Gemma Ruiz: «Hi ha dones que amb l’edat es fan més llenguerudes, això és un guany»

A una dona no se li pregunta mai l’edat?

Se li pregunta, però aleshores aguanti vostè la resposta (riu). Jo porto un any dient «aquest any en faré 50», per desactivar l’ensurt.

Té alguna cosa bona, fer-se gran?

En el cas de les dones, et treu de la motxilla totes les imbecil·litats que t’han amargat la vida, ja no t’estàs d’orgues. T’atreveixes més a tot, he vist dones que amb l’edat s’han fet molt més llenguerudes del que eren, i això és un guany molt important.

Vostè diu molts renecs?

Jo ja en dic des d’abans, no em caldrà fer-me gran pe dir-ne, em ve de sèrie. És herència del meu avi.

Amb l'edat ja no et deixes aixecar la camisa d’una manera tan innocent. Ara bé, t’han d’acompanyar la salut i els dinerons, els dos factors essencials per fer el que vulguis

Qui és el seu renec favorit?

Hòstia de Déu. I collons de Déu. Són els que més dic, ho saben tots els meus amics.

Tornaria als vint anys?

D’entrada em surt respondre que sí, però és clar, tornar als vint anys exactament com era... Li diria que sí, però amb el que he sabut després.

Aquesta opció és tramposa.

Si no em deixa fer trampa, no hi tornaria.

Per què? Com era, als vint anys?

No és que no m’agradi com era. Però m’hauria agradat saber moltes més coses que he anat aprenent després, tenir una altra visió de la vida. Prefereixo els anys que tinc ara.

El patriarcat també fa que els homes no cultivin tant l’amistat, que no s’obrin tant a explicar-se les coses, així que socialitzen menys els neguits i les preocupacions

D’aquí a deu anys dirà el mateix?

Espero que sí. Vull treballar per dir-ho.

Quin altre avantatge té, fer-se gran?

Poder fer el que no gosaves. Si el cos et tira bé i tens unes condicions socioeconòmiques que t’ho permetin, és clar. Amb l’edat tens l’arrogància de l’experiència, que és bona. Existeix l’arrogància de la joventut, però també la de l’experiència. Ja no et deixes aixecar la camisa d’una manera tan innocent. Ara bé, t’han d’acompanyar la salut i els dinerons, els dos factors essencials per fer el que vulguis.

Les dones grans s’ho passen millor que els homes grans?

Crec que sí, perquè els homes grans socialitzen menys. El patriarcat també fa que els homes no cultivin tant l’amistat, que no s’obrin tant a explicar-se les coses, així que socialitzen menys els neguits i les preocupacions. Els homes queden una mica més aïllats que les dones. Fixi’s que els homes, quan es saluden, fan una mica així, no hi ha grans abraçades.

Ha fet mai el mateix que la seva protagonista, de deixar-ho tot enrere i llançar-se?

Una mica sí. Als 33 vaig fer un canvi de vida força radical. És quan vaig començar a escriure. Fins llavors ni m’ho havia plantejat.

El somni de tota dona és un amant italià amb la cara d’en Mastroianni quan era jove

I també s’ha fet tirar les cartes?

No. Potser ho hauria de fer (riu). Em fa una mica de basarda, imagini que em diuen que l’any que ve, la palmo. Hòstia, nano, què fots amb aquesta informació? Llavors diria «hòstia de Déu!».

El somni de tota dona és un amant italià?

Definitivament, sí. Amb la cara d’en Mastroianni quan era jove. No puc negar-ho.

Ha complert mai el seu somni?

Doncs no. A Venècia sí que hi he estat, com la protagonista, però sense amant italià. Ni amb la cara d’en Marcello ni sense.

Els fogots són una bona putada?

Bé, és una murga. La menopausa no és una malaltia, però té símptomes que són una gran murga. I com que està infraestudiada, està també infradotada de pressupostos. Si la menopausa estigués estudiada com la calvície masculina, no tindríem fogots.

No estic segura que MILF sigui un apel·latiu gaire desitjable

I ara per què es fica amb mi?

No, home, no pensava en vostè. El meu home també és calb. Vull dir que a l’hora de triar a què destinar recursos, la menopausa s’oblida.

Fins no fa gaire, semblava que la menopausa era la fi de la vida d’una dona.

És que les dones, quan hi estem entrant, ens pensem que és així. Hi entrem d’una manera molt desinformada. Hi ha tant tabú, tanta desinformació i tanta foscor, que entres a la menopausa acollonida. Dir simplement «collons, què m’està passant» no és la solució.

Collons de Déu, què m’està passant.

Això mateix. És una sensació molt desagradable, i la veritat és que també l’he començat a tenir.

Ha passat a la història allò que els homes grans són interessants i les dones grans són velles?

Encara no hi ha passat. Els rols madurs que s’honoren en la ficció, són encara els masculins. Fins i tot en els anuncis, les figures d’autoritat, els savis i els experts, predominen els homes. Venim de l’estigma de la bruixa, i encara l’arrosseguem.

Els rols madurs que s’honoren en la ficció, són encara els masculins. Fins i tot en els anuncis, les figures d’autoritat, els savis i els experts, predominen els homes

Ara existeixen les MILF, això posa les dones madures en un lloc preeminent.

No estic segura que sigui un apel·latiu gaire desitjable.

No li agrada que li diguin MILF?

No. De fet, no ho soc ben bé, perquè no soc mare. No hi entro, tio. Un acrònim que s’inventen, i no hi entro.

Subscriu-te per seguir llegint