«Em va fer pujar l’audiència dir barbarismes en parlar català»

A finals dels anys setanta, hi va haver una revolució a la ràdio gironina. Ràdio Girona emetia un programa de música i dedicatòries que escoltava tota la joventut del moment, i tota vol dir tota. El seu creador i presentador va ser Paco Baso, que ara recorda els seus anys 45 anys de radiofonista al llibre De Paco Baso a Paco Maco.

Paco, vostè sempre ha sigut maco?

No, no, no. Abans d'entrar a la ràdio no era maco.

S’hi va tornar a la ràdio?

M'hi vaig tornar a la ràdio, perquè, com que posava moltes cançons a la gent jove, què em deien? «Hola, Paco maco, soc la Marian, m'agradaria que posessis una cançó dedicada a les meves amigues de quart de les Carmelites». Si això ho llegeixes 30 vegades cada dia, hi havia 4.000 cartes per temporada, que són 10 mesos, la gent s'hi va acostumant, i les cartes, totes ho deien.

Potser alguna que feia proposicions deshonestes?

Una vegada una que estudiava per infermera, em va venir a veure al programa. Em va preguntar si anava a sopar en acabar, i em va dir que volia venir amb mi... però no volia sopar. Em va proposar d’anar a fer un vol amb el cotxe, m'anava guiant i em va portar al cementiri de Sant Josep. Me'n recordaré sempre.

Potser volia fer pràctiques pels seus estudis.

I algunes dones casades. Una em va dur a casa seva, i de cop va aparèixer un nen petit, cridant «mama», i mentre nosaltres estàvem allà... ja m’entén. I és clar, automàticament, això baixa.

No em sigui tan explícit, Paco.

Al cap de 10 minuts va arribar el marit, vivien junts tot i que estaven separats. Per no gastar tant, suposo. Es veu que ara també es fa.

Ja veig que m’he equivocat, hauria d’haver fet ràdio i no premsa escrita.

Es lligava molt, a la ràdio. Però en aquella època, ara no es lliga res. Jo ni ara podria, perquè em veuen gran.

A veure, siguem francs, vostè per la ràdio... tampoc és que tingui una veu molt viril i atractiva.

No, però em va anar bé, això. Miri en Dustin Hoffman. Hi ha actors que no són gens guapos i poden passar al davant dels guapos. Amb la veu passa igual, n’hi ha que tenen la veu molt maca però no es reconeix. La meva es coneix.

Encara li passa?

I tant. Jo vaig a Hisenda i em diuen «vostè no és aquell de la ràdio?» No saben ni el meu nom, eh? O a l’hospital. I no saben ni com em dic. M'ha quedat Paco Maco per la veu. Si no parlo, no em coneixen.

És que vostè va ser un fenomen.

Encara trobo gent que em diu «jo t'escoltava». El que em va anar molt bé és que, parlant en català, jo deia molts barbarismes, i els professors deien als estudiants que havien d’escoltar en Paco Maco i portar a classe tots els barbarismes que havia dit. Em va fer pujar l'audiència dir barbarismes. No sé si encara es diuen així, suposo que sí.

A què atribueix l’èxit que va assolir?

Quan jo vaig entrar a la ràdio tot era xerrameca. Tothom xerrava, no hi havia música. Vaig entrar jo i vaig començar a posar Rollings, Ted Nugent... una música més bona. Llavors, quan ja el So de nit ja portava un any, em van dir de fer un programa a les 8 del matí, pels nens. Li vaig posar Els Pitis.

No és que s’hi matés, buscant el nom.

Hi havia mares que m’enviaven una carta perquè truqués de bon matí a la filla o el fill, bé perquè era el seu aniversari o sant, bé perquè li costava aixecar-se.

Ràdio-despertador, vaja.

Li trucava i la mare deia al nen que era per ell. Ell no sabia que estava sortint per antena, és clar. O un marit demanava que truques la seva dona el dia del seu aniversari.

Espero que no fos el que l’havia enxampat a casa amb la dona...

(Riallada) No, no. I quan s’hi posava, jo «ets la Lourdes?. I ella «sí, qui és vostè?». I jo «el teu home es diu Joan i tens dos nens?» «Sí, però qui és vostè?». I jo insistint: «avui fas anys, no te'ls amaguis, eh?».

Ha canviat la joventut?

Sí que ha canviat. Com tot a la vida. La joventut s'ha tornat més freda. Abans molts es coneixien. Hi havia les Carmelites, les Dominiques, els Maristes... Ara no, ara no saps ni quins cursos hi ha ni què fan. La gent jove és d’un altre estil.

Li diré una altra cosa que potser ha canviat: ara potser no podria presentar un concurs de topless en un bar de Girona.

Ha, ha. Cada any en fèiem dos o tres. Hòstia, era molt divertit.

Per què no n’organitza un?

Perquè ara no conec ningú que tingui un pub. A veure si donant la idea algú s’anima.

Tot canvia, Paco.

Jo havia fet fins a dues hores de ràdio cada dia. I te l'havies de fer tu, el programa, sense col·laboradors. Amb tot de col·laboradors, és molt fàcil, fer un programa de ràdio: vine tu, vine tu, i vine tu, vosaltres us discutiu o parleu de política, i jo posaré ordre.

A alguns artistes que entrevistava a la ràdio se’ls enduia després de copes i alguns acabaven una mica perjudicats.

I jo també (riu). Abans eren més accessibles, els artistes. Te’ls enduies per aquí, per allà, a dinar, de copes... En Miguel Bosé, en Bertín Osborne... Eren de molt fàcil entrevistar. Potser el que passa és que ja no hi ha artistes.

Subscriu-te per seguir llegint