Dues veus als soterranis de la catedral

«Bé, doncs ara ja sabeu qui som», es van presentar Giulietta Vidal i Irene Romo després d’entonar a cappella El pardal en l’arrencada del Concert a Cegues que van protagonitzar diumenge als soterranis de la catedral de Girona. Després d’uns minuts de nervis i xiuxiuejos amb l’expectativa de qui sortiria a tocar, el públic, que compra l’entrada sense saber qui anirà a veure, ja els havia posat cara i potser també nom, Alosa, però la millor carta de presentació del duet barceloní va ser aquella primera cançó tradicional, amb la lletra una mica canviada i cantada fent lluir les dues veus, entre rialles i mirades còmplices.

Perquè els qui coneixien Alosa ja sabien que això és marca de la casa del grup i els qui no, ho van descobrir allà mateix, amb un repertori que va barrejar temes tradicionals, propis i versions alienes, esquitxada de comentaris amb molta naturalitat, com la sorpresa de Romo per com de bé sonava el seu primer concert sense amplificació. «És el primer cop que no tenim tècnic de so, avui ho som nosaltres regulant la nostra pròpia veu per adaptar-la a l’espai», va explicar.

De l’havanera Si fóssim gavines de Tòfol Mus i la Dansa de la primavera de Maria del Mar Bonet a La dama d’Aragó, i d’allà a un repertori tradicional, però tunejat, com el divertit medley que unia Els tres tambors, Tres pometes té el pomer i la cançó de la sèrie Les tres bessones.

L’hereu Riera, Sota de l’om -amb estrofes d’El rossinyol- o Aquestes muntanyes van sonar en les fredes estances de sota el temple, entonades per les dues components d’una formació que va néixer a la xarxa i que s’ha fet un lloc propi al panorama català per les seves dots vocals, però també cantades pel públic, que se’ls va sumar en diverses ocasions. La música que ve d’antic ja ho té, això, que s’encomana.

Amb el violoncel i els panderos com a únic acompanyament, Alosa va fer també el bolero Si nos dejan de José Alfredo Jiménez o Fent camí dels Esquirols, per continuar avançant amb La cançó del lladre i Flors i violes, un dels temes de collita pròpia recollits en el seu primer disc, el recent El primer cant del matí, en què parlen de la Barcelona d’ara, però amb una fórmula musical que remet al cançoner popular.

Marieta cistellera i La plaça, amb uns «tralarais» més que contagiosos, van ser el final d’un Concert a Cegues a tocar, o més ben dit a sota, d’un escenari de postal.

Subscriu-te per seguir llegint