«La tendresa no és ingenuïtat, té a veure amb una forma de resistència»

«Per mi, la tendresa no és ingenuïtat; té més a veure amb una forma de resistència. En un món tan ràpid i tan agressiu, triar mirar amb cura i amb atenció s’ha convertit gairebé en un acte polític», assegura la cantant Zahara, que ha batejat el seu darrer disc com Lento Ternura, un concepte, diu, que convida a «recuperar el temps i la calma sense negar que al voltant hi continuen existint la ràbia, la contradicció o la tristesa». Aquest àlbum que «neix de la necessitat de baixar la velocitat i de fer les coses amb més consciència», es presenta en concert el 12 de desembre a la sala La Mirona de Salt, com a cloenda del festival Temporada Alta.

Lento Ternura arriba després de l’impacte emocional i artístic de Puta, un disc que va suposar un abans i un després en la carrera de Zahara. L’artista no considera que un precedent així sigui una llosa, sinó més aviat al contrari, veu com una alliberació saber que potser «el gran disc» de la seva carrera ja està fet. «Mai havia aspirat a tenir un disc amb aquell impacte, haver assolit la fita m’ha descarregat molta pressió. M’he sentit molt lliure creant aquest, precisament perquè no volia superar ni millorar res», assegura la cantant.

«M’angoixa que l’única manera d’estar a l’escena és sorprenent sempre, millorant, creixent… Tinc la sensació que ens estem carregant moltes coses belles precisament per la necessitat de crear des de la superació en lloc de fer-ho des de la imaginació, la curiositat o la diversió», apunta sobre un treball que, diu, és justament conseqüència de Puta.

«Després de tanta voràgine i alienació, havia de retrobar-me des d’un lloc més amable, però crec que no ho vaig aconseguir», admet. Així, diu, les primeres cançons que va compondre parlaven de l’amor, l’amistat o la vida al camp, però en les últimes, «més alliberada de la necessitat d’escapar», es va sentir més «capaç» de mirar aquell disc amb amabilitat.

«Puta va sortir sol, el més complicat va ser enfrontar-me a tot el que suposava. A Lento Ternura parlo d’un moment vital, és una reflexió filosòfica i una sèrie de preguntes que no es resoldran», diu Zahara, conscient que aquest és un disc «més complex i inaccessible», perquè interpel·la un grup més reduït de gent.

El va escriure després de deixar Madrid, en una casa-estudi al camp on, afirma, «el ritme és un altre»: «M’agrada pensar que això es nota en com sonen les cançons». «Jo vaig tenir la sort de poder frenar, d’escollir un entorn on el silenci i la calma fossin possibles, i això va canviar la meva manera d’escriure i d’escoltar. Per a mi va ser fonamental estar en contacte amb la natura, sentir-me part d’alguna cosa més gran que jo mateixa», assegura la cantant, que lamenta que vivim «molt exposats a la distracció».

«El mòbil, les notificacions, la sensació d’haver d’estar disponible sempre. Lento Ternura també neix de la necessitat d’apartar-me una mica d’això. Però desconnectar continua sent un privilegi: no tothom pot fer-ho. Hi ha feines, responsabilitats o contextos que t’ho impedeixen. I aquí hi ha també la trampa. El descans s’ha convertit en un luxe, estar present, meditar, no contestar tothom és un article de luxe», apunta.

Moviment continu

«Al paisatge rural que m’envolta sembla que no canvia res, però en realitat tot s’està transformant constantment: la llum, els sons, el vent, les ombres. Lento Ternura està produït des d’aquest mateix lloc, com si el so fos un paisatge que respira. No hi ha grans girs, sinó petits moviments, matisos que es van desplaçant sense que te n’adonis. Sentia que la música havia de ser així, loops que es repeteixen, però que estan en moviment continu», assevera l’artista, que ha produït íntegrament el disc.

Però, què queda de la Zahara cantautora, ara que està tan bolcada en l’electrònica, tant quan treballa sola com amb Martí Perarnau al projecte Juno? «Crec que encara hi és. No deixo de sentir-me una dona que fa cançons, que les fa servir per entendre’s i que hi aboca el que sent, odia, estima, l’emprenya… No deixa de ser el que em passava quan feia cançons fa dècades. Sento que les vesteixo d’una altra manera, que treballo altres sons, però que l’essència hi és, i m’atreviria a dir que amb més força que mai», declara.

Pel que fa al concert a La Mirona, assegura que la gira de festivals «ha estat molt intensa i divertida», però «a les sales és on succeeix la màgia». «La proximitat del públic, el contacte, la connexió que es produeix, em sembla potentíssima», subratlla.

Subscriu-te per seguir llegint