Tona Gafarot: "Hi ha gent que només consumeix música com un opiaci"

«L’any 2024 va ser el pitjor any de la meva vida», diu sense embuts la cantautora de Llambilles Tona Gafarot, que també és membre del grup d’havaneres Les Anxovetes. La mort del seu pare només va ser una de les estocades emocionals que va patir aquell any, i a la qual se li va afegir una traïció perpetrada per una persona molt important a la seva vida que la va deixar esgotada, aclaparada i decebuda.

Un dol d’alts i baixos començava a dibuixar-se davant seu, i en comptes de rebregar-se i abandonar-se completament al dolor i a la ràbia, va decidir ajudar-se com millor podia: fent música. D’un any i mig de treball i gràcies a la producció d’Enric Teruel, que ha guarnit la seva veu i guitarra amb acompanyaments de violí, violoncel, piano i una segona guitarra, n’ha sortit el seu tercer disc en solitari, Dol (Autoeditat), on s’ha buidat la ràbia, tristesa, decepció, nostàlgia, cinisme, agraïment i també l’esperança de dins. El presentarà amb la banda el 19 de desembre al Foment de Girona dins el Festival Neu!, on ja ha exhaurit totes les entrades, i el 21 de desembre al Centre Cívic l’Estació de Llambilles en solitari.

«És el disc més terapèutic que he fet mai, i de totes les coses que vaig fer per estar millor, és potser la que més m’ha ajudat: és el primer disc que faig per mi», assegura. Dol segueix una estructura molt pensada, on les nou cançons segueixen l’ordre que toca i s’entreguen completament a la lletra.

La cançó que l’enceta, Quan ja no plori per tu, la canta des del trencament absolut i del dolor de la pèrdua. La tristesa passa a la ràbia amb Però no em vas dir res fins que va ser massa tard i Burro que has estat, on expressa la seva decepció i la poca confiança rebuda. Continua amb Punt d’inflexió, on hi ha un abans i un després en el procés de dol que li fa obrir els ulls a la preuada i terapèutica veritat davant l’engany. També treu el cap el cinisme i la ironia, amb la marxosa Tobi el gos, i a L’arbre dels petons secrets s’empodera. A Gir de guió, Gafarot fa una aclucada d’ull a la cançó The Blower’s Daughter de Damien Rice; la penúltima, La música ens va unir i tu ens has separat, s’explica i resol amb aquesta única frase, i el disc clou amb l’alliberadora Deixar anar. Tot plegat, amb una línia de continuïtat on cada cançó manté una essència pròpia i que permet acompanyar Gafarot en el seu viatge emocional, on no ha deixat espai, matisa, a la venjança. «Quan em pregunten si he fet aquest disc per venjança, contesto que no, en absolut! No és per tornar-m’hi», remarca. «Jo he fet el meu propi treball i al final he tret aquest disc com l’última cosa que vull dir-li, ja que no he tingut cap conversa de tancament. De fet, no hi crec, estan sobrevalorades», opina. Sobre el sentiment de venjança, assegura que «és cert que dins el dol hi ha ràbia, i té moltes coses en comú amb la venjança i això les podria confondre: al disc sí: hi ha ràbia, però no, no hi ha venjança». Gafarot assenyala que la feina emocional que ha fet li ha permès, de fet, «estar per sobre d’això, perquè sentir venjança vol dir que encara no ho tens resolt, que alguna cosa encara et remou».

Enfrontar-se a allò que remou

Així i tot, manifesta que si bé és el disc que ha tingut més visualitzacions, és el que menys comentaris i valoracions n’ha rebut: «tinc la sensació que, pel que fa a la música, a la gent li agrada més escoltar allò que li permeti evadir-se, i consumeixen música només com un opiaci, i aquest disc és precisament tot el contrari», valora. «Està bé que remogui, és el meu objectiu, però hi ha gent que em diu que només l’ha pogut sentir una vegada... Si et remou fins al punt que no te’l pots escoltar és que alguna cosa et passa... Enfrontem-nos-hi!», diu.

Després de plorar-ho tot i d’asseure’s a escriure en un procés que era completament autocomplaent, la tasca de fer el disc i ensenyar les cançons sí que l’ha fet pensant en les ganes que la gent les escolti: «componc per mi, però quan les cançons estan fetes, ja ho fas pels altres, confio en la meva música», resol. «Tothom ha patit algun desamor, o més ben dit, tothom ha patit, no necessàriament per amor, i les persones més valentes que no fugen necessiten matèria primera per poder treure: si la meva música ajuda una mica, hauré complert un dels meus objectius», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint