Oriol Roigé: «Cada dia tinc més ganes de trencar relacions amb el mòbil»

És molt pesada la gent que t’explica els seus problemes?

(Riu) No, mentre no siguin reincidents.

Troba sovint gent que els hi explica?

És més habitual que nosaltres expliquem a la gent els nostres problemes.

Amb anta virtualitat estem perdent de vista la vida real?

Sí, cent per cent. Tot aquest món digital és com un univers paral·lel que s’escapa de la realitat. Estem cada vegada més pendents d’aquest món fictici que no sabem com funciona però on tothom hi és.

Tot aquest món digital és com un univers paral·lel que s’escapa de la realitat

Què li semblaria una nòvia creada per intel·ligència artificial?

No m’agradaria, la veritat.

La podria triar exactament al seu gust.

Ui, no, segur que no sabria fer-la funcionar. Potser al cap de temps s’actualitzaria i encara seria pitjor.

Les lletres dels seus temes, desprenen cert cinisme. La vida s’ha d’agafar així?

Crec que sí. Les nostres cançons parlen de temes que ens preocupen a nosaltres i que ens afecten. Per exemple la digitalització, l’ecologia, el consumisme... Les lletres enfoquen aquestes qüestions amb cert cinisme, amb sarcasme, amb ironia. No deixa de ser la nostra forma d’aproximar-nos amb sentit crític a aquests temes. Al cap i a la fi, nosaltres som víctimes de tot el que passa, i és la nostra forma d’explicar-ho.

La vida també va bé, agafar-se-la amb sarcasme?

Cal buscar el punt just. Agafar-se seriosament les coses importants, però, per la resta, és obligatori el sarcasme i la ironia. La vida seria molt difícil si ens haguéssim de prendre seriosament tot el que va malament i tots els problemes que tenim. Seríem molt infeliços, el sentit de l’humor és una sortida a tots aquests problemes, ens permet passar-hi de puntetes per sobre i treure’ls pes.

La vida seria molt difícil si ens haguéssim de prendre seriosament tot el que va malament i tots els problemes que tenim

És important avui guardar les aparences?

Sembla que sí, i més amb les xarxes socials. Estem més pendents de figurar d’ensenyar el que potser és fals, que del que realment som. Hi ha una necessitat d’ensenyar, de mostrar-te al teu entorn -que no té per què ser la gent que coneixes, sinó un entorn virtual- has d’ensenyar a tota hora com de bé estàs, el feliç que ets i quantes coses tens. Sovint això està molt lluny de la realitat, és el món fictici del qual parlàvem al començament. Un dels grans problemes dels darrers 10-15 anys és l’entorn que hem construït i com hem desenvolupat una necessitat que abans no teníem. És una pena, i ho dic sabent que segurament jo també en soc víctima. Però bé, el primer pas és ser-ne conscient (riu).

«Criticarem els drames dels altres per no haver de pensar en els propis», canten. Això és molt català, oi?

Ha, ha, em penso que sí, és una forma força catalana d’enfocar els drames. Aquesta lletra és quasi un exercici de reflexió, perquè és una pràctica força habitual, aquesta de no enfrontar-nos als nostres problemes, preferim parlar dels problemes dels altres. Millor criticar el malament que fan les coses els altres, així el que fem nosaltres queda en segon pla. És una fugida endavant, però els problemes de fons no desapareixen.

En política també es porta molt.

Vostè dirà. I més avui en dia, que la política està tan trencadeta. Els polítics ho fan molt, això de tirar sempre pilotes fora i no mirar mai endins.

Hi ha una necessitat d’ensenyar, de mostrar-te al teu entorn -que no té per què ser la gent que coneixes, sinó un entorn virtual- has d’ensenyar a tota hora com de bé estàs, el feliç que ets i quantes coses tens

Ha aconseguit ja llençar el mòbil per la finestra, com també canta?

No encara, però falta poc. Cada dia que passa tinc més ganes de trencar relacions amb el mòbil. I qui diu el mòbil, diu la tecnologia en general, els inputs digitals. Hi ha moments que no t’adones del temps que has estat pendent de les xarxes, a vegades hi penso al final del dia. Ja no tinc tiktok, però m’adono de les hores que he estat a Instagram i soc incapaç de recordar un sol vídeo des que he vist. Imagini el temps que he perdut i el poc valor que té el que he fet. Em queda poc per llançar-lo. A sobre, en tinc dos.

Queda gaire per arribar al col·lapse final?

Espero que arribi aviat. Ha d’estar bé, trencar amb tot el que està malament del món actual, i tornar a començar. Aquesta cançó la vam escriure durant la covid, ens va servir molt per donar-li aquest aire postapocalíptic. Imagini que un dia sentim a la ràdio que el món s’ha acabat, que tot se n’ha anat a la merda, que tots els sistemes han fallat i no queda res. D’alguna manera seria un alliberament.

Què faria?

Ja no estaríem lligats a tot el que hi estem, a aquestes construccions que no signifiquen res. Tornem a començar i valorem realment les coses importants. El col·lapse final no ha arribat, però està arribant, només espero que sigui una oportunitat per fer les coses millor.

No n’hi havia per a tant, diu la lletra.

És que no n’hi havia per a tant. Tot el que hi havia abans, tots aquests problemes que ens preocupen no són res, el que importa són altres coses.

Subscriu-te per seguir llegint