L’autor que va deixar que una dona es desfogués en plena edat mitjana

Quan Giovanni Boccaccio va escriure Elegia de madona Fiammetta (1343-1344), encara quedaven uns anys fins que el seu nom quedés gravat com un dels grans autors de la literatura humanista per la seva obra Decameró. Considerada la primera novel·la psicològica de la tradició europea, Elegia de madona Fiammetta dedica les seves 260 pàgines a plasmar els sentiments i alts i baixos d’una jove noble que plora el seu amant absent. L’editorial gironina Edicions de la Ela Geminada ha publicat aquesta setmana la primera versió de la novel·la en català modern amb una traducció que ha anat a càrrec de Pau Cañigueral. Nascut a Torroella de Montgrí i crescut a Llagostera, va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Girona i actualment està establert als Estats Units, on treballa de professor a la Boston University.

La seva connexió amb l’obra de Boccaccio ve de la recerca que va fer durant la seva tesi doctoral, centrada en l’impacte d’aquest autor a la literatura catalana medieval. «Mentre feia la tesi vaig acostar-me a aquesta obra en italià i no vaig entendre res, té un llenguatge molt complex», explica Cañigueral. «Vaig traduir-la al català per mi, per fer bé l’estudi, i aquesta va ser la primera versió que en vaig fer: un cop acabada em va agradar i vaig pensar que podia ser interessant publicar-la», indica. Aquesta seria la llavor d’una feina que li ha costat més d’una dècada. «La pandèmia va ser un moment bonic en què vaig poder-hi dedicar bones estones», recorda. L’Elegia de madona Fiammetta ja tenia una traducció al català anònima datada del segle XV. «Les traduccions medievals eren poc fidels i afegien fragments que no formaven part de l’obra original, i jo el que he fet és treure aquestes llicències que tampoc eren interessants per ser el més fidel possible a l’estil de l’obra original», subratlla el traductor. A banda, també ha polit i simplificat alguns paràgrafs: «hi havia frases que tenien més de quinze línies», riu, i afegeix que la manera d’escriure de Boccaccio, com a intel·lectual humanista que era, es basava en els clàssics llatins i imitava l’estructura del llatí, inclosa la sintaxi.

Desfogament a consciència

Durant les més de dues-centes pàgines de la novel·la, Fiammetta explica la seva història des de la seva cambra: és casada amb un bon marit i tot anava bé fins que es va enamorar del jove Panfilo, a qui va conèixer casualment i amb qui va tenir una història d’amor, fins que ell va marxar cap a Florència perquè tenia el pare molt malalt. Tot i la promesa de tornar al cap de quatre mesos, no l’ha tornat a veure més, i li han arribat notícies que s’ha casat i té una altra amant.

Cap altra obra medieval dona veu de manera tan extensa a un personatge femení

Juntament amb la narració dels fets, la protagonista expressa totes les seves emocions, amb moments d’alts i baixos on se sent engelosida, depressiva o venjativa. Tot plegat mentre es compara amb heroïnes gregues com Fedra o Medea dins uns mateixos barems de patiment per un amor frustrat.

Si bé era habitual que els autors d’aquesta època fessin obres amb protagonistes masculins que desgranaven de manera extensa pensaments o visions que havien tingut, no passava el mateix amb el gènere femení: «No hi ha cap altra narrativa tan llarga a l’edat mitjana que doni veu a un personatge femení com ho fa Boccaccio a Elegia de madona Fiammetta», assenyala Cañigueral. Aquesta traducció arriba en un moment molt oportú i que convida a les «descobertes»: aquest desembre es commemoren els 650 anys de la mort de Boccaccio. «Dins el panorama dels grans autors humanistes és el menys important, només es llegeix el Decameró i es té una visió molt limitada de la seva obra», indica. «Els seus llibres de joventut no interessen tant, i tot i que alguns no són perfectes, aquest té un arravatament de geni que el fa impressionant», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint