Guillamino: «Tots els monjos de Poblet anaven a combregar: què havia de fer, jo?»

Em penso que Figueres no és un lloc desconegut, per a vostè...

Gens. Hi anava de petit, la meva besàvia Carmeta hi vivia, i els meus avis també. Sempre hi anava, he passat moltes hores, a Figueres. També els meus pares tenien casa a Garriguella. Quan em van proposar iniciar el nou cicle a Figueres, després de set anys aturat, em va semblar bonic. Tinc la sensació de jugar a casa.

Set anys de silenci. Els ha passat al Tibet, com en la pel·lícula de Brad Pitt?

No, no, ha sigut casualitat. L’anterior disc, Fra Júpiter, el vaig fer el 2018, al monestir de Poblet. Dec ser dels pocs músics que s’hi ha internat voluntàriament. Vaig demanar de portar-hi una guitarra i ho van acceptar. Vaig estar en una de les torres del monestir.

Dec ser dels pocs músics que s’ha internat voluntàriament al monestir de Poblet. Vaig demanar de portar-hi una guitarra i ho van acceptar

En un lloc on fan vot de silenci, vostè s’hi va presentar amb una guitarra?

Per això em van aïllar, em van posar en una torre. Tot i que després vaig fer vida amb els monjos, combregant amb ells i tot. El cas és que després d’això va arribar la pandèmia, i vaig patir un càncer, aquesta setmana fa cinc anys que em van operar. Tot va sortir bé, afortunadament. No n’he parlat fins ara, hi ha qui després en fa un disc o un llibre o ho explica, jo m’ho vaig guardar. Amb el temps he vist que una part d’aquest silenci era influït perquè potser no estava preparat emocionalment. Ara ho dic. Ara m’agrada dir-ho. És una forma de fer justícia a un silenciament de la malaltia que tampoc no era natural.

Set anys són molts. I si el públic l’ha oblidat?

[Fa un gest com dient «tant em fa»] L’important és no deixar-ho mai. Faig cançons, però no soc un músic mainstream com poden ser Oques Grasses. La meva música és més alternativa, cosa que em dona certa llibertat. M’agrada així, estic molt còmode, puc fer el que vulgui. Avui en dia has de ser el millor, has de tenir grans èxits, has de triomfar... no sé si la música és ben bé això. Tot aquest temps de silenci m’ha servit per adonar-me que, al final, fas música perquè t’omple. Durant tots aquests anys he estat fent cançons i no les he publicat, les he fet per mi.

Potser la malaltia fa que ara vegi les coses d’una altra manera?

Sí, però ara estic content perquè feia tres anys que volia tornar amb un disc, si bé la música que feia no m’acompanyava. Quan he sigut capaç de fer música nova, he sabut que era el moment. Com que no tenia pressa per tornar, ho he anat posposant. Ho he fet quan he trobat el què.

Tornem al monestir, que jo vaig anar a col·legi religiós: es va convertir, a Poblet?

No. Haig de confessar que no estic batejat.

Avui en dia has de ser el millor, has de tenir grans èxits, has de triomfar... no sé si la música és ben bé això

Ho va comunicar als monjos?

No els ho vaig dir. I a Poblet vaig fer una cosa molt mal feta: anar a combregar sense estar batejat.

Ja sap que se’n va de caps a l’infern?

Això només si hi creus. Vaig veure que tots els monjos anaven a combregar i, què havia de fer, jo? Donde fueres, haz lo que vieres. Vaig aprofitar que era una bona ocasió de combregar, perquè mai ho havia fet, de petit els meus pares sempre em deien que no podia fer-ho perquè no estava batejat. Em quedava sempre sense hòstia.

Tampoc no es va confessar abans, com és preceptiu?

Tampoc, tampoc, vaig fer un entremig estrany.

Com era el seu dia a dia en un monestir? Treballava l’hort amb els monjos?

