«El món és massa avorrit: a vegades voldria viure dins una fantasia»

Mar Puigbert té clar que la vida no és un conte de fades. És això el que l’empeny a escriure i llegir, per poder endinsar-se en mons que li agraden més que el real, per poder viatjar i viure mil vides en primera persona. Nascuda a Figueres i resident a Utrecht, als Països Baixos, publica La donzella dels mil noms (Elastic Books), una novel·la que es serveix del decorat dels contes de fades per parlar d’alguna cosa més essencial: emocions universals i humanes, d’aquelles que no entenen d’èpoques ni de regnes. L’escriptora presentarà el llibre a la seva ciutat natal el pròxim 13 de desembre a la Biblioteca Fages de Climent.

«El món real és massa fosc i avorrit: a vegades m’agrada fingir que visc en una fantasia», assegura quan li comento que l’he vista a les xarxes vestida amb un vestit de ventafocs. «Llegir i escriure és una manera i el vestuari és una altra forma d’expressió. Sóc una persona passional i m’agrada endinsar-me en tot el que faig: si vaig a veure Wicked, em presentaré al cinema amb un vestit rosa i una corona; si vaig a l’estrena de Stranger Things em posaré una samarreta de Hellfire Club; i si vaig a un mercat de Nadal, em posaré un ugly Christmas sweater. Sempre intento viure-ho tot al màxim, ser coherent amb el que faig.» I hi afegeix: «M’encanten els vestits d’època: m’inspiren. Si pogués vestir-me així per anar a l’oficina, ho faria.»

Comenta que li agradaria viure en un conte de fades, en teoria, però no pas en la pràctica. «Els personatges dels contes de fades viuen vides molt dures i crues, i la majoria acaben malament en les versions originals (Disney els va convertir en més romàntics i aptes per a nens).» És per tot això que La donzella dels mil noms està ubicada en un món de conte de fades, un contrast que realça la història.

De Figueres, que no és precisament un regne encantat, ara viu a Utrecht, als Països Baixos. Com a romàntica declarada, va arribar al cor dels Països Baixos enamorada d’un neerlandès quan estudiava comunicació audiovisual. Amb la seva família, explica, solen fer la broma que «em van posar massa Disney de petita, i per això he acabat sent tan romàntica i somiadora». L’escriptora empordanesa confessa sentir-se identificada amb Rapunzel i assegura que a vegades té la sensació d’estar tancada en una torre, amb ganes de sortir i descobrir tot allò que el món li pot oferir.

Les històries d’amor, quan acaben bé, són mentida. L’escriptora no ho nega. Diu que li és igual com comencin o com acabin. «L’important és el viatge, allò que t’ha aportat aquella història, el que t’ha fet sentir.» Però per a Puigbert la fantasia no és un refugi ingenu, sinó un mecanisme de supervivència emocional. «La gent fuig cap a la fantasia per sentir coses que no s’atreveix a dir a la vida real», afirma. «Els grans relats del gènere sempre han estat metàfores d’alguna cosa més profunda: Els jocs de la fam parla de desigualtat; Wicked, del feixisme; Una cort de roses i espines, de la necessitat de trobar un lloc al món. En aquest sentit, l’ambientació fantàstica o distòpica no és més que una excusa: és una manera de parlar dels temes que realment volem parlar».

A La donzella dels mil noms, aquests temes són l’amor, l’amistat i la desigualtat. Però també hi ha la voluntat de donar aire a una generació que sovint viu amb la sensació d’arribar tard a tot. «Molts joves ens sentim desencantats amb la vida, admet. Hem heretat un món complicat, que cada vegada va a pitjor, i costa aturar aquesta caiguda. Les notícies deprimeixen, la realitat pesa, i aleshores la ficció i els petits plaers quotidians es converteixen en una manera de romantitzar la vida, encara que sigui per uns instants.» Per a Puigbert, aquesta és l’última gràcia d’una història d’amor: no pas la promesa d’un final feliç, sinó la possibilitat efímera d’encendre una mica de llum enmig del caos.

Mar Puigbert té clar que la fantasia no és un gènere menor. I ho defensa amb convicció: «La imaginació no és una evasió ingènua, sinó un vehicle capaç de parlar de desigualtat, identitat, poder, amor o por amb la mateixa força que qualsevol obra realista».

Subscriu-te per seguir llegint