Miki Esparbé: "L'oferta per fer de Joan Carles I em va va fer por en un principi"

Hi ha cap escena més disruptiva que interpretar a Joan Carles I ficat dins del maleter d’un cotxe?

(Riu) L’oferta de fer de Joan Carles I em va fer por en un principi. Es tracta d’un dels personatges més imitats de la història d’Espanya. Vaig acceptar aquesta oferta perquè la minisèrie la dirigia Alberto Rodríguez, un tio que és realment molt meticulós, molt fi. El més difícil d’interpretar Joan Carles I va ser vèncer el prejudici cap a Joan Carles I.

I això com es fa?

Vaig llegir el llibre de Javier Cercas (Anatomía de un instante, en què es basa la minisèrie), vaig escoltar pòdcasts i vaig visionar molt material, fixant-me en el Joan Carles de 43 anys, en les seves facetes de seductor, en la gestió del poder, en com ocupava l’espai.

Alguna conclusió històrica sobre aquell instant del 23-F?

Es tracta d’un període sense gairebé documents. De fet, sembla que no n’hi hagi. Ningú sap dir quants n’hi ha ni tampoc a on són. Uns diuen que a Interior, d’altres, que se’ls va endur Suárez. Al Rei se l’ha venut com el salvador de la democràcia i, segons explica Cercas, va ser el salvador de la Corona.

L’Emèrit està molt xerraire. Li ha enviat algun missatget?

Ni missatget, ni invitació a caçar elefants. Si pogués parlar amb ell, li preguntaria què va passar realment. És una injustícia que no ho sapiguem.

Vostè va néixer dos anys després d’aquell cop d’estat del 23 de febrer. A casa seva, els pares li van transmetre sensibilitat política?

Sempre van ser d’esquerres, afortunadament. La meva mare era professora i el meu pare, un artista que va publicar dibuixos a la revista satírica El Papus.

Li van recomanar estudiar Humanitats.

Jo havia fet (l’obra) dels pastorets a Manresa i als 17 anys em vaig il·lusionar amb fer les proves de l’Institut del Teatre, però aleshores pesava la idea que si tenies una carrera, t’aniria millor a la vida. Al final d’Humanitats, em vaig apuntar a l’escola de Nancy Tuñón. Recordo que el primer dia de classe vaig dir: «El motor sempre m’ha estirat, però necessito greixar-lo».

Ara és el julivert de totes les salses.

Va molt bé recordar permanentment la fortuna que això suposa. Et pots entrenar a fons i fer una molt bona prova, però la decisió no és a les teves mans. Els actors som cromos als despatxos dels productors.

És el cromo de Messi a la primera temporada del Barça, un dels més cobejats, sens dubte.

La sort juga un paper important. I sent conscient del privilegi d’estar en actiu, el mínim que puc fer, per respecte als altres companys, és deixar-m’hi la pell cada vegada que m’arriba una oportunitat.

Què tal es troba en aquesta pell?

Em sento en el millor moment per explicar coses. Tinc 42 anys. Estic a la cara B de la cinta. Trepitjo diferent, em conec més, les històries em ressonen diferent. Abans jo era més aire i ara soc més terra, sense perdre la curiositat. M’encanten totes les disciplines de l’ofici. En algun moment m’agradaria dirigir.

Fora del set i de l’escenari també és un home curiós?

Soc molt curós en l’ocupació del meu temps lliure. Acostumo a anar al gimnàs, també estudio una mica d’anglès, em relaxa el bricolatge, veig més la família, que els pares es fan grans. Però dedico molt temps a l’ofici, la veritat.

Quin paper aliè li sembla rodó?

El Capote de Philip Seymour Hoffman. El Marco d’Edu Fernández. Bardem en qualsevol cosa que faci. M’agraden els actors que arrisquen.

Què tal el seu Manel Grau, el republicà que ajuda a fer passar jueus que fugien del nazisme el 1943 pels Pirineus a Frontera, de Judith Colell?

Frontera parla d’un moment històric que desconeixia. No sabia que un grup de gent va decidir contravenir les ordres nacionals per salvar tants refugiats com fos possible. Entre el 43 i el 45 van passar 80.000 persones pels Pirineus. El meu personatge viu un dilema: després de desertar, havia promès a la seva família allunyar-se de qualsevol conflicte, però no pot anar en contra dels seus principis. Això ressona ara, per molts motius.

Hi ha preocupació pel futur entre la gent de la cultura?

Per descomptat. Tinc la sort d’haver estrenat en un mes la sèrie sobre la Transició i una pel·lícula lligada a la immediata postguerra, dos períodes que jo no vaig aprendre a l’escola. Fan falta eines per indagar en uns temps de misèria, por i repressió que l’extrema dreta, a través de bulos, tracta de romantitzar. Les enquestes del CIS són reveladores: un 36% dels joves declaren la seva intenció de votar Vox. La meva manera de contribuir és fer aquests projectes.