El dia a dia és molt endreçat, allà. Per sort no m’havia de llevar a quarts de cinc com els monjos, jo em llevava a les set. O sigui que no anava a la missa de matines, anava a la de les vuit.

No m’havia de llevar a quarts de cinc com els monjos, jo em llevava a les set. O sigui que no anava a la missa de matines, anava a la de les vuit

M’està dient que anava a missa amb els monjos?

És obligat anar-hi almenys tres cops al dia.

M’estranya molt que no acabés convertit.

El que en vaig treure van ser melodies molt maques que vaig incorporar al disc. I lletres! Tot el dia llegint els salms i els cants i pensava «això és boníssim», així que ho afusellava. Al cap i a la fi, la creació és això, transformar altres creacions.

Què li deien els monjos?

Res, perquè tenen vot de silenci.

Ai, perdó. Com es comunicaven?

Un cop al dia, havent dinat, el fra hostatger passa per davant de tots, en formació. El primer dia ja avisen que, si mai vols dir res, has d’aixecar la mà quan passi per davant teu, i llavors anem al refectori a xerrar. Un dia ho vaig fer, i li vaig demanar dues coses: si podia venir un fotògraf a fer-me fotos pel disc, i que volia conèixer l’organista. Em va dir que em respondria al cap de 24 hores, després del dinar. L’endemà vam anar altre cop al refectori.

En vaig treure van ser melodies molt maques que vaig incorporar al disc. I lletres! Tot el dia llegint els salms i els cants i pensava «això és boníssim», així que ho afusellava

I què tal?

Em va dir «ja tinc resposta. 1: pot venir el fotògraf però només pot fer fotos externes, i 2: l’organista no vol xerrar amb tu». No tenen gens d’interès pel món exterior.

Li agradaria ser monjo de clausura?

No, no. Capítol superat.

És un místic, Guillamino?

Una mica místic sí que ho soc. Ara bé, amb el nou disc, aquest misticisme el canalitzo cap a l’amor més romàntic.

Cosa que no hi ha al monestir, suposo.

No, però allà hi ha també una mística molt bonica, un acostament al fet sobrenatural.

El primer single del nou disc es diu T’estava esperant. A qui espera, vostè?

Potser m’estava esperant a mi mateix, a poder tornar a dir coses, musicalment parlant. És com si el meu altre jo em digués «que bé, que siguis aquí un altre cop, gaudint de la música».

Tothom espera alguna cosa?

Crec que sí, tothom té expectatives. Hi ha expectatives a curt termini, vostè una entrevista, jo una cançó, i després hi ha el que un espera a més llarg termini. Ara mateix, jo no espero res en l’aspecte material, ni nombre de concerts ni d’espectadors ni res, el que espero és gaudir de la música i adonar-me de com vaig començar. Potser el que estem esperant tots és aquesta espurna de tornar a recuperar coses que ens facin il·lusió. M’he posat molt intens (riu)?

Potser m’estava esperant a mi mateix, a poder tornar a dir coses, musicalment parlant. És com si el meu altre jo em digués 'que bé, que siguis aquí un altre cop, gaudint de la música'

Vull creure que aquesta entrevista arribarà a Poblet, així, que per acabar, digui aquí el que aquell dia no li va poder dir a l’organista, esperant que ho llegeixi.

Hòstia (riallada)! La intenció era fer-li preguntes més aviat tècniques. Segurament té més coses a dir-nos ell a nosaltres que nosaltres a ell. El felicitaria per com toca, això sí.

També li pot preguntar per què no va voler parlar amb vostè.

Això ho vaig entendre al moment. Abans parlàvem del que esperem, segurament que els monjos no esperen res, ho tenen tot cobert, per això on els cal parlar amb ningú.

No esperen, en realitat, molt més que nosaltres?

Esperen la vida eterna, és cert. Si ets creient, creure en la vida eterna et fa feliç, perquè el que ve després és fabulós.

Subscriu-te per seguir llegint