Mayte Martín, semper fidelis, sempre lliure

La locució adverbial llatina In illo tempore dona nom a un projecte artístic que ja fa uns quants anys que madura dalt dels escenaris i que al març es recollirà en un doble àlbum discogràfic. Amb un ull posat en la tradició i l’altre en la contemporaneïtat, Mayte Martín ha construït una carrera formidable en el flamenc, però també en molts altres gèneres de la cançó -només cal recordar el Free boleros amb Tete Martín que continua sent un monument musical, però n’hi ha d’altres.

Recollint tot aquest bagatge fet amb ètica i estètica la cantaora de Barcelona va oferir a Girona un espectacle íntim acompanyada d’uns músics esplèndids: Ángel Flores i Antonio González a les guitarres; Miguel Ángel Cordero al contrabaix i David Domínguez a la percussió.

Amb la força i el control de la seva veu va començar a palo seco amb una versió homenatge a La Niña de la Puebla de Los campanilleros, el popular villancet flamenc que pot dir-se que en ell mateix concentra un món d’emoció i de records que Matín va convertir en un primer moment amb vertigen.

Aquest és el seu art: una veu irrepetible amb els melismes més elegants i uns aguts que trenquen l’ànima. És una línia de cant clara que camina amb la inefable categoria dels grans cantants.

Després van venir La Tana amb la puresa d’arrel del Sacromonte de Granada en record de Carmen Amaya i tot seguit una petenera molt antiga, Dónde vas, bella judía tan compuesta -que és un cante grande- mestissa reelaborada per Mayte Martín amb ressonàncies del son mexicà. 

La guajira flamenca Mi mula, un terrón de azúcar va ser un contrapunt ben lluminós en l’apartat de músiques d’anada i tornada i que ens relaciona amb la cultura musical cubana. No van faltar la seguiriya y María de las Mercedes cantada per bulerías.

Canviant de registre, però amb la mateixa energia, va interpretar la coneguda Milonga del solitario escrita pel gran Atahualpa Yupanqui. Una suite de quatre sevillanes de Manuel Pareja-Obrejón (1933-1995) van obrir aquest gènere que Martín ha unit amb gran saviesa i que torna a posar en relleu la grandesa d’aquesta música.

Per recordar el gran punt i seguit que va representar Enrique Morente la nostra cantaora va entonar El lenguaje de la flores del mític disc En la Casa Museo Federico García Lorca de Fuente Vaqueros de 1990.

Mayte Martín és foc viu del flamenc i de moltes músiques en majúscules que ha anat madurant sense por amb repecte per la tradició, però reflectint el que és ella: una artista única. Toda una vida me estaría contigo, com diu el bolero.

Subscriu-te per seguir llegint