Mar Bosch convida a acostar-se al precipici en el seu primer recull de contes

«Pensava que seria més fàcil i, a l’hora de la veritat, m’ha costat més escriure contes que no pas una novel·la, perquè cada conte ha de ser una idea molt bona, que exploti i que faci tot l’arc narratiu», reconeix l’escriptora Mar Bosch (Girona, 1981). La gironina acaba de publicar el seu primer recull de contes, Lliçons d’abisme (Empúries), un llibre en què l’abisme del títol és més que una metàfora. L’autora s’acosta al precipici per l’important esforç de condensació que requereix cada narració -«escriure un conte és gairebé un exercici de virtuosisme»- i convida el lector a apropar-s’hi a través d’un joc narratiu que trenca la lectura lineal.

Als contes de Bosch, la quotidianitat trontolla: hi ha una dona a qui li cau del cel l’home que desitja, un marit que s’escapa per la forta del darrere o un home que construeix una barca dins de casa. Seguint la fórmula del mise en abîme, aquestes narracions sobre les expectatives, les esperances i les petites apocalipsis de cada dia estan imbricades l’una dins l’altra, un trencaclosques que el lector no compondrà del tot fins a arribar al final i que funciona gràcies a una doble narració.

I és que el llibre es desenvolupa en dues pistes diferents: el relat i les notes al peu, comentaris a peu de pàgina que han pres vida pròpia gràcies a un segon narrador que crea una trama de textos alternatius i que Bosch ha batejat com el Notapeuador.

Com els clàssics relats de Tria la teva aventura, l’escriptora proposa dues maneres de llegir Lliçons d’abisme, segons el tarannà de cadascú: o bé la clàssica, centrada exclusivament en els relats per qui vulgui anar per feina, o la més aventurera, per als qui vulguin entrar en aquest univers paral·lel de peus de pàgina escrit per una veu, explica, que és «tot un corcó» que evoca «el crític literari que tots tenim dins, criticant tot el que escriu l’autor».

«A mi em costa molt abandonar la novel·lística, per això hi ha aquest fil narratiu per sota. Formalment, he fet el meu primer recull de relats, amb històries interconnectades però independents temàticament, però si fas la lectura en vertical, et trobes una novel·la desconstruïda, la que lliga els dos narradors», explica l’autora de Les generacions espontànies i L’edat dels vius.

Mar Bosch manlleva el títol, Lliçons d’abisme, d’una expressió de Jules Verne a Viatge al centre de la Terra. En un dels capítols, el vell geòleg protagonista agafa el seu nebot, que està escagarrinat pel viatge, i el traboca d’un campanar perquè perdi la por. «En aquestes lliçons d’abisme m’hi va fer fixar en Vicenç Pagès Jordà», recorda Bosch, que li ha dedicat un llibre, diu, que hauria «apadrinat». «Havíem de treballar les narracions del llibre, perquè n’hi ha de quan era molt joveneta, però no hi vam ser a temps, i l’hagués fet acompanyar-me a totes les presentacions», assenyala Bosch, una de les «marmessores» del llegat de l’autor empordanès, també a l’Aula d’Escriptura Vicenç Pagès de Girona, on continua la seva feina com a professora i cap d’estudis.

Un cop vist tant de prop l’abisme del conte, tornarà a escriure’n aviat? «Quan hagi fet moltes novel·les i n’hagi après molt. Només llavors tornaré a fer un llibre de contes», bromeja.

Subscriu-te per seguir llegint