fa sentir un desgraciat si no ets allà on has de ser. Està clar que aquesta clau flota en tot això: avui el macroconcert és el lloc on vas per celebrar que existeixes i que estàs al lloc correcte, i la gratificació ja no rau tant a disfrutar les coses que fas en si, sinó més aviat en el fet de sumar-te al que fa un munt de gent.

Però si ens quedem en això tractem la música com una simple excusa o teló de fons, quan la naturalesa de les melodies, ritmes i estrofes són el nucli de la qüestió. Aquests dies, sobre Oques Grasses, es parla de fenomen, d’ansietat col·lectiva, de rècords, i poc de música, però parlem d’un grup que ha connectat amb molts oients, un a un, per un carril emocional i íntim. Ells encarnen la suma de dos subjectes amb gran tradició en la música catalana: el cantautor (Josep Montero, poeta il·luminat) i l’orquestra de ball i revetlla (actualitzada amb electrònica, reggaeton i dembow, i molt fina: executada per una tropa de músics qualificada a l’ESMUC).

I textos esquitxats per sentències ocurrents, portadores d’una filosofia de vida senzilla, idealista, melancòlica d’una societat més pura, celebrativa del present contra els elements, amb una mica d’humor delirant i desdramatizador. Frases que molts seguidors s’han tatuat al braç, la cuixa, el coll, el turmell, el tòrax, el cul... Oques Grasses van demanar fa temps a Twitter fotos d’aquests tatuatges lírics, i la resposta va ser aclaparadora. "Porto l’estiu a dins per si t’agafa fred", "Si la vida és un incendi, cantarem sota la pluja", "Quina alegria, el rotllo d’existir", "Una part de tu em floreix a dins", "Fem-ho fàcil", "Entre el miracle i el desastre és on vivim", "Torno a ser jo", "Portes la vida als ulls". I molts més.

També l’exaltació de la catalanitat està en l’equació: participar de la gesta d’un grup que omple tants estadis o més que Coldplay o Springsteen, demostrar que en català sí que es pot (en un moment que es percep una angoixa pel futur de la llengua). Però això Oques Grasses no ho fomenta. Amb prou feines fan entrevistes, no juguen a l’èpica ni a la conquesta de mercats, i es podria dir que el seu èxit aparatós té lloc malgrat ells. Les cançons, amics. En elles rau l’origen de tot.