El Big Bang de Temporada Alta més enllà de Liddell: 4.000 metres de seda i un manifest «sui generis»

Angélica Liddell. Aquest any el Big Bang de Temporada Alta -l’antiga Setmana de Programadors- de Temporada Alta, l’eclosió de creació contemporània del festival, tenia un nom propi, el de la figuerenca, que dissabte i ahir va congregar els espectadors a punta de dia per veure sortir el sol després del seu tercer espectacle funerari. Hora intempestiva a banda, el públic va sortir totalment remogut del Teatre de Salt després de veure el ritual de bellesa, mort i provocació de Liddell. Ara bé, l’estrena absoluta de Seppuku. El funeral de Mishima o el placer de morir, que fins i tot va provocar algun desmai entre el públic, era el gran reclam de la cita del festival amb l’escena més trencadora, però no l’únic.

Durant quatre dies, 106 programadors d’una dotzena de països -xifra rècord que permet recuperar els números previs a la pandèmia, recordava el director de Temporada Alta, Narcís Puig- han pogut veure una desena de propostes, entre teatre, cinema i dansa, a càrrec d’artistes locals com Oriol Pla i Pau Matas, Lorena Nogal o Roser López Espinosa, l’encarregada de tancar ahir el Big Bang amb Cèl·lula #6: faula, i d’internacionals, com ara la belga Miet Warlop, debutant a Girona, i l’argentina Marina Otero, una habitual del festival.

La primera visita al certamen de Warlop, un dels noms a l’alça de l’escena europea, va aixecar aplaudiments i fascinació per la sorprenent proposta d’una creadora incapaç de definir-se amb una única etiqueta, perquè es mou entre el teatre visual, la dansa i la performance.

«Eren com venedors de catifes, però en sofisticat», bromejava un espectador a la sortida. I sí, els sis intèrprets de Inhale Delirium Exhale tenien alguna cosa de venedors de catifes, enrotllant i desenrotllant 4.000 metres de seda en llargs cilindres, però també de plegadors de llençols, estenent una tela quilomètrica pel passadís del Teatre Municipal, i fins i tot de castellers posant-se la faixa, embenant-se una cuixa en comptes de la cintura. Corrien, saltaven, feien i desfeien, fins que la roba els engolia.

Perquè el muntatge, que es veia per primera vegada a l’Estat, és bàsicament això: seda convertida en espectacle, i quin espectacle! Durant una hora clavada, Warlop va jugar amb la música, l’humor i el teixit, que va servir de projectil disparat a canonades, penjat com un teló, hissat com una bandera o omplert d’aire amb grans ventiladors.

Pel que fa a Marina Otero, si a Kill me, la peça que va dur a Salt l’any passat, explorava els seus problemes de salut mental amb l’ajut de cinc patinadores, un nan i un plantejament al caire del precipici, a Ayoub canvia el to per culpa de com està el món. El resultat és un manifest sui generis amb Despacito com a banda sonora. «Què passarà ara que m’he significat dins el mercat de l’art?», es pregunta després de l’intent de censura d’un programador alemany quan ella vol incloure un missatge proPalestina en una obra.

I és que la guerra a Gaza travessa tot el muntatge, creat a partir d’un viatge a Tànger a la recerca d’un home amb qui casar-se. L’escollit és l’Ayoub del títol: ella li promet l’accés a Europa i una nova vida a Madrid a canvi d’una bona història per dur a l’escenari.

Com en propostes anteriors, la performer converteix la seva vida en material artístic i exposa el procés creatiu davant del públic, aquí en forma de conferència teatralitzada, combinada amb vídeos casolans, converses de WhatsApp i fotografies, deixant enrere, però, l’humor i (gairebé) la dansa.

Tot i en poti-poti de temes -el colonialisme, el paper galdós d’Europa en els conflictes del món, la dependència dels altres o l’amor romàntic- tot plegat queda més o menys ben lligat. Curiosament, la part menys interessant és la del romanç, fins que apareix l’actor Ibrahim Ibnou Goush en una intervenció estel·lar fent d’Ayoub i posa els punts sobre les is.

El teatrí de La Mula

Més enllà de les estrenes i d’espectacles amb una solvència més que contrastada, com el fantàstic Gola de Pla i Matas, que ja es va estrenar l’any passat al festival i que hi ha tornat amb la vista posada en l’exportació, aquest cap de setmana llarg als teatres ha deixat algun moment memorable, com el públic de la sala La Planeta dret, entonant puny en alt un himne surrealista al ritme que marcava La Mula.

Després d’irrompre en l’escena amb la potència visual de Thauma, un muntatge de figures sense rostre, de colors llampants i comportaments delirants, en el seu segon espectacle Magda Puig i Andreu Martínez s’alliberen de la imatge i ho fien tot a la paraula. I se’n surten de meravella. Dins el teatrí de La Mula no hi ha actors ni titelles, només cartells, però els mots que hi apareixen campen lliures, fent jugar el públic amb la vista i l’oïda, convidant-lo a cantar i sobretot, a mirar-se les lletres des d’una altra perspectiva. Només una pega: posats a dur la llengua a l’escenari, si els rètols són en castellà i hi ha lloc per als sobretítols en anglès, per què no també pel català?

Menys lluïda va quedar la proposta itinerant de Lorena Nogal, Picassa, al CaixaForum. La ballarina de La Veronal va muntar una romeria dansada per tres espais del centre cultural. La combinació de la dansa cubista de Nogal, la inspiració picassiana i l’entorn prometia, però la seva feina no va acabar de brillar per les estretors de les sales de la Fontana d’Or i sobretot, per unes transicions desconcertants -per canviar d’escena i de vestuari- i bastant mal resoltes en què el públic no entenia què passava ni quan s’havia de moure cap a la sala següent.

La creació contemporània ja ho té això de dur-te cap a llocs on no sabies que volies anar.

Subscriu-te per seguir llegint