«No li veig la gràcia a anar a Mart: ja estic a l’univers, no?»

Jordi Pèlach, de Santa Coloma de Farners, publica El laberint invisible, un doble àlbum on conviu el folk, el rock i la narrativa. Narrativa que l’autor amplia en el seu pòdcast Cròniques Indemostrables. Toca el dia 13 a Barcelona i per Sant Esteve a la Taverna del Subirà (Osor).

A banda de músic és psicòleg, són feines compatibles?

Ajuda a l’hora de fer cançons. Però a banda, em serveix a mi, per l’interès que tinc en l’ésser humà i per com pensem. En certa manera, lliga, encara que la psicologia tingui utiltat i l’art sigui una cosa més que res estètica.

Això sí que em sorprèn: la psicologia serveix per a alguna cosa?

Per favor! Jo soc psicòleg, què li haig de dir? No em foti el negoci enlaire.

Vivim en un laberint que no veiem?

És clar, absolutament. Hi ha un munt de coses que no veiem i que són les que ens mouen realment: les emocions, els pensaments, i altres temes més complexos com la identitat.

Ens mouen o ens tanquen?

Ens tanquen, per això vivim en un laberint.

Tots estem manipulats, la primera manipulació ja és el nom que ens posen: tu ets tal, jo soc tal...

Té sortida, aquest laberint?

Aquesta és una de les preguntes del disc. Si el laberint en què vivim té sortida i si hem d’arribar a algun lloc, són preguntes intrínseques als humans. Tots estem manipulats, la primera manipulació ja és el nom que ens posen: tu ets tal, jo soc tal... Ens fiquen una etiqueta.

Té un tema titulat Vull matar, un altre Ella assassina Elon Musk, una lletra diu «per què odiar-te si puc matar-te»... Té impulsos homicides, Pèlach?

Em penso que no, si en tinc, deuen estar molt amagats. El que passa és que, quan faig un disc, és com si fes una pel·lícula: explico una història, per fer-ho utilitzo uns personatges i unes històries. En aquest cas és cert que hi ha coses extremes, però és que a mi m’agraden les coses canyeres.

És bo saber-ho, poques coses pitjors puc imaginar que un psicòleg amb impulsos homicides.

Segur que n’hi ha algun, perquè els psicòlegs estan molt sonats (riu).

L’odi és una pèrdua de temps?

És clar que sí. «Per què odiar-te si puc matar-te» es refereix a un matar simbòlic. Vull dir que no val la pena enfadar-me amb tu si puc on agafar-te el telèfon i llestos. O dir-te que ets tòxic i no vull saber res més de tu. No val la pena entrar en una espiral d’odi, si et puc fer fora de la meva vida i ja està.

Segur que hi ha algun psicòleg amb impulsos homicides, perquè els psicòlegs estan molt sonats

Es nota el pòsit de psicòleg, també Freud parlava simbòlicament de matar el pare.

Això mateix, no parlo de matar en el sentit literal. La història va per capes, darrere del disc sencer hi ha una narrativa, una història.

Què li ha fet a vostè el pobre Elon Musk?

He, he, no m’ha fet res. El que passa és que per la història em calia un multimilionari i vaig triar l’Elon Musk, em feia gràcia. No és que em caigui malament. Penso que està sonat i que és un drogoaddicte, però no li tinc en compte. Ni el vull matar ni soc de cap partit polític.

Per a un psicòleg és bo, que hi hagi força sonats?

Sort en tenim.

«La violència ritual és un folklore fundacional», diu en un altre tema. No sé si això és molt profund o no vol dir res...

Avui una vida humana no val res, al Congo maten nens i a ningú li importa. Per tant, es tracta d’agafar un multimilionari dels que es follen nenes de 17 anys, aquest que són la brossa absoluta, i matar-lo, però bé, fent un espectacle d’estil superbowl. Estic parlant de la ficció que exposo en el disc, que consti. A Catalunya ho podríem fer amb en Jordi Pujol, ni que fos per a repartir-nos els diners.

No val la pena enfadar-me amb tu si puc on agafar-te el telèfon i llestos

Ja té 95 anys, home, ni a la presó anirà.

Podríem agafar tots els diners que té acumulats i utilitzar-los per alguna cosa útil. Per exemple, fer unes barraques més guais a les fires de Girona.

Quina és l’oligarquia que ens mana, de la qual parla en les seves lletres?

Les grans empreses propietat de multimilionaris, avui tenen molt de pes. Hi ha molta gent que està acumulant molta riquesa i tenen més poders que els mateixos estats.

No som lliures?

No és que algú mani sobretot, però segur que hi ha interessos i que hi ha una sèrie de persones que tenen molt de pes. Sempre ha sigut així, sempre n’hi ha uns a dalt, als quals imagino sonats, que fan i desfan i poden decidir sobre les nostres vides.

Observo que on fa més que imaginar gent sonada, deu ser deformació professional.

(Riallada) La gent sonada és la meva passió.

No és que l'Elon Musk em caigui malament. Penso que està sonat i que és un drogoaddicte, però no li tinc en compte

Li agradaria viure a Mart?

Aquí ja estic bé, això de Mart ens ho venen com una gran experiència i no li veig la gràcia. Ja estic a l’univers, no? No cal anar més lluny.

És que de les seves lletres intueixo que el món actual no li agrada gaire.

Ben vist, veig que m’explico bé. El món està esquerdat i no li fem cas del tot, preferim mirar vídeos d’Instagram o tenir una relació tòxica. Tot està polaritzat, els humans estem desconnectats entre nosaltres.

Té solució, aquest món que pinta?

Jo què sé.

Subscriu-te per seguir llegint