Josep Maria Pallàs: «Quan veig l’Albèniz abandonat sento pena, frustració...»

Van ser 44 anys, aviat és dit, d’entrega al cinema des de l’Albèniz. Primer com a sala única, dins del circuit que formaven amb el Coliseu i el Gran Via, al qual més endavant s’hi van afegir el Plaça i el Modern. Més tard programant les deu sales del complex que es va aixecar quan es va enderrocar l’antic teatre, i les del mateix Plaça, que havia tancat i van reobrir. Avui, però, de tot allò ja no en queda res. I els Albèniz allà segueixen, acumulant pols i morint-se de fàstic, des que van tancar sense avisar a finals de juny de 2022. Josep Maria Pallàs, però, es va jubilar uns dies abans, just als 65 anys, per no viure aquell moment que veia a venir. Encara li fa mal. «Quan ho veig abandonat sento pena, frustració i no entenc res. Pensava que fèiem un cine que perduraria en el temps i no va ser així», explica. Que la família Regàs perdés la titularitat exclusiva de l’equipament i hi entrés un nou soci «que no s’ho sentia seu» va ser un primer cop. L’altre, la mort de Ramon Regàs el 2014, perquè ningú de la seva família va voler assumir la continuïtat del projecte.

Pallàs havia entrat al negoci l’octubre de 1978 gràcies a que era veí de la família Regàs, al Pont Major, els propietaris històrics de l’Albèniz. Duia la publicitat i les relacions públiques d’aquesta sala i de les altres que formaven el seu circuit. A Girona només hi havia, a més d’aquells, l’Ultònia, l’Orient, el Modern i els Catalunya, el 1982 s‘hi van afegir els Plaça. «L’any 1983 tots els empresaris es van reunir perquè la ciutat i els temps canviaven per veure si programaven tots junts, però Narcís Agustí, tot i que li semblava bé la idea, va preferir seguir tot sol. «Era legítim i comprensible, perquè tenia l’exclusiva de les pel·lícules Paramount, Universal i Fox i li anaven molt bé», apunta Pallàs. La resta de cines sí que van programar plegats, un circuit format per Albèniz, Coliseu, Gran Via, Plaça i Modern. Per no tenir conflictes a l‘hora d’anar a buscar les pel·lícules, els dos grups es van repartir les distribuïdores, que eren, en aquells temps similars.

Hi va haver un temps en que el cinema rendia, i rendia molt bé. Pallàs recorda que «quan vaig entrar, si l’Albèniz no feia 3.000 espectadors un diumenge era un fracàs». Avui seria un èxit aconseguir aquestes xifres en complexos de moltes sales. Pallàs recorda que Rambo, de Sylvester Stallone, va ser el film més taquiller de tots els que va arribar a programar. 18.000 persones en la primera setmana. Era el 1984. I coincidint amb l‘estrena, va fer la reposició d‘Acorralado, la primera part, al Gran Via, fent 9.000 espectadors més. Un negoci rodó. Aleshores una pel·lícula podia tenir un recorregut mitjà de tres mesos als cines de Girona, cosa impensable avui, quan els títols es cremen en qüestió de dues setmanes.

Programes dobles

Josep Maria Pallàs recorda el temps dels programes dobles i explica que es van acabar a partir de 1982, quan va estrenar Warner Loca Academia de Policia en ple estiu, i còpies massives. Fins aleshores «no hi havia pressa» i els títols podien arribar amb retard a qualsevol lloc, sense que això els afectés el rendiment comercial. «A Girona els estius al cine anaven molt malament perquè no hi havia estrenes, però amb aquella van veure que la gent responia, cosa lògica perquè tenia temps, ja que eren de vacances». Tot i això el circuit va mantenir els programes dobles al Gran Via. El 1987 aquesta sala, de més de 1.000 butaques, va tancar amb Días Rebeldes i Regreso a la escuela.

La figura del programador, entès com un artesà que té cura de les pel·lícules, s’ha perdut. Ara els circuits programen en massa. «N’hi ha que ho volen fer tot per no equivocar-se, d’altres si tenen 10 sales, fan el mateix a totes les que tenen, sigui a Vigo o a Girona, i si són vuit, doncs igual», apunta. A l’Albèniz, quan es va convertir en multisales en aquell boom que va viure la ciutat a finals dels 90, «mirava de fer de tot, cine comercial, però també d’autor, mirant sempre de poder allargar les pel·lícules en cartell tant com pogués per fer-les rendibles. Ara el problema és que els departaments de programació i comptabilitat dels grans circuits no es parlen».

Amb l’Albèniz i el Plaça abandonats i morts de fàstic des de fa més de tres anys, Josep Maria Pallàs pensa que ara ja és molt difícil que puguin reprendre l‘activitat algun dia. Ho reflexiona: «el material informàtic i els projectors han quedat obsolets, i segurament les butaques estaran molt deteriorades. S’hauria de començar des de zero, en un lloc sense aparcament, i amb una competència molt important com la dels Ocine i l‘Odeon de Salt». A part, però, hi ha una dada demolidora per pensar que una ciutat amb 30 pantalles o més és difícil de repetir. El 2000, en ple boom, Espanya va fer 150 milions d‘espectadors. L’any passat no es va arribar a 75. Se n’han perdut la meitat en 25 anys.

Canvi de tendència

«Sempre havia pensat que el cinema no moriria mentre no compartís l’estrena. Ara s’ha perdut l’exclusivitat i no queda clar quà va al cine i què va a streaming. En dues setmanes et pots trobar un títol de Netflix que passa de les sales a la televisió. Ara les pel·lícules no duren perquè no deixen que durin. Nosaltres vam fer Las leyes de la frontera, va ser estrenar-la Netflix, i ens va caure en picat. En canvi anys abans Todo sobre mi madre va aguantar sis mesos, fins i tot, estrenada ja a Canal+.

Els espectadors que anaven a l‘Albèniz, majoritàriament, s‘han perdut, i qui més se n’ha beneficiat ha estat el Truffaut, l’únic cine que resta al centre de Girona. El 2019, l’últim bon any pel negoci, la ciutat va tenir 800.000 espectadors (Albèniz, Ocine, Truffaut i Odeon). Ara no s’arriba al mig milió. Pallàs també va menys al cinema des que s’ha jubilat, tot i que segueix col·laborant amb els de Roses, assessorant-los, «per amistat».

Subscriu-te per seguir llegint